La fragata Guadalupe I i el seu enfosament el 1799

ALACANT. 

Uns anys abans, el 1786, durant el regnat de Carles IV, a les drassanes de l’Havana colonial era botada la Fragata Guadalupe, sent una de les joies de la marineria reial de finals del segle XVIII. Considerada en l’època una màquina de guerra amb  trenta –quatre canons, sis obusos, i 327 homes feia que amb els seus 48 metres d’eslora i 39 de quilla folrada de coure fora un vaixell important, així podem imaginar la importància de la seua pèrdua per a l’armada reial.

A finals del segle XVIII la política internacional de la corona espanyola estava marcada pel seu enfrontament amb Gran Bretanya, aquesta guerra va durar més de 15 anys, fins al 1802 que van fer front comú contra les tropes franceses de Napoleó Bonaparte.

És en aquest context internacional quan en una fatídica nit de març de 1799, va ocórrer el fet que relatem, la Fragata Guadalupe fugia d'un o diversos vaixells de l'armada britànica (segons diverses fonts, varia) i açò va fer que embarrancara contra les roques de la Punta del Sard, que juntament amb la tempesta que hi havia i el fet que la nau anava recoberta de planxes de coure que es van soltar va fer que es convertirà en una trampa mortal per als 147 homes que van morir en el fatídic naufragi.

Una de les raons que es van esgrimir a la investigació del luctuós fet és que Dénia no comptava amb un port adequat perquè la nau s'haguera pogut refugiar i per això, cap a l'any 1800, es va redactar un Memoràndum per part de l'enginyer Jáudenes en què sol·licità la neteja i el dragat del port per evitar que és tornaren a produir-se catàstrofes com la de la Guadalupe. 

Però hi havia un problema, el port no era jurisdicció reial, sinó que pertanyia a la Duquessa de Medinaceli, qui ostentava el títol de senyora de Dénia, recordem que encara estem a l'Antic Règim i no s'havien abolit els senyorius. Aquesta negativa va fer que després de moltes negociacions la corona annexionés la ciutat i el port a la seua jurisdicció. Dénia deixava de ser senyoriu per a ser reialenc.

Tornant al fet que ens ocupa, que va fer que el capità no poguera dominar la nau i aquesta fóra arrestada contra les puntegudes roques del litoral sud denier? Va ser mala sort?, una negligència del capità? O desconeixement la zona i dels fons marins? Segons els historiadors de l'època com Palau, va ser aquesta última raó, el desconeixement de la zona el que va provocar l'accident. Per contra, alguns testimonis parlen d'una greu negligència, mai ho sabrem, el fet és que va ocórrer una desgràcia que va marcar per sempre a la gent que la va viure tant mariners, com ciutadans de la Dénia de finals del segle XVIII.

Els 147 morts van ser trets per la mar a les roques, alguns a trossos, segons les fonts de l'època, sent enterrats a una fossa comuna a la mateixa platja de les Rotes, on despres va haver-hi un camping i on es va col·locar una creu d'homenatge, avui per desgràcia desapareguda. Tota aquesta informació la devem a tres persones que un per haver vist els fets de primera mà i els altres pel seu ofici, historiadors, ens han contat com va ocórrer tot.

El primer és Carlos Vallés, retor de la Parròquia de l'Assumpció de Dénia i que va participar directament en l'auxili als supervivents i va donar sepultura a les víctimes , el segon seria Francisco Palau, qui en la seua obra El Llobarro, ens parla del fet i l'altre és, com no, l'eminent historiador i arxiver Roc Chabàs, qui el 1886, posaria blanc sobre negre sobre els fets en diversos articles a la revista El Archivo. 

Gràcies a les cròniques d'aquests tres personatges, podem conéixer la història més curiosa del naufragi, la d'Andrés Martínez, un mariner que anava anava a penat al vaixell és va salvar miraculosament i va ajudar a salvar moltes vides que pel contrari s'hagueren perdut.

Gràcies a les cròniques d'aquests tres personatges, podem conéixer la història més curiosa del naufragi, la d'Andrés Martínez, un mariner que anava anava a penat al vaixell és va salvar miraculosament i va ajudar a salvar moltes vides que pel contrari s'hagueren perdut.

Les cròniques del mateix Carlos Vallés conten "que había salido del peligro de ahogarse como lo demás, se animó y (...) batallando de nuevo con las olas, llevó un cubo á los que miraban la muerte y ataron cuerdas a ellos, y tirando los de la orilla, se libertaron a todos o casi todos".

Muchos náufragos fueron trasladados en caballerías, "los más medio muertos y desnudos, pero tapados con las mantas y ropa que se quitaron de encima los de Denia" hasta llegar a la ciudad "donde se les hizo buen fuego" y se les vestía con ropa de los vecinos. "A dos en peligro de morir, se les asistió particularmente con caldo, confortativos y sangrías, y a los demás se les hizo su cena y al pajar; al otro día se levantaron muy animosos".

Después, las víctimas tomaron conciencia de lo que había sucedido: “Llegada el alba del domingo, los que podían salían a la calle y reconociendo la tierra que pisaban, daban gracias a Dios, y unos a otros se buscaban y mutuamente se preguntaban de sus compañeros. El curioso considere la pena y alegría alternativas que recibirian cuando unas veces se darian muchos abrazos los conocidos y cuando en otras sabrian haberse ahogado sus mas estimados compañeros".  Cites extretes d'un article de la Marina Plaça.

En la memòria de les antigues generacions de Dénia ressona encara una cançó popular:

«La fragata Guadalupe, /lleva mucha fantasía,/y al cabo de San Antonio/misericordia pedía»,  «La gran gesta dolorosa/en la historia de la mar/que Dénia ha de recordar/y dejar una constancia/que la haga perdurar», recollida en la revista El Archivo editada per Róc Chabàs el 1886.

Si voleu saber més podeu consultar la publicació monogràfica "Fragata La Guadalupe", editada el 2015 pel Museu Arqueològic de la Ciutat de Dénia (Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Dénia).