La nova Conselleria de Cultura, a Alacant

Dos de cada cinc valencians vivim al sud de la marjal de Pego i Oliva. I tot sembla apuntar que no tenen raons per a sentir-se plenament satisfets amb les gestions de l’administració autonòmica. Si més no, això sembla deduir-se de la clara diferenciació territorial que, quant a sensibilitats i preferències polítiques, s’ha produït en la marató electoral que acabem de completar. Els politòlegs —i també els comentaristes de Facebook i Twitter, o els participants en barcelles de carrer i tertúlies de bar— ho poden constatar amb absoluta facilitat: més que no per filiacions ideològiques depenent de l’extracció social o els condicionants educatius; i més que no per posicionaments polítics quant al model productiu, la sensibilitat ecològica o l’aposta per aquest o aquell altre model econòmic, el factor geogràfic —sí, sí: la geografia, la procedència territorial dels votants— ha estat determinant en la definició d’un tendència o una altra a l’hora de seleccionar les paperetes que, finalment, la ciutadania ha acabat introduint dins de les caixes electorals.

Formulem-ho sense embuts: el Govern del Botànic ha obtingut —amb evidents i remarcables diferències entre Compromís i PSOE— un resultat molt desigual segons les comarques. I en aquesta desigualtat d’adhesions sembla plausible (inevitable, en realitat) formular la hipòtesi següent: una possible causa rau en el fet que, de la marjal de Pego i Oliva cap al sud, la Generalitat Valenciana fa l’efecte que «ni està ni se l’espera».

Aquesta diferenciació territorial, com més va amb majors divergències, comporta un risc —o una evidència real!— de desvertebració cultural, lingüística i identitària al complex, divers, desigual (i molt anòmal) país dels valencians. I és així que, especialment en els últims anys, hem assistit a Alacant a una progressiva inflamació —fins al límits de l’impetigen!— de moviments provicialistes (més o menys provincianistes), no necessariament vicaris respecte del poder central madrileny, però —en qualsevol cas— sí seriosament descreguts respecte del poder autonòmic radicat a València. I sobra dir que el vell fantasma del surestisme ben fàcilment hi podria ressuscitar, al caliu d’aquesta percepció de desatenció, desinterés i llunyania respecte de les institucions del Govern Valencià.

Perquè, vegem... Mostrem les cartes sobre la taula: fent excepció de la molt digna programació que Alícia Garijo ha estat gestionant a l’excèntrica Sala Arniches, de l’avinguda d’Aguilera, en què es concreta ben bé la l’oferta cultural de la Generalitat Valenciana a Alacant? I qui diu Alacant... Vinga! Quins projectes culturals potents i il·lusionants —d’aquells que impacten en el model econòmic i somouen el conjunt de la societat—  ha llançat la Generalitat a Elx? I a Torrevella? I a Oriola? I a Benidorm? I a Alcoi? I a Elda, Sant Vicent del Raspeig, Dénia, Villena, Petrer, Santa Pola, la Vila Joiosa, Xàbia? És comparable —per posar només un exemple clarivident— la involucració institucional de la Generalitat en la Fira del Llibre de València i en la Fira el Llibre d’Alacant? Té res a veure la gestió i l’oferta —posem per cas— del Palau de les Arts (amb l’Orquestra de la Comunitat Valenciana), l’IVAM, el Museu de Belles Arts de València, la Biblioteca Valenciana i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua a Sant Miquel dels Reis, l’Institut Valencià de Cultura o el Consell Valencià de Cultura amb... Amb què, d’Alacant? Quin abisme, en matèria de distribució i execució de pressupostos, separa el nord de la marjal de Pego i Oliva (tres cinquenes parts de la demografia valenciana) respecte del sud (hi insistim: dos de cada cinc valencians)?

