Entre els pecats capitals, el de l’avarícia és, segurament, un dels més fotuts. Perquè l’ambició desmesurada condueix al patiment, l’ofuscació i la insatisfacció irresoluble, angoixant, permanent. El pecador d’avarícia viu obsedit a acumular riqueses. Mai no en té prou. Sempre en vol més: de diners, de béns, de poders. «Tindre!» «Manar!» «Però “tindre” i “manar”, per a què?» «Per a més tindre i més manar, clar!», us contestaria l’avar, si accedia a sincerar-se francament.
Però no. La sinceritat, la franquesa i l’honestedat són normalment percebudes com una debilitat per part de les persones avaricioses: un luxe que no es poden permetre en el seu afany infinit de reunir més i més patrimoni, més i més capacitat d’influència, més i més poder. Per això —es veu que— els avariciosos solen ser persones amargades, que riuen poc i tendeixen a oferir un aspecte facial suspecte: això que se’n diu una cara de poma sirga.
Tots coneixem, més de prop o més de lluny, algú que pateix els tèrbols efectes del mal de l’avarícia. Pobres. Són uns pobres desgraciats que només tenen que diners. No troben pau, assossec i felicitat en els béns que la vida els procura —per més que en tinguen!—, sinó dolor, patiment i ràbia pels hipotètics guanys que han deixat d’atresorar. Mai no s’acontenten amb el peix del cove (que mai no tenen temps d’assaborir), sinó que s’obsedeixen malaltissament en la pesquera incerta que sempre anhelen en la vasta mar de les insadollables ambicions.
Aquests perfils penosos de l’avarícia m’han vingut al cap aquesta setmana a propòsit de la lectura d’un sermó del predicador valencià sant Vicent Ferrer (1350-1419). «Sant Vicent Ferrer, dius, Joan?» «Sí. Sant Vicent Ferrer: ja ho veus.» El sermó en qüestió va ser predicat ara fa més de sis-cents anys. Però fa l’efecte que, en matèria d’avarícia i ambició, la condició humana tampoc no ha evolucionat massa des d’aquell temps, a primeries del segle XV, fins ara. Vull dir: que en el segle XXI no solament respirem, i digerim, i suem, i miccionem, i secretem, i defequem, i bufem, i morim com en el segle XV; també hi pequem d’avarícia amb la mateixa hipertròfia —i la mateixa absurditat.
Vegem, si no, la història que sant Vicent Ferrer recontava al seu multitudinari auditori, allà per l’any 1410 (i que ara he tingut l’oportunitat de rellegir gràcies a la complicitat amb l’historiador Ferran Garcia-Oliver, que està fent un treball interessantíssim sobre Contes i narracions de sant Vicent Ferrer). Venia a dir, el nostre predicador medieval, si fa no fa: «Això diu que era un home auster que menyspreava les riqueses. Un dia, davall d’un arbre, va trobar una bossa tota plena de diners. Hi devia haver una fortuna! Però quan va veure aquell dineral va començar a fugir com si fora una serpent, cridant: “La mort, la mort, la mort!” I va trobar tres joves que li van dir: “Xe! Com que la mort? On és la mort?” Ell els contestà: “Allà és, davall d’aquell arbre. No hi aneu!” Però aquests digueren: “Anem-hi.” S’hi van apropar amb les espases desembainades, van trobar la bossa plena de diners i digueren: “Oooh! Com diu aquell que és ‘la mort’? Açò és ‘la vida’!» Van agafar la bossa i se’n van anar al desert, a un lloc amagat. I quan foren allí van decidir: “Un de nosaltres que vaja a la ciutat a comprar menjar” I un hi va anar. I entretant els altres dos es van confabular que, quan tornaria aquell, el matarien, per partir-se els diners entre ells dos només. Però l’altre, quan va arribar a la ciutat, es va dir entre si mateix: “Ai, si jo poguera quedar-me tots els diners per a mi només... Ah! Ja sé com ho faré! Jo menjaré ací ben menjat, i prepararé el pa ben carregat de verí perquè els mate, a aquells!” Aquest va anar a l’amagatall on aquells l’esperaven. Però així que hi va arribar, el van matar sense dir paraula. I, com si res, li van agafar el menjar i es van posar a menjar i beure de bona gana. Mai no ho hagueren fet! Perquè quan van acabar d’engolir, se’ls va inflar la panxa. I allí que te’ls veus morts, també, els altres dos! Quan la policia va trobar els tres cadàvers, es va preguntar: “Què és açò?” I l’home auster que menyspreava les riqueses els va contar el que sabia. “La mort, la mort, la mort!”»
