La llum i la pregunta

La setmana passada vaig quedar a dinar amb Josep Vicent. No amb el Josep Vicent director d’orquestra, no amb el Josep Vicent percussionista virtuós, no amb el compositor Josep Vicent, no amb el director de l’ADDA, no amb l’artista d’èxits internacionals... Només amb Josep Vicent, l’amic de tota la vida.

De Pasqua a Rams. Lamentablement, ens veiem només de Pasqua a Rams: com qui diu, un parell de voltes a l’any. Però és suficient per a constatar que l’amistat —els afectes, les complicitats i l’alegria— es mantenen indissolubles, feliçment inalterables al llarg dels anys, les dissidències i les fatigues.

«Xe! Si vols quedem demà», havia proposat la nit anterior per WhatsApp, després d’un ràpid intercanvi de missatges testant disponibilitats i alternatives. Pensat i fet. «Au! Adjudicat. No se’n parle més! Tu diràs on quedem...» «Demà t’escric.» I, efectivament, hi va escriure: per dir on és que podíem quedar. I vam quedar al restaurant potser més prestigiós, més exquisit i més car de tot Alacant.

—Ei, titi! Com estàs? Xe! Et veig estupendíssim. Fet un figurí... Que cabró! No tens ni panxa ni budells. I sembla que tens més cabells i tot. Cada volta et trobe més jove! —el salude quan arriba a la cita, tard, encara més tard que jo.

—Eiiiiii... Estimat! Tu també t’aguantes bé... —menteix, amablement, ell. I em regala un somriure lluminós, una abraçada llarga, l’encaixada més sincera.

El cambrer, discret, amable i displicent, ve a prendre’ns nota. Demanem una ensalada russa i calamar a la planxa com a entrants; i llobarro salvatge al forn de plat principal.

—I em farà un favor —li diu, Josep, encara—. Si és tan amable, ens trinxarà en un platet, si pot ser, una tomaqueta bona que tinga per la cuina. I li posarà per damunt un parell d’anxovetes amb un rall generós d’oli d’oliva...

Quan l’home se’n va, no puc reprimir un somriure:

—Eu, Moreno! Però mira que saps cuidar-te... Jo comptava que dinaríem de menú, en un lloc normalet, sense trencar res... Però ja veig que no vas amb bromes. Dispares amb bala!

—Estimat! En l’amor i en el menjar no convé ser ronyosos —sentencia. I riu.

—Jo és que, no sé per què, però últimament m’he fet més agarrat que el rovell! —li confesse. I, de més a més, ni en l’amor ni en el menjar no sempre tot és qüestió de diners.

—No m’has comprés... Vull dir que no hi val la pena estalviar: són àmbits en què convé aplicar-se això de la llum i la pregunta.

—«La llum i la pregunta»?

—Sí... No t’he contat mai la història del meu amic M. D.?

—M. D.? No...

—Ostres! Una institució... Un dia he de presentar-vos. T’encantaria conéixer-lo. Té una biblioteca de llibres antics que flipes!

—El conec de sentides. És un home de molt de prestigi, en la Universitat.

—Un crac! I veus? Ell viatja molt, per treball, a Amèrica i a Àsia. Sempre està amunt i avall. I resulta que, no fa massa, anant a Xina (crec que era a Xina), a mitjan vol va i li va pega una trombosi venosa profunda, d’eixes que a voltes es produeixen en els viatges llargs. El cas és que va entrar en una espècie de col·lapse o què sé jo i el van haver d’atendre dins mateix de l’avió... Per fer-ho curt: que l’home es va veure a les portes de la mort. I era ben conscient que, en aquelles circumstàncies, allà dalt ningú no podia donar una perreta per la seua vida. M’ho contava i em deia: «Jo pensava, fins ací hem arribat. Ja m’ha arribat l’hora. Ara és quan veuré la llum aquella que diuen. O quan escoltaré la pregunta. I, mira, la llum no la vaig arribar a veure, però la pregunta —la pregunta final— sí que la vaig escoltar nítidament dins del cap, formulada amb estranya clarividència. I era: “Quants homenatges?”»

—«Quants homenatges?» Com que «quants homenatges»? —pregunte, desconcertat, amb una anella de calamar enganxada a la forquilla, surant en l’aire, i absortament enganxat a aquella història.

—Sí, això deia el meu amic M. D. Que la pregunta —la pregunta final— és, en realitat: «Quants homenatges?» Es referia, ja s’entén, no als homenatges pòstums, sinó als homenatges que podia haver-se permés en vida i que, per renúncies més o menys estúpides, s’havia hagut de perdre; als instants de felicitat que ens pertoquen i que no sempre sabem assaborir i usdefruitar; als moments de plenitud que hem deixat escapar i que es malversen irremeiablement. Irreversiblement. Això... Segons M. D., al final de la correguda, l’única i definitiva pregunta serà sobre tot allò que hauríem volgut fer en la vida i no haurem arribat a fer: sobre els instants i les experiències desaprofitades; sobre els besos escatimats, les carícies no obsequiades, les paraules no dites, les músiques no sentides, les converses no delectades, els amors no festejats i els viatges no intentats... En definitiva: sobre les porcions de felicitat vital a què hem renunciat —i que s’han perdut, irremissiblement, en l’abisme insondable de les coses no existides.