Si no una millor coneixença del país —de la geografia, de la demografia, de les sensibilitats humanes— sí que les urnes haurien de fer recapacitar els polítics de la nostra Generalitat, tan sovint propensos a l’abstracció, el capficament i embadaliment dins del Cap i Casal: com si el país començara a la pista de Silla i acabara als camps de xufa d’Alboraia. «Alacant és important», aquesta és la qüestió que no haurien de perdre vista. Altrament dit: sense el sud, cap nord no és possible. I ara que els negociadors del suposat Botànic II deuen estar discutint —seguint el dictat de la senyora Mónica Oltra— el què dels acords i no el qui, convindria que en prengueren nota i començaren a encetar-ne les corresponents reflexions, partint de la base que un valencià d’Alacant, o d’Elx, o Oriola, o de Guardamar, o de Villena, o de Crevillent és tan valencià com un valencià de Campanar, o de Russafa, o de Patraix, o de Benicalap o de Benimaclet; o, si es vol, de Sueca, o de Sagunt, o de Vinaròs, o de Morella, o d’Algímia d’Almonesir. I potser requereix una mateixa atenció, i una mateixa percepció de proximitat per part de les institucions valencianes.

Tanmateix, ara com ara la realitat difereix molt d’aquesta desitjable igualtat. I mentre la política cultural de la Generalitat Valenciana continua sent pràcticament invisible i desapercebuda al sud valencià, la Diputació d’Alacant (en principi, un òrgan que hauria de confinar-se als menesters de l’administració local que li són propis) va eixamplant progressivament les competències i les iniciatives, i ja pràcticament ocupa i ompli tot l’espai institucional públicament visible en una ciutat com Alacant. Només cal passejar-ne els carrers per a copsar-ne i comprendre’n la incontestable omnipresència de la Diputació: des del Palau Provincial a l’avinguda de l’Estació fins a l’espectacular Marq a la plaça del Doctor Gómez Ulla, tot passant pel l’ADDA, el Mubag, Suma, Bombers, Proaguas, l’Agència Provincial de l’Energia, l’IAC Juan Gil-Albert, l’Institut de la Família, el Patronat Provincial de Turisme Costa Blanca, i no sé quantes institucions més. És simptomàtic que, fins i tot, quan per fi Alacant veu constituït, desenvolupat i consolidat un projecte sòlid, professional, ambiciós i il·lusionant d’una orquestra simfònica de referència (em referisc, naturalment, a l’ADDA Simfònica, amb l’ofici i la màgia del gran Josep Vicent), resulta que aquest ha hagut de ser impulsat des de la Diputació, completament al marge d’una Generalitat que simplement ha vist la pilota passant-li de llarg quatre braces per dalt...

Jo, la veritat, no en sé molt d’aquestes coses. Però diria que si la Generalitat persevera en aquesta pràctica constant de fer-se perfectament invisible en el dia a dia de la segona i la tercera ciutat valenciana (Alacant i Elx, amb les respectives àrees d’influència) acabarà consumant un harakiri cultural i polític amb efectes potser irreversibles. Que és això, el que tenen, els harakiris: que si es fan bé, poden resultar irreversibles...

Ara bé: de quina manera podria fer-se efectivament present, ací al sud, la Generalitat Valenciana? Molt senzill: ubicant-hi una o diverses conselleries! «Sí, senyor! Bona idea! Posa-ho en un article de l’Alicante Plaza, i digues que Turisme hauria de tindre la seu a Benidorm, que per això és la gran capital turística del país!», em comenta un amic amb qui de tant en tant pose a prova les idees. «I Elx: a Elx podria anar la seu de la Conselleria d’Economia», remata de seguida un altre amic. Potser tenen raó tots dos. No ho sé... Sí que sé, en canvi (o sí que crec saber), que per a aprendre a caminar convé anar pas a pas, i mirar d’evitar caure fins que no se n’afiança la tècnica. Opine que ara com ara Cultura seria l’àrea estratègica més important i urgent per a iniciar l’aventura de la descentralització i —sobretot— de la recohesió (no exempta d’il·lusió en l’aventura col·lectiva) de l’estructura institucional de la Generalitat Valenciana.

