X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

SIGUEU BONeS I LLEGIU

La llengua de la papallona de Cărtărescu, per Antònia Escandell

3/12/2018 - 

ALACANT. Desenvolupar, més enllà de l’anècdota, l’encontre entre dues civilitzacions les llengües de les quals són idèntiques formalment, la seua sintaxi, la seua gramàtica, en aparença iguals, mentre que el significat del seu lèxic varia d’una a l’altra, i a la demanda per aigua se li respon amb foc, i a l’explicació pel món, per l’Orbe, se li torna amb la pupil·la tancada, encegada, Orbitor. Aquest exercici literari està obert a qualsevol forma literària, però potser cap d’elles centraria l’arquitectura del text sobre el propi text, sobre la paraula i el verb, sinó sobre els conflictes que provoca el seu ús.

Mircea Cărtărescu (Bucarest, 1956), pel contrari, construeix tot el seu edifici literari sobre l’orfebreria de la paraula, estiga descrivint la lluita entre els àngels i els dimonis com a mite fundacional de un poble i el seu èxode, de “cada edat i cada casa on he viscut (si és que no ha estat tot només una al·lucinació del no-res)”, de la Securitate de Ceauşescu i els seus milió i mig d’informadors sobre una població de 22 milions de romanesos,  Cărtărescu no li fa fàstics a cap menjar que puga eixamplar la carta del seu menú lèxic, fins i tot a la carn exquisida de papallona o els perills de la flor de cascall, les paraules adopten un sentit demiúrgic, una combinatòria cabalística que (re)construeix el món i el fa nou des de l’antigor vers la modernitat. “Tots els esdeveniments del món i cada partícula de substància i cada quàntum d’energia són presents dins una llum transfinita allà, al Record”.

El  poeta, prosista, crític literari i publicista romanés ja havia acumulat una bona quantitat de premis rellevants en la seua trajectòria: Gregor von Rezzori (2016), Strega Europeo (2016), Thomas Mann de Literatura (2018), fins que la monumental Solenoide (edició en català/valencià a Periscopi, 2017) ha fet eclosionar el capoll de seda i la crisàlide Cărtărescu sobrevola la literatura mundial de la manera que ho fan altres escriptors implacables i addictius com Pynchon, Bolaño, Moore o Bernhard. El terratrèmol Solenoide li va aportar el Premi Formentor de las Letras (2018), segons el seu jurat per “un relat seductor, infatigable i enlluernador que ha aconseguit expandir els límits de la ficció”, i la seua ona expansiva en forma de rèpliques ha portat als lectors del territori lingüística catalanoparlant, en paral·lel a l’edició castellana d’Impedimenta, l’obra que competeix amb Solenoide, dins de la seua bibliografia, pel títol de “magna”, la trilogia Encegador.

L’editorial Periscopi ha encetat la publicació d’aquest tríptic, un mapa narratiu i líric en forma de papallona que comença amb L’ala esquerra, amb l’infantesa i la joventut d’un Mircea que mostra una Bucarest mitològica, fantasmal, marcada per l’arquitectura socialista i la imagineria oriental. Una primera aproximació a la construcció del món al voltant d’un ésser solitari, mitjançant el llenguatge, el nomenar les coses perquè aquestes es facen reals, una tasca de coneixement per la qual és imprescindible l’aportació de la traducció, d’aquesta reescriptura que és sovint el fet de traslladar un text literari d’una llengua a una altar, d’un imaginari a un altre, d’una cultura a una altra. Li hem preguntat a Antònia Escandell Tur (Eivissa, 1979), la traductora de Periscopi per a Cărtărescu, tant a Solenoide com a aquest L’ala esquerra. Encegador I, per l’experiència.

Antònia Escandell és llicenciada en teoria de la literatura i literatura comparada. Entre els anys 2008 i 2011 va ser lectora a la Universitat Alexandru Ioan Cuza de Iaşi, al nord de Romani, i també és autora de Chris Marker y La Jetée, la fotografía después del cine. 

- Ha estat diferent la manera d'enfrontar-te amb aquesta obra, respecte de "Solenoide"?

