La mar d'Altea

El passat dimecres, 23 de juny, vespra de Sant Joan —ja se sap: la nit més màgica de l’any— se celebrava a Altea el centenari del naixement de Carmelina Sánchez-Cutillas. La convocatòria era a la Casa Gadea, a les 20:00 h. La mar i la Illeta de l’Olla eren un fons d’escenari insuperable: el joc de la llum a flor d’aigua, la serena inquietud de les ones, l’horitzó rosaci i tebi, el cel net i clar, l’exuberància del verd dels pins vora mar, l’aire de distinció de l’edifici de Vil·la Gadea, la lluna solemnial i ascendent… Mentre es desenvolupava l’acte, no vaig poder evitar evocar un dia remot de la primavera de l’any 2008 —a penes nou mesos abans de faltar ella— en què, juntament amb Ferran Cortés i Patrícia Alberola, vaig disposar del luxe impagable de poder conversar dilatadament, durant tota una vesprada, amb l’ara enyorada i homenatjada Carmelina. Vam anara a sa casa de València per enregistrar un programa de ràdio. Li vaig preguntar per la mar d’Altea. I se li van encendre els ulls. Va dir, només (transcric literalment les seues paraules): «La mar, la mar... La mar d’Altea és la mar: la mar. La meua mar. La part que més m’agrada del llibre [Matèria de Bretanya] —bé: si m’agrada res— és quan comence: “La mar vivia en una badia molt gran...”» 

Certament, en una ocasió com la de dimecres, i en un marc com el de Vil·la Gadea, es feia difícil resistir-se a rememorar l’exquisit i deliciós inici de Matèria de Bretanya que la mateixa autora reconeixia estimar d’una manera especial. Va ser la rectora de la Universitat d’Alacant, Amparo Navarro Faure, qui, en el seu parlament, va encertar a citar les litúrgiques paraules d’aquest exquisit inici literari: «La mar vivia en una badia molt gran. Un dels cantons d’aquella badia que era la casa de la mar s’anomenava la Punta de l’Albir i l’altre cantó el Morro Toix, i cap al racó de l’Olla suraven els crestallets de la Illeta i de l’Illot. L’Ai­tana i el Puigcampana eren dues muntanyes punxegudes i migjornenques, que de tant de mirar-se l’aigua se n’havien tornat blaves.»    

Tot ha resultat una mica inesperat i sobrevingut. Feia poc més d’un parell de mesos que s’havia fet públic —«corretgeta descoberta»!— un dels secrets millor guardats en vida per Carmelina. S’havia pogut saber que la gran escriptora valenciana del segle XX no havia nascut l’1 de gener de 1927, que és la data que figurava en totes les enciclopèdies, sinó sis anys abans. Exactament: el 23 de juny de 2021. I és com si el destí o l’atzar ens haguera volgut regalar l’oportunitat de celebrar el centenari de Carmelina Sánchez-Cutillas coincidint, precisament, amb l’Any Carmelina que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va declarar el 2020, i que també de manera imprevista s’havia prolongat des de l’any 2020 a l’any 2021 per raó de la pandèmia.

Siga com vulga, el fet és que enguany, la vespra de Sant Joan —exactament cent anys després del naixement de Carmelina Sánchez-Cutillas—, hauria costat imaginar un lloc millor per a celebrar l’efemèride del centenari que no «la casa de la mar»: «la mar, la mar: la seua mar». Ço és: «la mar d’Altea». I fora difícil imaginar, igualment, una manera millor de fer-ho. Perquè dimecres, durant l’acte de celebració del centenari de Carmelina —aquesta era la notícia— es va solemnitzar la presentació en societat de l’imminent Centre d’Interpretació Carmelina Sánchez-Cutillas, amb una Aula Didàctica de Cultura Contemporània que començarà a funcionar ja mateix, aquest pròxim curs 2021-2022.

«Com a dona, com a valenciana i com a rectora de la Universitat d’Alacant no puc sinó expressar la meua més plena satisfacció davant de la feliç consecució i materialització d’este projecte impulsat la Càtedra Enric Valor de la nostra Universitat en col·laboració amb l’Ajuntament d’Altea i la Generalitat Valenciana, comptant, de més a més, amb l’ajuda privilegiada de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua», celebrava, amb indissimulada il·lusió, la flamant rectora de la Universitat d’Alacant. És del tot comprensible: perquè el Centre d’Interpretació Carmelina Sánchez-Cutillas, que tindrà la seu precisament a Vil·la Gadea —que és tant com dir: a «la casa de la mar»—, serà, amb seguretat, una garantia de qualitat per a la conservació, la difusió, la promoció i la investigació del valuosíssim llegat de la historiadora i escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas.

