La Mare dels Peixos

La Mare dels Peixos està de moda. I això és notícia. No tos els dies passa que un ésser llegendari adquireix protagonisme en els mercats quotidians de la cultura. Ni tampoc no és massa freqüent que una criatura tan genuïnament icònica de la mitologia valenciana reviscole amb força en l’imaginari col·lectiu contemporani. Tanmateix, aquest ha estat el cas de la Mare del Peixos: s’ha posat de moda. Per una sèrie d’atzars i coincidències —o no— sembla haver eixit de les profunditats amnèsiques del mar de la desmemòria i ha irromput amb força a la superfície pública de les pàgines dels periòdics, les programacions culturals, els escenaris, els auditoris, les sales d’exposicions, els parcs, els carrers i les places.

«La Mare dels Peixos», ja se sap, és una de les trenta-sis Rondalles valencianes d’Enric Valor. Fet i fet, és segurament una de les més conegudes —i celebrades— narracions populars del gran escriptor de Castalla. I pren nom d’un ésser fantàstic i intrigant que, segons Valor, viu a la badia de Xàbia: un animal amb tres caps i dues cues, amb capacitat per a parlar per cadascuna de les seues tres boques. La Mare dels Peixos conserva i serva el secret de la fertilitat. En la rondalla valoriana una parella de Dénia aconsegueix concebre dos fills bessons gràcies a la Mare dels Peixos, després que l’home, pescador, captura aquell «animal molt rar» —«llarg, acolorit i lluent»— a la cala de la Granadella: «un recés profund i bellíssim, silenciós i solitari, endinsat entre dues altes i escarpades moles on xisclen els esparvers i les gavines», segons les acurades paraules del senyor Enric Valor.

«Mira, em tallaràs ara mateix tots els meus caps i també les dues cues; el meu cos, el tires a l’aigua, que jo m’hi refaré», li va dir la Mare dels Peixos a aquell pescador. «T’endus a casa caps i cues, i dónes un cap a la teua muller», li demana. I així va ser com van nàixer els dos germans bessons protagonistes del relat. El primer, Jaumet, viatjarà fins a Castalla, vencerà un drac de set caps i es casarà amb la filla d’un duc; el segon, Joan Batiste, derrotarà una bruixa maligna que encanta persones i les converteix en estàtues de pedra... Es tracta d’una història que, viva en la imaginació compartida del poble valencià —sembla cosa de no creure!—, remet evidentment al mite grec de Perseu, Andròmeda i Medusa. I esborrona constatar que els mateixos elements de la cultura clàssica que els grecs van saber fantasiejar (i que ara donen nom a les constel·lacions del nostre cel), perviuen immutables en la literatura oral que els valencians hem conservat tradicionalment, en vernacle, de viva veu, en aquest filó popular de la rondallística que tan encertadament el senyor Enric Valor va saber explorar i explotar.

Ben mirat, aquest relat de «La Mare dels Peixos» —això ho saben perfectament els especialistes en etnopoètica— no és sinó la versió valenciana d’una tradició narrativa universalment coneguda com The Twins or Blood-Brothers, la qual, segons el conegut catàleg The Types of International Folktales (revisat, actualitzat i publicat a Hèlsinki pel senyor Hans-Jörg Uther l’any 2004), recrea exactament aquest argument de la dona que infanta bessons després d’haver menjat un peix màgic: «After having eaten a magic fish, a woman gives birth to twins», en diu literalment el manual. La Mare dels Peixos és, en l’àmbit cultural valencià, aquest «peix màgic» del conte meravellós universal. Enric Valor el descriu com un «singular ser, semblant a una serp de mar [...], bastant més llarg que un home i de colors cridaners, a llistes, sobre un fons argentat delicadíssim; en lloc de cap, en tenia tres, units en un sol entronc amb el cos, i eren aplatats, camusos, cadascun amb dos ulls grossos i expressius, com de persona. Tenia dues cues, que es movien talment dos ventalls».

En veritat és certament màgic, aquest peix nostrat, perquè —aquesta és la qüestió— en poc temps ha aconseguit el remarcable miracle de guanyar-se un espai important en l’actualitat cultural local, nacional i internacional. Heus ací el fenomen: des de les llibresques pàgines de les Rondalles d’Enric Valor —des de les profunditats blavoses de la bellíssima badia de Xàbia—, quaranta-dos anys després de la publicació en el primer volum de l’Obra literària completa, la Mare dels Peixos ha aconseguit vivificar en poques setmanes un notable i variat repertori d’ofertes i propostes artístiques, càlidament i exitosament acollides al nostre rodal de món... I fins i tot oceà enllà.

