La pell del llop

Altea, un any més, s’ha vestit de fantasia. Els dies 4, 5, 11 i 12 de maig, l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert i la Universitat d’Alacant han organitzat, amb l’Ajuntament d’Altea, una nova edició del Curs de Literatura Popular. Enguany el tema que ha centrat ponències, tallers, reflexions, dubtes i debats ha estat «Literatura popular i educació en valors». I a gosades vida, que s’ha demostrat encertat, estimulant i productiu, aquest tema! Perquè ha propiciat una meravella de consideracions, raonaments i pensaments crítics sobre l’interés de les rondalles, les llegendes i els refranys en els sistema educatiu contemporani. I ha evidenciat, igualment, la potencialitat de la poesia i la narrativa de tradició oral en relació amb valors que els mestres mai no haurien de deixar d’adoctrinar dins i fora de les aules: una educació per a la pau, la solidaritat, la justícia social, la democràcia, la cooperació, la racionalitat, l’honestedat, l’estima pel coneixement, el respecte a la diversitat i l’amor a les paraules.

La veritat: feia un pam de goig admirar tanta joventut —festiva i inquieta— pels carrers i les costeres del poble antic d’Altea en la ruta literària «Carrers plens de vida», a càrrec de Juanvi Martín i Els Pomeros; i igualment contagiosa va resultar ser la felicitat dels xiquets més menuts ballant, rient i cantant durant l’espectacular actuació de cloenda del gran Dani Miquel, a la plaça de l’Ajuntament, amb tots els Ma Me Mi Mo Músics. També les sessions acadèmiques van ser totes, sense excepcions, un veritable luxe —«un tesoro de contento y una mina de pasatiempos», que diria Cervantes—, amb primeres espases com Tomàs Vibot, Francesc Gisbert, Víctor G. Labrado, Vicent Vidal, Carles Cano, Almudena Francés, Blai Senabre o Carme Oriol.

Però enmig de tantes idees i de tantes bones sensacions compartides en aquest fòrum d’Altea hi ha un moment revelador que retinc nítidament en la memòria: quan la genial Almudena Francés va reportar una anècdota accessòria per a il·lustrar i amenitzar un argument de la ponència. No formava part, en absolut, del discurs principal. Hi va irrompre amb l’aparença d’una propina inesperada. I la va deixar caure improvisadament, com per casualitat, sense el menor embolcall d’importància: a la manera inadvertida i imprevista com passen les situacions i els fets veritablement reveladors que tenen la capacitat d’obrir-nos els ulls —i la ment, el cor, i l’esperit!— amb noves perspectives per a la comprensió de la realitat. Si fa no fa, Almudena va explicar l’anècdota en qüestió, viscuda en primera persona, de la manera següent:

—Fa molts anys vaig anar a fer una sessió de contacontes al poble de Manuel, prop de Xàtiva. I recorde que aquell dia hi havia una xiqueta menuda, de tres o quatre anys, que era la filla d’una xica que conec. Per això sé que aquella xiqueta ara ja és una jove de vint-i-tants anys, que ha acabat la carrera de Medicina i treballa en un hospital. Bé... El cas és que aquell dia, no sé per què, me’n vaig fer un fart de contar històries de llops. Que si la Caputxeta, que si el llop i les set cabretes, que si els tres porquets i el llop, que si la rabosa que cavalca sobre el llop i l’enganya... I clar, ja sabeu: en tots els contes el llop fa el paper de roín antagonista; i acaba malparat. La bona qüestió és que, quan vaig acabar de contar aquells contes, la xiqueta, bonica com un àngel, se’m va acostar tristona i em va preguntar, amb un fil de veu: «Però... Senyo, el llop tenia una iaia?» I, sense esperar resposta, tota preocupada, em va formular de seguida una segona pregunta: «I la iaia del llop tenia Betadine?» Compungida, afligida i amb llavis tremolosos —extremadament afectada i a punt de rompre a plorar— va explicar: «És que jo, quan em faig mal, la meua iaia ve, m’aconsola, em cura i em posa Betadine...»

Hi ha moments catàrtics i reveladors que valen tot un curs. I aquest en va ser un. L’oceànica tendresa —inefable i inaprehensible— que l’anècdota va despertar en l’auditori recontada amb la veu vellutada i incisiva d’Almudena Francés va ser senzillament il·luminadora. Absolutament pertinent en un curs orientat, justament, a debatre l’interés dels contes en relació amb l’«educació en valors». Perquè potser no hi ha valor més important en la condició humana que el de l’empatia: el de la capacitat per a sensibilitzar-nos amb les vicissituds del proïsme; amb la preocupació, el patiment, la felicitat, els problemes, les satisfaccions i les necessitats dels altres. Ben mirat, on si no en la facultat per a comprendre les emocions dels semblants rau el secret de la civilitat? Altrament formulat: no és cert que les persones som persones i ens reconeixem com a tals en la mesura que podem identificar-nos amb els sentiments de les altres persones?

No se qui és la jove metge que un dia escoltava bocabadada el repertori de contes sobre llops que Almudena Francés contava al poble de Manuel. Però em jugaria un café —i no el perdria!— que deu ser, a més d’una metge excel·lent (que administra sàviament i amorosa Betadine i tota mena de recursos farmacològics al seus pacients), una bellíssima persona. Perquè les persones són realment bellíssimes quan disposen, precisament, de valors com els que han centrat i han inspirat les sessions del curs d’Altea: la pau, la solidaritat, la justícia social, la democràcia, la racionalitat, la cooperació, l’honestedat, l’estima pel coneixement, el respecte a la diversitat, l’amor a les paraules... I és un fet que aquests valors deriven tots de la capacitat d’empatia: de la instintiva i primordial disposició per a posar-nos, quan cal, en la pell de l’altre.

Aquesta és la conclusió: mentre quedarà al món una xiqueta que, en escoltar la història d’un llop apallissat, es preocuparà si potser aquell llop, com ella, no patirà i tindrà mal —i necessitarà una iaia que l’estime, i l’aconsole, i el cure, i li administre Betadine a les ferides... Mentre existirà —dic— una xiqueta que es preocupe pels sentiments dels llops, conservarem indemne el benefici de l’esperança. I, també, una confiança mínima en el present i el futur de la civilitat. Aquest és el camí, el valor principal: posar-nos en la pell de l’altre. I tal camí es demostra especialment útil quan provem de posar-nos en la pell dels nostres adversaris acèrrims o els nostres enemics enfrontats. Perquè, ben probablement, el dia que farem la prova d’intercanviar-nos la pell amb el llop més temut, detestable i malvat, investits en la seua pell potser descobrirem que, amb els seus ulls —oh, sorpresa!—, la nostra pròpia pell també té el just i precís aspecte inquietant d’una pell de llop. Només aquell dia comprendrem que potser no som tan diferents als nostres contraris abominats. I qui sap si, agafats de les mans, no anirem finalment junts a buscar una mateixa iaia conhortadora per a sentir-nos llops estimats: aconsolats i curats amb el Betadine d’un curs de literatura popular tan esplèndid com el que enguany s’ha viscut al poble d’Altea —tan feliçment vestit de fantasia.