La meua gran boda valenciana

Les bodes són una estranya celebració d’instantània suspensió de la incredulitat. En aquests rituals d’emparellament, civils, religiosos, mixtes, temàtics, etnobotànics o cibernètics,  tothom comença ocultant i ensenyant. Ocultant el que normalment s’ensenya i ensenyant el que normalment s’oculta, pel mirador d’un escot en forma "de uve", un vestit llarg falda tallada fins a mitja cuixa, una americana entallada a la llargària dels bíceps, una esquena ajustada a la caiguda del muscles de tall perfecte.

Fa menys d’una setmana, a l’emblemàtic edifici Veles e Vents de la ciutat de València, una desfilada de xicotetes vanitats va acompanyar l’enllaç de l’ara eurodiputada Carolina Punset, abans portaveu de Ciutadans a les Corts Valencianes. Sent com és el seu actual partit un compendi d’innocents vanitats, digne d’una adenda en la nova edició de The Sartorialist, no van ser ni Inés Arrimadas, ni Albert Rivera, ni Begoña Villacís els models que van desfilar per l’esplanada i les escales d’accés a l’acte, sinò companys d’hemicicle, que no de bancada, com el conseller Marzà, ben equipat amb corbata de no més de tres dits d’amplada, el portaveu Fran Ferri, tirant de planta, una Mireia Mollà enfundada en encaix mostassa o la vicepresidenta Mònica Oltra, fent un ús ingenu del porpra (o morat, que no sé jo si acabe de aclarir-me amb el pantone).

Tinc gravat en la memòria un record que s’aguanta per molt que intente esborrar còpies de seguretat antigues, i no em faça falta en absolut per a una restauració en un punt més estable que l’actual. El comentari, en l’avant-sala d’una roda de premsa, de la que aleshores era un alt càrrec de l’administració catalana, sobre un rival polític del qual s’acabava de fer públic el rebrot d’una malaltia. Que li donen, és un cabró, s’ho té merescut. Em va deixar sense paraules i amb un rictus paralitzat, perquè en aquell moment, el que es deixava entendre de les relacions personals entre els polítics catalans, tot i les seues discrepàncies ideològiques, era d’una total concòrdia i, en alguns casos, fins i tot amistat, cosa que semblava impensable en altres llocs i altres individus.

Entre molta gent, en l’àgora virtual (segur que també en les barres de bar i les cafeteries de disseny), no ha caigut massa bé aquesta confraternització. Però si fa dos dies s’estaven dient feixistes i aldeanos!! I mira-te’ls ara, que si per un foradet els tinguérem clixats, segur que es van formar dues filaes per al Paquito el Xocolatero que ha de caure en tota boda valenciana. C’s vs. Compromís, dues filaes amb les capitanes Oltra i Punset al capdavant, fent honor a l’hieratisme alcoià, o desfent-se en trencaments lumbars fragant el contorsionisme.

El to de la discussió com a dilema moral. Si no haguèrem arribat fins ací havent traspassat totes les barreres del sentit comú…  quantes parelles hi ha en el món que fiquen paperetes de diferents colors dins de les urnes? I no passa res!! Quants amics liberals-programàtics? Quants anarcoides fitxant cada dia entrada, eixida, esmorzar, berenar, sopar i picar entre hores? Una vegada traspassat el límit, només es pot parlar de la gran boda valenciana dels ectoplasmes, perquè és com si els seus cossos hagueren abandonat els seus esperits.

Amb la matinada es poden fer literals els somnis, o les dites populars, com aquella de "la política fa estranys companys de llit". Com deia l’estimada Dorothy Parker,  m’agrada prendre’m una aigua de València. Dos com a molt. Després de la tercera ja estic davall de la taula. Després de la quarta…