Hoy es 14 de julio

ELS NOSTRES POBLES

La independència pòstuma del Palamó

26/12/2023 - 

ALACANT. L’olor d’entrepà futboler a la cantina El Rincón del Alicante evoca els esmorzars més característics dels matins esportius del cap de setmana. Aquest establiment, ubicat a la ciutat esportiva Antonio Solona, seu històrica de l’Alacant CF i actualment de l’Intercity, és un dels llocs que preserva l’essència al barri del Palamó, que podria estar constituït en partida, però que en canvi s’integra dins del Districte 2 de la ciutat, el que acull el conjunt de la Zona Nord, la més humil de totes.

El Rincón del Alicante, a la ciutat esportiva Antonio Solana.

Perquè de fet, per a tornar a l’Alacant que el temps ha fet desaparèixer, tal com mirava de fer sense èxit el detectiu Terratrèmol de Mariano Sánchez Soler, cal visitar els barris i les pedanies més aïllades del nucli urbà que, tot i haver perdut bona part del seu atractiu, encara conserven part del passat.

Imatge de la Societat Musical l’Amistat d’inicis del segle XX.

El Palamó, conegut oficialment com Villafranqueza, en té, però cada vegada és menys visible. També ho és el seu sentiment de pertinença, constatable en les festes de Moros i Cristians i en la centenària Societat Musical l’Amistat, distingida com una de les millors bandes de tot el País Valencià i que acull membres d’altres nuclis poblacionals. Altres elements, com ara el camp de futbol de la Merced, evidencien fins a quin punt el barri ha quedat abandonat. Aquest estadi, ara assetjat per les males herbes que dificulten el reconeixement de les infraestructures interiors –vestidors, porteries, graderies–, ha sigut la seu de l’alacantiníssima Copa San Pedro, i ara s’amaga envoltat entre finques i camins amb pocs atributs a oferir.

Entrada a l’antic Camp de la Merced.

L’Associació Cultural Esportiva de Villafranqueza, que hi disputava els seus partits com a local, era l’equip emblema d’un barri que, encara que semble mentida, mai no s’ha sentit identificat amb l’Alacant CF i encara menys amb l’Intercity. Aquell crit de guerra de «moros al Palamó», adreçat als aficionats alacantinistes quan defensaven disputar els seus partits al Rico Pérez, per tant, no era del tot encertat. Veïns del barri asseguren que hi sobreviu l’herculanisme, històricament combinat amb l’afició al conjunt del Palamó, que encara consta als registres, tot i que sense activitat esportiva. Els seus partits contra els equips de Sant Vicent tendien a ser l’escenari de batalles hostils que mai no superaven la verbalitat. Aquesta frontera sí que es traspassava en èpoques més remotes i en ambients extraesportius, quan els xiquets del Palamó i els de la localitat adjacent s’intercanviaven pedrades, fruit d’una passió localista tan entranyable com poc saludable.

Carretera que uneix El Palamó amb Sant Vicent.

Com a element identitari del Palamó també hi ha el seu cementeri, visible després de superar el camí de la Colònia Santa Isabel, que separa aquest barri de Sant Vicent del Raspeig. Sentana, Alcaraz, Guijarro i Sogorb són els cognoms que més predominen a les làpides d’un espai construït al XIX i custodiat, voluntàriament, per un veí que el neteja per a evitar que el seu desús, no total però accentuat, derive en un deteriorament definitiu. El cementeri continua disponible per a acollir persones que hi volen descansar eternament, però l’existència de veïns autòctons, que minva irremeiablement, fa d’aquesta necròpolis un lloc cada vegada menys sol·licitat.

Cementeri del Palamó.

