La fi del món

La veritat és que no sé ni per on començar. Tal és la confusió, la inquietud i el magma desordenat d’idees que, fins i tot, he dubtat en el títol. «Santa Bàrbara quan trona» n’era una de les alternatives sospesades. «Primavera d’estiu», una segona opció. «Confinament», la tercera...

El cas és que ni en el pitjor dels malsons no podíem imaginar que podríem viure açò que ara mateix estem vivint. Una sensació inefable d’estranyesa, incertesa, angoixa, desconcert i estupor envaeix cases, consciències, pensaments i temors. La situació fa feredat. I, després d’una setmana de reclusió domiciliària, les circumstàncies comencen a minar l’emotivitat de la gent. Passem les hores desficiosos, pendents de les pantalletes del mòbil —o de les pantalles grans de l’ordinador i la televisió—, esperant que arriben unes bones notícies que sabem del cert que encara tardaran molt a arribar. Perquè aquesta és la qüestió: convé fer-nos a la idea que, a partir d’ara, viurem dies terribles, de desbordament hospitalari i una elevadíssima mortalitat.

Qui ens ho hauria dit, mai, que açò podria passar? Bé, sí... Ens ho deia l’OMS, ens ho deien els periòdics i els telediaris que cobrien la crisi sanitària a la Xina i el brot infecciós de Wuhan, i ens ho deien també els metges epidemiòlegs. Però comptàvem —totes i tots ho comptaven— que devien ser uns alarmistes exagerats: que la Xina era molt lluny, i que ací mai no es podria viure una situació equivalent, ni de bon tros.

Però no: hem arribat on anàvem. El món que vivim ens ha demostrat que això de l’aldea global no és només una noció imprecisa, vàlida per al comerç, la literatura, l’art, el cinema, les sèries de televisió, els dibuixos animats, la gastronomia o la tecnologia. No: és una realitat palpable, també —considerant la incessant mobilitat planetària de les persones—, en matèria d’epidemiologia i salut pública, a escala internacional.

Fa a penes un parell de setmanes ens miràvem distants la realitat apocalíptica dels contagis i les morts per coronavirus a Wuhan entre la incredulitat i la suficiència: «Pobrets, els xinets. Quines coses passen allí! Sort tenim, de viure al primer món, on tot això és impensable.» «Ah! Es coneix que no deuen tindre higiene, ni mesures de salubritat, ni una sistema sanitari eficient... Pobrets!» Ara, tanmateix, a penes quinze dies després, Europa és el centre de la pandèmia. Es giren les tornes. Som nosaltres el centre del desastre. I Xina, en canvi, és l’esperança, la solució, el camí, el model a seguir. 

Ahir al migdia les estadístiques apuntaven que, dels 256.086 afectats pel coronavirus que ara mateix ja s’han registrat al món —amb el tràgic resultat de 10.497 morts!—, a Itàlia se n’han registrat 41.035 casos (amb 3.405 morts); 20.410 a Espanya (1.041 morts); 18.257 a Alemanya (48 morts); 10.995 a França (372 morts); 4.898 a Suïssa (43 morts); 3.269 al Regne Unit (144 morts); 2.994 a Holanda (106 morts)... La pandèmia se n’ha eixit de mare. I en l’entorn immediat, al País Valencià, tot i que el desbordament no ha estat encara del nivell de Madrid (evidentíssim focus de l’epidèmia a la península, amb 7.165 infectats i 628 morts), sumem ja 1.105 infectats i 33 morts.

Entre Itàlia, Espanya, França i Alemanya acumulaven ahir 90.697 infectats, quasi deu mil més que els 80.977 comptabilitzats a la Xina durant tot el temps que hi ha durat l’epidèmia. I, pel que fa a defuncions, només a Itàlia ja calia lamentar ahir més pèrdues (3.405) que en tot Xina (3.249).

Per cert: que quan tot açò haurà passat serà moment d’avaluar com i per què les xifres de transmissió i de letalitat són les que són a cada racó del món. Ara —sobra dir-ho— no toca sinó conscienciar-nos totes i tots: tancar files i comprendre que quedar-se a casa és l’única estratègia realment eficient per a frenar i aplanar la famosa corba de contagis per coronavirus. D’això, directament o indirectament, pot dependre no solament la nostra vida, sinó també la dels nostres conveïns, els nostres coneguts, els nostres familiars, els nostres éssers més estimats. Perquè la qüestió, sobradament explicada, és procurar que no es trenque el sostre de les capacitats del sistema sanitari. Cruament exposat: no sabem si les UCI, els respiradors i, en general, els recursos assistencials disponibles arribaran per a tots els pacients ingressats amb la COVID-19, o si es perdran vides (perfectament salvables, si es disposaven de recursos suficients), per la trista i lamentable realitat d’una insuficiència de metges, aparells i places hospitalàries en relació amb els afectats de pneumònia crítica com a conseqüència del maleït virus.

