Hoy es 19 de diciembre

café del temps / OPINIÓN

La Malhora

19/01/2019 - 

És mon pare qui m’ho conta:

—No es veia. Era l’aire. Passava una ratxa d’aire. I era la Malhora... Menejava totes les canyes. Gggggggrrrrrrr! I mosatros, corrents a amagar-nos de seguida! I això era: la Malhora era lo pitjor que hi havia al món! [Riu] I era això: era aire...

—Però com era, què feia; on i quan s’apareixia? Què es contava de la Malhora? —li pregunte.

—No ho sé... Ho deien els majors: «Porteu-vos bé que la Malhora està a punt de vindre. I si vos porteu mal... Ja vos dirà lo que passa, la Malhora! I mosatros mut i a la gàbia! I a fugir: a amagar-mos dins del galpó. El galpó era on posaven el cotxe: el garatge. Li déiem el galpó. I... I... I... I en eixe moment feia una ratxa de vent, «Zzzzzzz», i es menejaven tots els canyots. I algú deia: «Ja està ahí! Ja està!» I corrent tots pac a allà! [Riu]

—Sense vent no hi havia perill que vinguera, la Malhora? —m’interesse?

—No, no, no... La Malhora venia amb el vent. El vent que feia. Que es menejava tot. I és que passava la Malhora. Estava passant per allí, en eixos moments!

—Però era... No tenia forma de... Era gran? —mire d’aclarir.

—No, no, no... No la véiem: no la vam vore mai! Però deien que venia. I que s’emportava els qui es portaven malament. La Malhora... Jo no sé si això es dirà en més llocs o què. Però a mosatros mos esmentaven la Malhora, i arreàvem de seguida! Érem una bona quadrilla: Pasqual de la Casilla, Tomàs el Polopí, Paco Bellivert, Diego i Paco Fontes, Pedro Barber, Pablo el de l’Enviscà, Joan de Ribes, germà de Felip de Ribes... 

Mentre evoca el temps llunyà de la infantesa i repassa un a un —com qui assaboreix els records de cada amistat viscuda— els noms dels qui hi van compartir el benefici de la innocència, mon pare exhibeix un somriure desacostumat, distés i enjogassat, que vull imaginar exactament coincident amb el d’aquell xiquet que un dia va ser: viu, picardiós, espavilat i una mica entremaliat. Amb els ulls plens de llum. Però amb una por secreta, atàvica i inconfessable dins del cos: la por a la Malhora.

Mos ho deien tots els dies. Tots els dies. I donava la casualitat que a voltes estaven dient-ho, i allà va una ràfega de vent... I mosatros, cama! Fugint de seguida! —prossegueix mon pare—. «No aneu per allà, mane que vaja la Malhora, per allí!» I mosatros, pac a casa a presseta! Pujàvem pel marge i a casa! Mos amenaçaven amb la Malhora, tots els majors. I les xicones, Mari Paqui, i Fina, i tal, també es cagaven damunt. Sentien dir de la Malhora, i desapareixien. I ja no les véiem... Què? Com dius? No, no, no: ningú sabia com era. Com ho havíem de saber? Que no comprens? No la vam vore mai. Però li teníem pànic! 

És curiós. La por prové essencialment de la imprecisió, la vagetat, la incertesa, la desconeixença. Temem allò que ignorem. Ens espanten els éssers, les coses, les persones, els fets i els fenòmens que no coneixem: que no són concrets i presents, o no sabem explicar. 

—Cada volta que parlàvem de la Malhora venia una ratxa de vent i es menejava la dacsa: «Zzzzzzzz!» «Caguen... Ja està ahí! Ja està!» I cametes, valeu-me! Perquè eixa ratxa deien que enrotllava les persones i se les emportava...

Escoltant mon pare parlant de la Malhora em deixe contagiar pel seu somriure enyoradís, irònic, descregut i beatífic. I sospese si potser la vida —la vida tota— no és com aquella felicitat evocada, de xiquets lliures jugant entre els canyots de la dacsa madura en un bancal vora mar, amb l’única i absurda preocupació que la Malhora, en el moment més impensat, puga vindre i estroncar tal felicitat. I igualment sospese si la maduresa —la veritable maduresa— no deu ser aquell somriure de mon pare, amb  la clara consciència que la Malhora no és res, i que, per tant, no mereix ser temuda. 

«Aire. Era aire... Només aire», recorda mon pare, entre rialles. Sap que no solament no s’ha de témer, la Malhora, sinó que és digna de ser evocada, i riguda, i estimada i tot. Perquè no existeix la Malhora sinó en la nostra pròpia, inefable, inescrutable proclivitat a la imaginació.

O no. Potser no. Podria passar també just al revés: que la vida —la vida tota— fóra, en realitat, només un producte rar, efímer i incert de la imaginació de la Malhora. «I era això: era aire...», evoca mon pare. Em delisc, escoltant-lo, mentre assaborisc, una volta més, la sempiterna i irresoluble confusió entre realitat i imaginació. I en aquesta delectança trobe —ai!— una manera com qualsevol altra d’anar fent temps mentre arriba i no arriba el vent sobtat i adust de la Malhora que, prompte o tard, a tots i totes ens enrotllarà i se’ns emportarà. Irremissiblement. Per sempre.

next
x