Un altre racó d’acollida de morts era el Panteó dels Guijarro, mausoleu senyorial visitat anualment per la comitiva de regidors de torn que recorden, cada 14 de febrer, els revoltats amb Pantaleón Boné que van ser afusellats el 1844 en aquest mateix indret un mes abans que Boné fora també assassinat al passeig del Malecó d’Alacant. Aquell intent de revolta liberal, sufocada tres mesos més tard del seu inici, pretenia expandir-se arreu d’Espanya per acabar amb el govern reaccionari de l’època. De manera inesperada, el Palamó va ser protagonista d’aquell episodi recentment recordat, i amb molt d’èxit, per l’escriptor Luis Amat a la novel·la ¡Por la libertad!, que ja ha venut més de 3.000 exemplars. El Panteón dels Guijarro, profanat durant els huitanta i tancat per a evitar el vandalisme, va deixar de rebre cossos sense vida coincidint amb la grip espanyola de tot just ara fa un segle, però continua sent part indispensable del paisatge propi de Villafranqueza.

El Panteó dels Guijarro.

També en formen part, tot i que potser de manera menys entusiasta, els camins d’esperit rural, ara convertits en sequerals, que separen el Palamó de Sant Vicent i de la Verge del Remei. L’agricultura local va fer possible l’existència de fàbriques i la supervivència de famílies fins al punt de fer de Villafranqueza, entre cometes, una sucursal de la localitat murciana de Moratalla a partir dels seixanta. Les migracions es van fer notar de tal manera que, a finals dels huitanta, un ex-alumne de l’escola local recorda que només ell i la seua germana es dirigien en valencià –la llengua que encara parla la gent gran del Palamó– als mestres. Ara, en canvi, l’agricultura, aquell estimulant per als nouvinguts fa sis dècades que va fer multiplicar la població, desapareix entre terrenys del color de la terra seca aprofitats pels passejants –humans i gossos– i pels qui han pogut construir-hi alguna casa de camp sense grans pretensions.

Camins rurals.

Les soques d’ametler també han deixat de dominar un terreny condicionat pel pas de carreteres i per l’aixecament de blocs d’edificis que fan constatar que el Palamó no és un refugi per a les classes més benestants. El desgast dels habitatges del carrer de Las Palomas, situat a tocar de l’antic camp de futbol de La Rastellà –primera seu de l’ACD Villafranqueza–, així ho delata. Alguna fàbrica s’hi manté, com ara la de les pintures Esvi, orientació geogràfica per als qui arriben a la Universitat procedents dels pobles localitzats al nord d’Alacant. També resten presents els noms dels il·lustres palamoneros, com ara Rafael Segura Galán, que dona nom a l’escola musical del barri i a qui assenyalen com el responsable de la supervivència de l’Amistat. O el de Juan Bautista Llorca, que llueix al col·legi del Palamó després d’haver participat en la renovació pedagògica d’Espanya durant la República i d’haver hagut de fugir cap a l’exili en l’Stanbrook. Dos descendents seus, Salvador i Rafael Llorca, pare i fill, han contribuït –i molt– a l’hora de facilitar informació per a fer aquest article.

Abans del desenllaç fatal de la Guerra Civil, per cert, Villafranqueza, constituït en municipi propi, només va presentar una llista a les eleccions locals d’abril del 1931, les que acabarien propiciant la caiguda de la monarquia. Aquella candidatura era la que conformaven, de manera unitària, els partits d’esquerres mesos abans que el Palamó s’incorporara, per raons encara no massa estudiades, al municipi d’Alacant.

La dependència actual, que ja és irreversible, no inquieta el més mínim els veïns del Palamó, conscients d’una realitat que no incomoda. En canvi, queda el dubte si Villafranqueza, com a municipi independent, podria haver adquirit més ímpetu a l’hora de preservar-se i a l’hora de projectar-se. L’entorn immediat d’aquest barri fa pensar que no, atès que Alacant i Sant Vicent no han sigut capaços de fer front a la globalitat que atempta, en primer terme, contra els vincles que teixeixen el sentiment de les afinitats més locals. Malgrat aquest fenomen mundial, la independència del Palamó sobreviu de manera pòstuma amb els elements propis, deteriorats o no, i amb la memòria que la fan visible.

Plaça del Palamó.

Noticias relacionadas

next
x