Com a lector assidu de literatura memorialística i, molt especialment, com a animal absolutament conscient que res no som sinó un pòsit de memòria —adobada, si de cas, amb un garbell d’esperances—, sempre he sigut de l’opinió que una societat que honora la memòria de les seues creadores i els seus creadors més destacats (i no hi ha discussió que, per a la societat valenciana, Carmelina Sánchez-Cutillas n’ha estat una de les més decisives, al costat d’Enric Valor, Vicent Andrés Estellés, Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster), no solament dignifica els seus referents: es dignifica, sobretot, a si mateixa. Vull dir: que el benefici i el luxe de la memòria no és solament per a l’escriptora ara rememorada, sinó, en realitat —i molt especialment—, per al conjunt de la col·lectivitat humana que exerceix el gest de l’evocació, l’homenatge, l’atenció, l’estudi, la divulgació i l’aprofitament de l’obra literària objecte de celebració. Altrament dit: la salut cultural d’una determinada societat potser es podria mesurar segons l’atenció que rep la memòria de les seues principals creadores i els seus principals creadors. I, en el cas valencià, la salut de la memòria de Carmelina Sánchez-Cutillas que aquesta setmana se celebrava a Altea no és sinó un clar indici del fascinant viatge col·lectiu, com a poble, envers la normalitat cultural, lingüística i literària. Perquè a ningú no se li escapa que Carmelina Sánchez-Cutillas, alquimista de la nostra memòria col·lectiva, simbolitza, com cap altra autora, l’oportunitat d’una sèptuple reconciliació: amb les pròpies paraules, amb la pròpia tradició literària, amb el substrat de la història compartida, amb el principi de la igualtat d’oportunitats, amb la utopia de la justícia social, amb la necessària reivindicació d’un model de convivència sense discriminacions per raó de gènere i amb les formes pròpies de la memòria, la membrança i la meravella.

No podem sinó felicitar-nos, per tant, per aquesta iniciativa de la Universitat d’Alacant de crear, conjuntament amb l’Ajuntament d’Altea i la Direcció General d’Innovació Educativa i Ordenació de la Generalitat Valenciana, el Centre d’Interpretació Carmelina Sánchez-Cutillas: el primer d’aquestes característiques que es dedica a una dona en el context valencià. I voldríem augurar, per això —parafrasejant el cèlebres versos de Konstandinos Petru Kavafis—: «un bell viatge, on el camí siga llarg, ple d’aventures, ple de coneixences». Amb Altea com a port i ciutat on tots els ulls curiosos per la vida i l’obra Carmelina Sánchez-Cutillas puguen vindre a «aprendre dels qui saben». Al lloc exacte: a tocar de la mar de Gadea, la mar de l’Olla, la mar d’Altea; la vella mar bellament literaturitzada que Carmelina ens va deixar com a penyora. 

Llarga vida tinga el Centre d’Interpretació Carmelina Sánchez-Cutillas i a l’Aula Didàctica de Cultura Contemporània. Que siguen moltes les paraules, les exposicions, els seminaris, els congressos, els llibres, les rutes literàries, les músiques, els espectacles, les visites educatives, els projectes i les il·lusions. Tocava. Calia. Era l’hora de fer sentir la inefable veu de Carmelina Sánchez-Cutillas —insistisc: «la gran escriptora valenciana del segle vint»—, «des de les fronteres del silenci» fins a la complexa simfonia de la universalitat.

Però mentrimentres va posant-se en funcionament, a la pròxima tardor, el Centre d’Interpretació de Carmelina, permeten que els faça una recomanació per a aquests dies estivals. Regalen-se un temps per a la sensibilitat i la bellesa. Planifiquen una escapadeta a Altea. Facen una picardia. Aconseguisquen (gratuïtament a la Casa de Cultura o a l’Oficina de Turisme, en paper; o descarregant l’App PlayAltea, en versió digital) la ruta literària de Carmelina Sánchez-Cutillas «Altea, la casa de la mar». Descobrisquen els racons, les places, els carrers i els miradors del centre històric amb els ulls literaris de l’autora de Matèria de Bretanya. Començaran a comprendre com i per què Carmelina em deia, amb llum als ulls, que «la mar d’Altea és la mar: la mar. La meua mar». I com i per què és que, a Altea, la mar de Carmelina és, més que a cap altre lloc, la mar nostra: la nostra mar.