És en aquests casos on resulta d’aplicació la vella dita popular: «Recordar-se de santa Bàrbara quan trona!» Vull que se m’entenga sense confusions: ara, en una ocasió com aquesta, precisament, és quan ens aclamem als professionals de la sanitat, i als científics, i als gestors del coneixement que tradicionalment hem maltractat. Ara és quan adquirim la veritable consciència de la importància d’una sanitat pública ben dotada. Ara es quan comprenem que la inversió en prevenció, ciència, salut i investigació salva vides. Ara és quan comprenem que els metges, els principis farmacològics, els respiradors i les assistències sanitàries són els que seran determinants per a salvar-nos la vida. Sí: elles, ells. Els aplaudim solidàriament i emocionadament des de terrasses, finestres i balcons, cada nit: perquè són elles i ells qui salven vides, a pesar de les privatitzacions i de totes les indecències pressupostàries. Ells i ells: no els diners públics sostrets de la contractació de pantalles en la visita del papa; ni les comissions indignament desviades a paradisos fiscals per presidents autonòmics o impresentables caps d’estat; ni les paraules vàcues perpetrades des d’institucions carpetovetòniques que en comptes de donar llum donen fum; ni la molt ideologitzant i vergonyant pantomima de la recentralització de l’Estat; ni l’anacrònic, sobrer i desacreditat autoritarisme militar. Ells, ells. Hi insisisc: elles, ells; les persones que cada dia s’estan jugant la vida a peu d’hospital, amb professionalitat i generositat inversament proporcional als recursos de què disposen.

Perdonen que en un moment com aquest, en què totes i tots hauríem de contribuir a la serenitat i la calma no em puga estar de citar literalment la queixa d’una de les personetes que més m’estime, que treballa de metgessa en un hospital públic, i que dimecres llançava, en xarxes socials, una reflexió com la següent: «Flipant que visitant tants pacients respiratoris hagem de reutilitzar mascaretes quirúrgiques, fins i tot diversos dies. I després et veus gent jove amb mascareta FPP2 (la recomanada pel Ministeri per a visitar sospites de CoV) passejant el gos. Ja es preocuparan d’abastir-nos de les mascaretes correctes quan estiga mitja plantilla malalta.»

Ja ho sé, ja ho sé, ja ho sé: ara no toca. No hauria de tocar. Temps vindran per a fer amb calma balanços crítics. Però —què volen?— se’m cangrena la sang de pensar que les nostres heroïnes i els nostres herois, els qui de veritat lliuren la batalla contra la pandèmia a peu d’hospital, no disposen en alguns casos ni dels més elementals equipaments per a la profilaxi vírica. Ni tan sols en això no se n’havia fet l’oportuna previsió?

Certament, sembla que només ens recordem de santa Bàrbara quan trona. Un exemple clarivident: entre les mesures d’urgència anunciades pel president del Govern, Pedro Sánchez (efectivament regulades en el Reial Decret – Llei  8/2020, de 17 de març, de mesures urgents extraordinàries per a fer front a l’impacte econòmic i social del COVID-19), hi ha la destinació de més de 25 milions d’euros a l’Instituto de Salud Carlos III de Madrid «per a la investigació científica i tècnica derivada de l’emergència sanitària causada pel coronavirus COVID-19». No seré jo qui se’n queixe, clar, d’aquesta inversió: per més dubtes que em puga generar el fet que aquesta important inversió per a investigació es concentre únicament i exclusivament en aquest centre d’investigació madrileny. Però... De veritat pot creure ningú que les investigacions —i els resultats de la investigació— es poden improvisar a colp de BOE i de transferències pressupostàries quan la pandèmia és ja una realitat? Felicitacions, als investigadors del Carlos III, per la benèfica loteria dels 25 milions d’euros que acaben d’obtenir extraordinàriament, però dubte molt que siga per aquesta via que trobem ara una eixida  a la pandèmia. Perquè, en matèria d’investigació, rarament es tracta d’«arribar i poar».

«Menys ciment i més coneixement», va ser, també, una bella i encomiable consigna política proferida en plena crisi econòmica, allà pel 2009. No cal dir que la subscric, plenament, a ulls clucs. Però... De veritat podíem i podem ser socialment tan ingenus per a creure que l’èxit i la productivitat d’una investigació —o d’una inversió en desenvolupament científic— es pot aconseguir d’avui per demà, inopinadament? Aquest és un aprenentatge que hauríem de fer, d’una vegada per totes: que la cultura del coneixement no s’improvisa.

Potser ara mateix tenim, amb ocasió de la crisi sanitària del coronavirus, tenim l’oportunitat de quedar definitivament persuadits dels beneficis que ofereix una veritable cultura de la investigació i del coneixement —llargament promoguda i potenciada—, atenent el cas d’Alemanya. Les xifres dels efectes del coronavirus allí haurien d’invitar a la reflexió: 20.410 infectats a Espanya han comportat ja 1.041 morts; a Alemanya, en canvi, 18.257 afectats s’han traduït, només, ara com ara, en 48 morts. Per cert, hi ha també un altre racó del món on hauríem de parar atenció, sense supremacismes i patriotismes idiotes: Corea del Sud. A Corea, on els 8.650 contagiats confirmats han causat 100 morts, s’ha aconseguit amb un èxit aplanar la corba dels contagis. Servisca una dada claríssima per a il·lustrar-ho: fa nou dies, el 12 de març, quan a Espanya hi havia només 2.968 casos confirmats de coronavirus, Corea en tenia ja 7.869. Tanmateix, els 20.410 infectats d’ahir a Espanya contrastaven ben a les vistes amb els 8.652 contagiats registrats a Corea: com els lamentabilíssims 1.041 morts nostres contrasten amb els 100 finats coreans.

