L'artista publica el seu primer disc, L'assumpció, que relata com va viure el salt a l'industria musical i la visibilitat a les xarxes
VALÈNCIA. Hui La Maria publica el seu primer disc. Sense dubte, una de les revelacions d'aquest any en la música valenciana. Després de sorprendre en les seues xarxes socials amb el talent de veu i guitarra en cançons de cant valencià, dona un as endavant i presenta composicions pròpies que parlen, precisament, del viatge que va viure quan va esclatar la fama. L'assumpció és un pas més per normalitzar la vigència de la música tradicional valenciana i el relleu generacional. Una lluita que La Maria fa pròpia i que imprimeix en cada cançó d'aquest debut. Dies abans del llançament, atén les preguntes de Culturplaza.
- Com ha sigut el treball colze a colze amb Tono Hurtado?
- Vaig connectar molt ràpidament. Jo li deia allò que m'agrada de moltes referències, però no tenia clar un "ha de sonar així". Tono es va clavar molt ràpidament en el meu cap i en algunes jo ho tenia molt clar, però en altres necessitava de la tecnologia que ell ha sabut incorporar i que jo no controle.
- Precisament et volia preguntar pel paper de la guitarra. Estem acostumats a escoltar-te a soles amb la guitarra, però ací les cançons estan molt plenes. Com ha sigut aquest viatge?
- Ha sigut un viatge que he gaudit moltíssim. Jo anava amb unes gravacions en el mòbil amb una guitarra o unes culleretes que tinc a casa; ell em preguntava si així era com volia sonar, i jo li contestava "no, això és el que jo et porte, però ha de ser al contrari". No podia anar amb una maqueta perquè jo no sé de producció; ho tenia tot al cap, però no sabia com plasmar-ho.
- I no trobes a faltar la guitarra?
- He canviat la guitarra flamenca per l'elèctrica... Això, ha sigut un viatge.
- Com es traslladarà açò al directe?
- El directe li va a fer molta justícia a les cançons. De fet, jo sempre dic que les cançons quedaran més monstruoses encara. Dic monstruoses perquè sempre pateixen unes variacions al tocar-les, però quedarà un directe molt potent, molt electrònic.
- El so que està present al disc és lluminós.
- El disc conta la història des d'abans a després d'Arranquem Vinyes. Com si fora abans i després de Crist, per a la meua vida suposa tot un eix temporal. A partir de L'esclat ja planteje l'evolució d'adonar-me que tinc fantasmes obscurs. També sobre com gestionar la viralitat... La veritat és que denotem molt el buscar els likes, però gràcies a Arranquem Vinyes he pogut fer este disc.
- Parlem de la teua formació: tu vens d'aprendre cant valencià, però en aquest disc planteges que totes les cançons (menys una) siga de creació pròpia.
- Jo he estudiat en el Conservatori de Catarroja. I ahí estudiem el cant valencià en el seu vessant més tradicional: sense electrònica, a cappella, amb instruments de cuina... Per a poder arribar a fer música tradicional més evolucionada has de recórrer a altres estudis, ja puguen ser altres modalitats de música com nous instruments.
- Quina importància ha tingut Xavier de Bétera en eixa formació?
- Ell té tota la culpa. Si alguna persona em va posar Arranquem Vinyes en el camí, va ser ell, perquè va incloure la cançó en la programació d'eixe curs. Ha sigut una persona que, tant a mi com a les meues companyes, ens ha ensenyat a abordar una partitura, estudiar-la com és, però després dir-nos "quan la sàpigues, fes amb ella el que et done la gana. No et corregiré perquè el cant valencià és molt personal i tu has de col·locar els instruments que tu cregues".
- Quan pensem en música tradicional, en València especialment, hi ha hagut una tendència molt clara a fer-ho des del recull (anar als pobles, preguntar a la gent major...). El teu disc obre un segon camí, que no està renyit, però que parteix d'altre impuls.
- En la música tradicional ja està tot inventat. Ara queda fer lletres noves i agafar les melodies que teníem i transformar-les al present. El cant valencià és funcional, no hem d'oblidar-ho: s'utilitzava per a fer menys pesada la vida, sobretot al camp. Es cantava per anar a collir, per a segar, per a dormir a la xicalla... Es cantava per tot, ara la cultura és diferent.
El cant valencià també era funcional en la mesura en què es feia amb allò que tenies a mà. Si no tenies cap instrument, cantaves a cappella; si tenies plats i culleretes, ho feies amb això; ja després es va introduir la guitarra, però no deixava de ser un instrument car. Si hem anat amollant-nos als instruments que han anat apareixent, si ara deixem de crear música tradicional amb allò que tenim, hi haurà un buit generacional.