-Sí, la manera d'enfrontar-me a L'ala esquerra ha estat diferent. Per una part, l'experiència d'haver traduït Solenoide abans que L'ala esquerra em va permetre familiaritzar-me amb l'estil i el ritme de l'escriptura de Cartarescu i ja el tenia prou ben apamat quan em vaig posar a traduir L'ala esquerra. D'altra banda, s'ha de tenir en compte el fet que Cartarescu va escriure primer la trilogia Encegador, de la qual L'ala esquerra en forma part, i després Solenoide. Al meu parer, en l'escriptura de Cartarescu hi ha una exploració de les capacitats i els límits del llenguatge que ja és ben perceptible a L'ala esquerra, però a Solenoide aquests límits del llenguatge es forcen al màxim. L'ala esquerra és, en aquest sentit, una obra més clàssica, més narrativa, i això facilita la tasca del traductor. 

- Cartarescu és un "escriptor lingüístic", quina tria has fet a l'hora de traslladar el seu discurs? Quines tries lèxiques has fet del corpus català per tal de reproduir el sinuós joc amb el llenguatge de l'autor romanés?

-La primera dificultat que vaig trobar va ser respectar al màxim el ritme de l'original, marcat per la frase llarga, la subordinació, tan característiques de Cartarescu. Això no sempre va ser fàcil perquè el català és una llengua aparentment menys tolerant amb la frase llarga que el romanès. Pel que fa a les tries lèxiques, m'he deixat emportar principalment per la sonoritat de les paraules, i crec que això ha estat un encert, tenint en compte que Cartarescu és un estilista. En una entrevista recent recordo que comentava que el títol de la trilogia Encegador l'havia decidit per la sonoritat de la paraula -Orbitor, en romanès- que en romanès és gairebé un palíndrom.

He de dir, però, que aquesta tria no és el resultat de cap reflexió conscient, sinó de la pròpia fruïció de la traductora amb el llenguatge.

- Es pot disfrutar de la lectura mentre es tradueix?

-I tant, diria que el gaudi del traductor d'una bona obra literària és fins i tot més intens que el d'un lector.

- Fins a quin punt "traduttore, traditore"?

-Inevitablement hi ha aspectes de l'original que es perden durant la feina de traducció. Així que sí, és ben cert que un traductor és i ha de ser un traïdor però també ho és, en certa mesura, cada lector d'una obra, així que jo despullaria aquesta sentència de les connotacions negatives. La inevitable traïció a l'original acostuma a donar lloc a troballes d'allò més valuoses i sorprenents en la llengua d'arribada.

Verbi gratia:

“A l’habitació no hi havia cap cadira, així que, després que la Mioara es descalcés i s’allargasés al llit, de través, amb un braç nu sota el cap, la Maria també es va asseure a l’espona del llit. ‘Qué bonica és casa teva!’, va xiuxiuejar, encisada. A la paret, una máscara de vellut negre se la mirava de fit a fit, amb els ulls oblics plens d’odi. La cantant es va encendre una cigarreta i, mirant el sostre, on un llum d’aranya coquet de majòlica s’endevinava en la penombra, va exhalar lentament el fum, que es va cargolar en garlandes transparents als braços de l’aranya. Després es va incorporar sobre un colze i es va tornar a mirar la Maria, llargament, als ulls, amb les parpelles entretancades, igual que l’havia mirat feia una estona sota el fanal. La noia va tenir la impressió que no existia res al món llevat d’aquella estança on elles dues se sotjaven. De sobte li va venir un sobrecor, sense saber per què, i, quan la Mioara va allargar la mà, com una serp pàl·lida, per agafar-li la seva, es va enretirar una mica i es va adonar que el palmell, entre els dits de la dona, el tenia suat”.

Noticias relacionadas

MATERIAL FUNGIBLE

Solo recuerdo la emoción de las cosas

Los recuerdos de la protagonista, los silencios familiares que pretende completar, la casa, el jardín, el aguacate, los amigos, la juventud de los padres. El intento de viajar a Montevideo, como si se pudiera viajar al pasado para hablar con los muertos y que nos cuenten una vez más las historias que ya nadie nos cuenta

next