»Veus? Per això valia la pena que quedàrem ací, tu i jo, i que ens regalàrem l’homenatge d’aquesta tomaqueta amb anxova —conclou, Josep Vicent, elevant eucarísticament la forquilla, amb aire feliç, i picant picardiosament l’ullet.

Al final del dinar, durant el café, després de l’amena manduca i la saborosa conversa, vam convenir que l’homenatge concedit, efectivament, havia estat un encert. Que ben valia la pena. I que una amistat gran reserva com la nostra, de més de quaranta anys, era un luxe que calia cultivar amb major freqüència. «Saps què passa? Que tu ara, a la teua edat, pots fer tantes amistats noves com vulgues. I conéixer gent genial, única, fascinant. Sempre estàs a temps de conéixer gent nova, sí... Però els amics amics —els amics de tota la vida— difícilment s’improvisen. No es poden triar ni es poden canviar. Són els que són i prou: per a bé o per a mal. I, passats els anys, quan te n’adones, resulta que els pots comptar amb els dits de les mans...»

És segurament per aquesta molt especial relació amb Josep Vicent, l’amic de tota la vida, que aquesta setmana m’he sentit especialment orgullós de l’altre Josep Vicent: el director d’orquestra, el percussionista virtuós, el compositor, el director de l’ADDA, l’artista d’èxits internacionals, el gestor d’emocions. Ell és l’artífex del projecte que dimecres centrava totes les atencions a la ciutat d’Alacant: la creació de l’Orquestra ADDA Simfònica, integrada per 43 músics professionals seleccionats entre 1.500 aspirants, i amb un pressupost de 900.000 € enguany i 2.000.000 € l’any 2019. «El projecte de la legislatura més important, i de major calat social», en paraules del president de la Diputació, César Sánchez. Personalment, m’hi vull pronunciar de seguida. Molt clarament: aquest projecte de l’ADDA Simfònica és un homenatge que Alacant ben es mereixia. Perquè allà on hi ha plataformes i projectes musicals estables i ambiciosos, amb llocs de treball qualificats i ben remunerats, la música —l’art de la música— té el benaurat perill de guanyar i reforçar un mínim prestigi social. Els joves músics obtenen l’oportunitat de sospesar opcions i percaçar un futur professionalitzant  més enllà del pur (i molt digne) afeccionament amateur. I la societat, en el seu conjunt, guanya el benefici d’una nova avinentesa en el bell camí cap a la civilitat.

O, per formular des d’una perspectiva alternativa: si les Illes Balears, amb poc més d’un milió d’habitants, poden tindre l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears Ciutat de Palma; si Galícia amb dos milions set-centes mil persones disposen de la Reial Filharmonia de Galícia i de l’Orquestra Simfònica de Galícia; si a Extremadura, a penes amb un milió raspat d’extremenys, poden sostenir des de fa dècades l’Orquestra d’Extremadura; si la Comunitat Autònoma de Múrcia, amb menys d’un milió i mig d’habitants, es pot permetre l’Orquestra Simfònica de la Regió de Múrcia; si les Illes Canàries, amb poc més de dos milions de contribuents, poden mantenir tant l’Orquesta Filharmònica de Gran Canària com l’Orquestra Simfònica de Tenerife; si Astúries, amb un cens d’un milió de persones, mereix tindre l’Oviedo Filharmonia i l’Orquestra Simfònica del Principat d’Astúries... Per què a les comarques meridionals valencianes, amb vora dos milions de ciutadans al sud de la marjal Pego-Oliva, i amb una tradició musical senzillament envejable al voltant de les bandes de música —un fenomen únic al món—, no mereixem l’homenatge de disposar d’una orquestra simfònica professional amb seu a la ciutat d’Alacant?

De la mà de Josep Vicent, la Diputació ha fet el pas endavant amb el benefici —sempre saludable— del consens polític, social i cultural. A l’enorme entramat de les entitats que ara mateix depenen de la mastodòntica estructura de la Diputació d’Alacant (ADDA, Marq, Mubag, Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, Comissió de l’Aigua, Institut Alacantí de la Família, Alacant Natura, Consorci de Bombers, Museu de Bombers, Suma, Agència Provincial de l’Energia, etc.), s’acaba d’afegir l’orquestra ADDA Simfònica. En celebrem, per merescut —per just i necessari—, tan joiós homenatge. Però ara que l’anhelat projecte per fi veu la llum, la pregunta potser hauria de ser: enmig de tota aquesta música, la Generalitat Valenciana... ni està ni se l’espera?