Després dels resultats electorals, i atenent la lògica de les negociacions per a la constitució del nou Govern, tot sembla indicar que augmentarà el nombre de conselleries. I que la concentració d’Educació, Investigació, Cultura i Esport en una sola Conselleria és un error que no es tornarà a produir. La veritat: no dispose de cap informació privilegiada, ni tampoc no tinc cap bola de vidre, però em jugaria un café —del temps— que l’àrea d’Educació anirà a una Conselleria (potser conjuntament amb Investigació?) i la de Cultura a una altra (potser conjuntament amb Esport?). Hi insistisc: no ho se; no ho puc saber. També podria passar que Cultura s’emparellara amb Investigació i Ciència; i Educació amb Esports... Però en qualsevol cas hi ha moltes paperetes —crec— que Educació i Cultura no tornen a anar juntes: ni que siga per evitar que la primera torne a eclipsar i empobrir la gestió de la segona. En fi... Totes aquestes conjectures, per descomptat, no passen de ser un joc d’especulacions. Però la qüestió és aquesta: si finalment hi ha, en el Govern Valencià de la legislatura que ara s’inicia, una nova Conselleria de Cultura, considere que seria just reivindicar amb raons i vehemències que aquesta nova Conselleria tinga la seu a Alacant. Ah! I que el conseller o la consellera —i el seu equip— siguen (voldria que se m’entenguera bé!) d’una «sensibilitat alacantina» tan inequívoca com inequívoca ha estat la «sensibilitat estrictament valenciana» o «castellonenca» de la majoria de les conselleries en la legislatura anterior.

Sospesen vostés la idea, per favor. Per què no reivindicar-ho? Imaginen el canvi d’aires que comportaria per a la ciutat d’Alacant una nova i flamant Conselleria de Cultura ubicada —posem per cas— a la Casa de les Bruixes, a l’avinguda Doctor Gadea (a tocar del Gil-Albert, l’Obra Social CAM, i la Seu Universitària Ciutat d’Alacant)? No és un pecat, que un edifici arquitectònicament i icònicament tan important com la Casa de les Bruixes (actualment, seu inhabitada de la Presidència de la Generalitat a la capital de l’Alacantí), continue vergonyantment infrautilitzat, mort d’abatiment i d’inanició? No fan una mica de llàstima, els cotxes descolorits i fantasmagòrics de la policia autonòmica, aparcats a la porta de la Casa de les Bruixes una volta a les mil, entre Pasqua i Rams? Quina seu de Presidència millor, a Alacant, per al Molt Honorable, que tota una Conselleria de Cultura, planificant activament tota la política cultural valenciana des de la capital del sud?

Amb el màxim representant de la Generalitat Valenciana en matèria de cultura, el conseller de Cultura, permanentment a Alacant, continuarien sense resoldre’s projectes tan urgents i crucials per a Alacant —i per a tot el sud valencià— com el del futur del Teatre Principal, el Cine Ideal, la Ciutat de la Llum, l’Obra Social CAM, les infraestructures dels mitjans de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, la Casa Museu Enric Valor de Castalla, el Centre d’Interpretació Carmelina-Sánchez Cutillas i la Casa Gadea a Altea... i tant altres com es vulguen imaginar? Honestament: crec que seria una mesura justa i necessària —potser la més eficaç— per a revertir la progressiva desvertebració del país. I que començaria a atendre —un dia o un altre haurà de ser— l’esperit del tercer punt de l’article 29 de l’Estatut d’Autonomia, que preveu: «La seu del Consell serà a la ciutat de València, i els seus organismes, servicis i dependències es podran establir a diferents llocs del territori de la Comunitat Valenciana, d’acord amb criteris de descentralització i coordinació de funcions.»

«Coordinació de funcions»: aquesta és la clau. Altres comunitats autònomes, com Canàries, hi disposen d’una doble capitalitat, compartida entre Santa Cruz de Tenerife i Las Palmas. També la Unió Europea va apostar al seu dia per una doble capitalitat, amb Estrasburg i Brussel·les. Ací no es demana tant: només el benefici d’un mínim de generositat i altura política, una ració abundosa d’equilibri (i justícia) territorial, i —això sí— un pessic generós de trellat per a la planificació de la política cultural de les valencianes i els valencians. Des del sud. I amb un somriure. Senyora Oltra, senyor Puig, senyor Dalmau, de veritat estan vostés pel què i no pel qui? Proven de demostrar-ho, que ara en tenen l’oportunitat. Siguen justos, valents, imaginatius i responsables. I acorden, per començar, que la nova Conselleria de Cultura del Govern Valencià s’ubique íntegrament a Alacant: la capital de referència per a dos de cada cinc valencians.