- La música tradicional, pensant en el marc purament valencià, ha sigut molt transversal, però en la seua recuperació per a les gravacions discogràfiques, potser està massa masculinitzat.
- Les dones han cantat sempre. Qui no té una iaia o una mare que es passa tot el dia cantant... En la música tradicional ha passat com en totes les tasques. L'home sempre ha rebut més atenció. Victorieta o Pilareta no tenen encara pàgina de Viquipèdia oberta, per exemple. Les fonoteques estan plenes de veus de dones i han sigut elles, a més, les que han transmès.
- Per això comences i acabes el disc amb les teues iaies.
- Exactament. Una d'elles, la seua família tenia terres de tarongers. Va créixer entre ells i va treballar en magatzems. L'altra, em vaig adonar fa només un any que el seu pare havia sigut cantador i ballador. Em vaig adonar perquè va començar a cantar lletres que no coneixia. Jo li vaig dir que com no m'ho havia dit abans, i ella li llevava importància. I és que en el moment que elles vivien, tota eixa cultura estava molt infravalorada i molt acotada a l'àmbit domèstic.
- El disc planteja una història. Ho deixes clar des del títol perquè els numeres com si foren capítols. Tenies clar des del principi que havia de ser un disc narratiu o ha sigut un recull de cançons que, de sobte, tenien eixe sentit temporal?
- Crec que no. Quan va passar lo d'Arranquem Vinyes, vaig començar a compondre cançons amb allò que anava sentint cada dia. A mesura que feia entrevistes, començava a incorporar-me a la indústria musical... Vaig sentir coses i feia cançons alhora. Quan les vaig veure amb perspectiva vaig entendre que totes formàvem un tot i que tenien un sentit existencial.
- Parla'm d'Amodiño i de voler trencar el disc amb una cançó en gallec.
- Jo vaig viure un temps allà i li tinc molta estima a Galícia, així que era una referència. Amodiño és una cançó d'amor, però no cap a ningú, sinó cap a la meua persona. Després de l'esclat, m'enfade amb mi, em ve tot (crítiques, comentaris positius, etc.)... Amodiño és una manera de calmar-me, de dir-me que està tot correcte, que si havia passat això era perquè el que estava fent estava bé.
- I just després, Mon Velatori. A mi em pareix sorprenentment lluminosa.
- És una cançó que s’ha rebut com un tema trist o lluminós. A mi em pareix trist, però és veritat que les tonalitats majors estan ahí, i que encara que parlem de mort, és en un sentit positiu, perquè s’espera també la renaixença.
- Per què Sepeli havia d'estar lligat al Misteri d'Elx? (La gran majoria de la lletra prové de l'obra)
- Jo ja tenia ganes d'explotar musicalment el Misteri d'Elx perquè a nivell musical és molt ric, i més, ens l'hem d'apropiar també nosaltres, les persones que no som d'Església. Per altra banda, tot encaixava: l'assumpció, la Verge, el Misteri d'Elx, la renaixença... I bé, la melodia. Tots els ingredients eren perfectes per al sentit d'eixa cançó.
- Amb Arranquem Vinyes comença tot. Hi ha artistes que aprofiten per a col·locar certes cançons en un disc, gravar-les i així poder desfer-se d'elles. Tu també vols tancar una etapa?
- Arranquem Vinyes està l'última per poder mostrar tota eixa transformació que ha patit la meua música. De fet, la volia fer molt més monstruosa, però tampoc hem volgut tractar-la tant. Volíem tornar a l'origen per recalcar que la música tradicional es pot transformar i no passa res. No s'ha mort ningú. Si ho fem, ens estem apropant a altres circuits generacionals…
- Quin és el teu públic?
- Ara mateix no ho sé! Abans era més públic major, però ja hem notat amb l’avanç de Mon Velatori que la gent jove s’hi està sumant. I amb el disc segur que encara s’apropen més.
- Està més oberta la gent major a una actualització de la música tradicional o la gent jove a eixir dels gèneres pop i escoltar música tradicional?
- En la gent major és molt relatiu i depén molt dels purismes i de les preocupacions personals. Però si només pensem en purismes i no deixem a la música tradicional créixer, ens quedarem sempre igual. Està molt bé que hi haja gent conservant, i cadascú tenim un paper diferent. Però no podem deixar de proposar diferents vessants i connectar amb més gent de diferents edats. Això obre portes, no a mi, sinó a la gent que començarà a escoltar música tradicional.