X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

CARTOGRAFIES DOMESTICADES 

La nit també serà d’elles

Encara que l’Orgull LGTBI és una nit a l’any, els bars d’ambient construïren una xarxa d’espais segurs a Alacant

21/07/2019 - 

“Jo crec que l’Ambient ha anat a menys: quan jo era adolescent hi va haver un boom, jo venia a Alacant des d’Elx i era emocionant. Hi havia tants llocs d’ambient que anaves fent una ruta. Ara tinc 35 anys, en aquella època m’identificava com a xic gai i eren llocs on em sentia molt còmoda”, explica Toni Díaz Antiñolo. 

“S’estenia per tot el centre, començàvem per Jaleo, Caníbal i després a Venial acabàvem la festa, que estava als afores. Més tard obririen la discoteca de Byblos al carrer Sant Francesc. En aquella època anava a l’institut i ens contaven que a les nits donaven pallisses, però després no era així”. “El rotllo era diferent del d’ara, més natural i espontani. Veies a algú, coquetejaves, hi havia un joc molt sa que ara amb les aplicacions mòbils s’ha perdut”. 

“Quan vaig començar a eixir de festa, els meus amics eren heteros i solien eixir a llocs d’ambient hetero. Just quan em vaig fer amics nous, van començar a tancar els llocs d’ambient com el Mia al Barri”, conta Paula Sánchez García-Muñoz. “Ara tinc 26 anys i amb 24 vaig fer la transició de gènere. A Madrid o a Barcelona sí que he eixit més i m’ho passe genial, però en general a Alacant els locals estan més dispersos i amagats”. 

“Els grups ara són més heterogenis i no ens ajuntem sols gent LGTBI, perquè abans els gais anaven només amb gais. Jo de fet com a dona transsexual, no vaig conèixer a cap dona trans i em vaig quedar amb el meu grup d’amics”, afegeix Toni Díaz Antiñolo. 

“Quan tenia 19 anys estava ixint de l’armari gai i als 22 vam inaugurar Caníbal. Jo em pensava que era l’únic gai, ni sabia que hi havia llocs d’ambient. M’encantaria que no existiren, perquè això vol dir que està tot normalitzat i a un bar podries sentir-te segur lligant amb un xic”, conta Rubén Piqueras, gerent del Pub Caníbal. 

“Per això nosaltres estem intentant obrir-nos a tots els públics. En setembre complirem 21 anys, vam obrir a la plaça Nova i ara fa cinc anys que estem a l’Esplanada perquè volíem adaptar-nos al canvi dels temps, volíem més visibilitat. Les generacions han canviat: els joves hui no tenen els prejudicis que teníem fa vint anys”, raona Piqueras. 

“Jo sóc molt sociable i m’agrada obrir-me a la gent i donar-li corda a la meua visibilitat, però m’agrada més eixir per l’ambient hetero”, conta l’alacantina Maribel Torregrossa Olcina des de Madrid. “Sóc una dona major que la setmana que ve complirà 62 anys i no tinc massa passing, es nota que sóc transgènere. Les converses sempre tenen a vore amb la meua expressió però jo disfrute parlant amb la gent. Més que per reafirmar-me, és una cosa més combativa. És una manera de mostrar el meu cos com una arma, reivindicant el meu ser”. 

“Isc per bars xicotets del barri, on solc conéixer els cambrers, em tracten bé i em senc segura. En espais xicotets com els de Lavapiés hi ha un ambient de cures. Els bars d’ambient estan deixant de ser guetos i la normalització LGTBI fa que els heterosexuals també s’obriguen”. 

Els carrers també seran nostres

“Jo anava al bar d’ambient per a divertir-me i cantar totes les cançons, trobàvem un lloc on ens sentíem còmodes per a cantar, ballar i fer el bovo. A un pub d’heterosexuals no et podies comportar com volies, si se t’escapava la ploma, anaves a tindre un grup de garruladors increpant-te”, assegura Toni Díaz Antiñolo. 

“Més enllà de Gloria Trevi, Mónica Naranjo i les cançons de verbena, crec que el més important és sentir-se segura. He fet la transició amb 24 anys i ara que he viscut com a home i com a dona, puc dir que és molt diferent com et tracta i percep la societat”, explica Paula Sánchez García-Muñoz. “Abans de la transició jo tenia una forma de ser molt femenina i això m’ha portat problemes fins i tot en ambients LGTBI, el que coneixem com a plumofòbia. 

“Però ara em dona certa invisibilitat, la feminitat s’ha tornat una arma que m’ajuda a no ser agredida per ser trans perquè la gent no em percep com a tal”, explica Sánchez García-Muñoz. “Sí vaig patir una agressió homofòbica a una festa de l’Orgull quan estava amb un xic, però ara el que patisc és el masclisme”.

“Jo vaig ser agredida a Lavapiés fa dos anys i mig”, conta Maribel Torregrossa Olcina. “Un parell d’homes em van cridar maricón i vaig acabar perdent el coneixement a l’hospital. Però al barri em van fer una manifestació i tot. A les ciutats grans és més fàcil diluir-se i passar desapercebut, però també hi ha xarxes de cures. S’ha de treballar, no depén si vius a una ciutat més gran o més xicoteta”.

“Vaig començar tardíssim, amb 52 anys, i m’ho he treballat amb col·lectius LGTBI, transfemninistes, l’Orgull Crític, la  Plataforma Bollera... Hi ha una diferència abismal entre transicionar fa deu anys i fer-ho hui, igual que entre els anys 60 i quan ho vaig fer jo. Hi ha molt de camí recorregut, però no és regalat”.

Ser dona hui en dia segueix sent molt difícil, perquè reivindiquem els carrers per a nosaltres i la nit i comencem a no tindre por a eixir. A mesura que això ocorre, el patriarcat es regira. No veu clar que la dona prenga l’espai públic però crec que el feminisme li està donant la volta a tot açò”. 

Reivindicar amb la festa

“La primera manifestació que recorde seria sobre el 2001, érem quatre gats onejant una bandera a la plaça de l’Ajuntament”, recorda Toni Díaz Antiñolo. Junt amb la intersexualitat, les persones trans crec que som les més invisibles a la societat. A l’Orgull des de fa uns anys tenim el nostre propi espai, però ara també estem constituint els nostres propis col·lectius”. 

“Vaig anar al meu primer Orgull tard, amb 20 o 21 anys. En estos quatre anys he notat moltíssima més gent i sobretot, famílies amb xiquets. Em sembla importantíssim”, valora Sánchez García-Muñoz. “Ja no és l’Orgull Gai sinó l’Orgull LGTBI i és fonamental, perquè tenim unes reivindicacions molt concretes”. 

“Este últim any han eixit moltes lleis que han millorat la nostra vida. Ara mateix, el més necessari és conscienciar la gent de què existim i no som monstres. Cal més pedagogia també a l’hora de formar a funcionaris perquè sàpiguen com tractar-nos. Jo he tingut molta sort amb el cispassing i gràcies a la Llei Trans valenciana a la universitat no he tingut cap problema, però cal una llei estatal”. 

“Ara mateix estic prenent-me una medicació que no és per a mi, està feta per a dones menopàusiques i jo no sé que passarà al meu cos dins d’uns anys”, explica Sánchez García-Muñoz. “Hi ha moltes persones que no volen o no poden medicar-se i ara et pots canviar el nom però el gènere del DNI segueix sent el que t’assignen al nàixer. Imagina’t les situacions quan es busca feina o al control de seguretat d’un aeroport. És un canvi urgent”. 

next
x