En podríem fer un inventari d’urgència, del seguit d’iniciatives artístiques recents en què la Mare dels Peixos s’ha fet present com a centre de totes les atencions. Tindríem, per exemple, el disseny de l’agenda amb què l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert publicita mensualment les activitats que programa: des del passat mes de setembre, aquesta agenda ofereix successius fragments —ara un cap, ara un altre cap; adés el cos, adés les cues—, d’aquest ésser fantàstic, segons les il·lustracions que l’artista il·licitana Susana Guerrero hi proposa.

D’altra banda, la jove artista benissera Alba López, flamant guanyadora del Premi Ovidi 2016 de Disseny, també ha elegit —en consonància amb la imatge que el Gil-Albert estava oferint en les agendes— la Mare des Peixos com a motiu central del mural que, amb motiu del Dia Internacional dels Drets Humans (commemorat pel referit Institut Alacantí de Cultura el passat 10 de desembre), va pintar al parc de Sant Antoni de Castalla. No debades, la seua Mare dels Peixos hi representa, a fi de comptes, l’essència de l’esperit subjacent a la Declaració de Drets Humans aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948: l’energia que defén la vida, la solidaritat i la llibertat contra totes les formes del mal, de l’opressió i de la injustícia —que el drac de set caps significa en la rondalla.

Sis dies després que Alba López pintara el mural de la Mare dels Peixos a Castalla per commemorar la declaració dels Drets Humans, s’estrenava al Palau de les Arts de València l’òpera en tres actes La Mare dels Peixos, basada —per descomptat— sempre en la rondalla d’Enric Valor, amb direcció tècnica i musical de Jorge Sastre, i direcció pedagògica i artística d’Adolf Murillo. I ara, al mes de gener del nou any, la Mare dels Peixos ha traspassat l’atlàntic i ha tornat a ser protagonista com a peça estrella de l’exposició Anatomy of a Myth que la ja citada artista d’Elx Susana Guerrero ha inaugurat al CCEMiami dels Estats Units d’Amèrica.

Vull pensar que totes les iniciatives i tots els èxits ressenyats són, en realitat —més enllà dels obvis èxits personals dels autors protagonistes— èxits col·lectius de l’imaginari popular i de la indústria cultural valenciana. Més exactament: de la indústria cultural valenciana que ha sabut trobar, en l’imaginari popular, una autèntica i genuïna font d’inspiració per a la creativitat, l’expressivitat i la comunicació de valors universals. Potser alguna cosa comença a canviar —ai!— en l’anatomia dels mites nostrats. El fet que els valencians comencem a crear, recrear i exportar fantasia —toquem ferro!— ben bé podria ser indiciari del canvi de paradigma que sempre hem anhelat: la trasmudança envers la normalitat sense complexos; el recte camí a la mínima autoestima necessària per a jugar la partida de creativitat amb una veu clara, pròpia, original, lliure i desinhibida en la confusa simfonia de la universalitat, etc.

Al capdavall, la figura de la Mare dels Peixos —generosa, sacrificada i fecunda— no deixa de simbolitzar el prodigi de la maternitat i la fertilitat: el fenomen del cos orgànicament ofert, ultratjat, mutilat, malferit i desmembrat, que dolorosament (i voluntàriament, i amorosament) ofrena la pròpia carn per crear vida nova; el portent de la persona que sofreix, pareix, es refà i renaix amb plenitud matriarcal: sàvia, civilitzada, serena i nodridora. Segons com es mire, per tant, la de la Mare dels Peixos potser constitueix una bellíssima al·legoria de la concepció, l’engendrament, el prenyat, la parturició, el deslliurament i la nova vitalitat que una societat com la nostra a crits reclama. No ho sé... Sé només —això, sí— que em fa bé saber-la literàriament viva a l’interior de la mar blava de la badia de Xàbia. I que em fa raonablement feliç veure-la eixir tan sovint, últimament, a la superfície de la imaginació, l’expressivitat i la creativitat contemporànies.