Aquesta impactant narració recontada pel pare Vicent era, en realitat, un relat perfectament conegut en l’imaginari popular medieval: un argument prefabricat que es, si bé es mira, correspon clarament amb això que els especialistes diuen un tipus rondallístic. Exactament: el tipus ATU 763, «The Treasure Finders Who Murder One Another». Es tracta —quines coses tenen, els camins de la fantasia!— d’una història d’origen indi que ja va ser ja recollida en corpus de textos búdics com el Cànon Pali, i que s’ha difós per tot Europa, i també per llengües i cultures com la jueva, la georgiana, la iraquiana, la iraniana, la pakistanesa, l’índia, la xinesa, la japonesa, la dels EUA, la mexicana, la brasilera, l’egípcia, la nigeriana, la sudanesa, l’etíop, la somali o la malgaix. I no deixa de ser curiós que, sis segles després del temps de sant Vicent Ferrer, aquest mateix tipus rondallístic encara haja pogut documentar-se en el nostre àmbit lingüístic i cultural en un parell d’ocurrències: «La font de la Salimandra», de les Rondalles del Vallespir, a la Catalunya Nord (publicat per Pere Caseponce l’any 1907 a Perpinyà) i «Els diners dels lladres», de Bolulla la caramulla (publicat per Maribel Guardiola i Vicent Beltran l’any 2005 a Alacant, en l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert).
Els transcric ací, tot seguit —ni que siga per curiositat—, la versió recollida per Guardiola i Beltran a la Marina Baixa, en el seu saborós llibre Bolulla la caramulla. Cultura popular i llengua d’un poble de la Marina, ja en ple segle XXI: «Diu que dos havien robat i duien els diners. Els dos pel camí cavil·laven a vore com farien per a quedar-se amb els diners. I un diu: “Jo ara agarre i ara quan anem a esmorzar li pose verí dins del vi, i així es morirà i jo em quedaré els diners.” I l’altre anava cavil·lant: “Este, jo, ara, quan vinga amb el vi, li pegue una ganivetada i el mate.” I hala! Quan arriba aquell amb el vi, ell li pega una ganivetada i el mata. I s’assenta allí a esmorzar, es beu el vi i es va morir també i els diners es varen quedar allí.»
Ja ho veuen: és una d’aquelles coses extraoardinàries que té l’imaginari popular. La mateixa història que el pare Vicent explicava en un sermó ara fa més de sis-cents anys, es conta encara ara a una poble com Bolulla, als peus de la serra de Bèrnia —al cor de la Marina Baixa—, després d’haver corregut mig món per l’atàvica via del boca-orella. Vol dir-se: que a gosades vida que hem tingut temps i oportunitat per a aprendre’n la lliçó d’aquest conte!
Ara que l’avarícia hipertròfica, l’ambició desorbitada i la compulsiva mania de l’acumulació de béns és un pecat generalitzat en el comú de la població —els últims cinquanta anys han estat un Sodoma i Gomorra quant a la desigualtat social, la bretxa de riquesa, la concentració de fortunes i, en general, totes les cares i totes les formes de l’avidesa econòmica aberrant, no puc deixar de sospesar si, potser, aquesta pandèmia de la Covid-19 no és sinó un avís o una lliçó de la qual caldria inferir un aprenentatge equivalent al d’aquest antiquíssim conte dels posseïdors del tresor que s’assassinen els uns altres. Heu-lo ací, l’aprenentatge en qüestió: que la gòmia descontrolada ens pot portar a la més tremebunda de les perdicions. I que l’ambició per posseir i més posseir (per més i més i més «tindre i manar»), egoistament —de manera insolidària, perversament, impietosament, sense que ens importe el perjudici dels altres—, ens pot fer perdre no solament la nostra valuosíssima part en el preuat tresor de la vida: també el bé de la vida mateix.
I és que, com en el cas dels dos lladres de la versió de Guardiola i Beltran espigolada a Bolulla, o com en el dels tres joves del sermó de sant Vicent, l’ambició inconscient i desaforada dels humans ben ens podria conduir al penós espectacle d’un aniquilament recíprocament perpetrat. Vull dir: la terrible eventualitat de la humanitat sencera fent coll de figa. Fa més de dos mil anys que aquesta història moralitzant ja recollida en el Cànon Pali, recontada per sant Vicent Ferrer en el segle XV, i viva encara en la cultura popular valenciana del segle XXI, ens ho adverteix: quan el fotut pecat de l’avarícia és capaç d’anul·lar els valors humans del respecte, l’estima i la solidaritat —quan l’ambició desbocada esdevé font de desigualtats, discriminacions, exclusions, explotacions, misèries, pobreses i injustícies— el resultat és, sempre, indefectiblement, el mateix. És a saber: el que anunciava l’home auster del sermó vicentí. «La mort, la mort, la mort!»