Durant aquests dies de reclusió a casa, pendents de les pantalles —menudes i grans—, totes i tots hem tingut l’oportunitat de veure, admirar i compartir tot tipus de consells pràctics, vídeos humorístics, testimonis alarmants, situacions còmiques, iniciatives educatives, propostes d’entreteniment, recomanacions sanitàries i queixes flagrants. Imatges, textos, àudios i vídeos han volat, s’han compartit i s’han anat escampant via WhatsApp, correu electrònic o xarxes socials. Per terra, mar i aire, ha circulat l’enginy creatiu, el desficaci hilarant i la informació conscienciant. Especialment eloqüent i didàctic m’ha semblat la simulació sobre les corbes de contagi del coronavirus que el Whashigton Post va publicar dissabte passat, i que és probable que molts de vostés ja hagen vist. Aquesta senzilla i didascàlica simulació permet comprendre que la corba de contagi és fatalment elevada quan no hi ha estratègies de confinament dels focus epidèmics, i quan totes les persones es desplacen lliurement i impunement per un territori determinat. Contràriament, la corba de contagi es redueix i s’aplana quan les persones romanen estàtiques, confinades a casa. «Quedat a casa!», per tant, era —i és— l’única consigna possible per a evitar el col·lapse sanitari i, conseqüentment, l’increment hipertròfic de la mortalitat.

La por, segons com, pot ser en aquests casos una excel·lent aliada per a la pedagogia social. Més de vint mil contagis i un miler llarg de morts ens han fet comprendre, per fi, d’una sola lliçó, la gravetat extrema de la situació. I el confinament domiciliari  ha estat aquesta setmana una realitat. Quedarà per al dia de demà l’anàlisi de les vacil·lacions a l’hora de garantir la immobilitat de la població, el no confinament dels focus de l’epidèmia o la inconsistència de les mesures per a garantir la reclusió de la població. Però la dimensió de la tragèdia s’ha acabat imposant per damunt de qualsevol titubeig, dubte o indeterminació. I, per convicció, pànic o prudència, millor o pitjor, totes i tots hem acabat per resignar-nos a complir la quarantena: una quarantena que —n’hem de ser conscients— no començarà a donar resultats positius sinó dins d’un parell de setmanes.

Mentrestant, pares, fills, avis, germanes i germans ens hem descobert com pardals engabiats, enclaustrats dins de casa; amb unes sensibilitats i unes prioritats afectives que ens eren fins ara desconegudes. I amb una emotivitat sovint a flor de pell, producte de les tensions, les preocupacions i les quimeres contingudes. És així que totes i tots hem assumit la preclara consciència de viure uns dies històrics que, indefectiblement —sí o sí—, ens canviaran per sempre mai més: si més no, en la manera de valorar i d’estimar la vida. Anit, sense anar més lluny, jo mateix em vaig emocionar mentre em sorprenia aplaudint des de la terrassa les heroïnes i els herois anònims d’aquesta crisi: herois i heroïnes com la meua personeta estimada que fa hores i més hores de treball a l’hospital, provant d’evitar morts amb la pobríssima defensa d’una mascareta quirúrgica reciclada.

Despús-ahir, dia de Sant Josep, vaig haver de reprimir l’aigua dels ulls mentre seguia per un grup de WhatsApp la il·lusió i el nerviosisme dels companys de la Societat Filharmònica d’Altea que s’acomboiaven i s’organitzaven per a participar en la iniciativa de Música als balcons. Tant és així que, quan m’hi vaig voler adonar, em trobava jo mateix a la terrassa de casa, a les dotze en punt del migdia, amb les corresponents partitures sobre el faristol, interpretant amb el meu fill Paquito el Chocolatero i Amparito Roca (amb la inestimable col·laboració de la meua filla, que feia servir un perol i una cullera com a temerari instrument de percussió): amb la nítida consciència d’estar fent un gest potser tan absurd com simbòlic; un gest que, en qualsevol cas, mai no podrem oblidar, mentre viurem, ningú de nosaltres.

La música aquests dies ens està redimint de la solitud, la temor i la desesperança. No sé si han vist vostés vídeos com els que han fet una colla de músics de l’Agrupació Musical Mediterráneo de la Vila Joiosa, a partir de la marxa Pescadors de la Vila, de l’amic Jaume Francesc Ripoll Martins, o el sorprenent muntatge amb què els músics de la Unió Musical de la Nucia han volgut conjurar la sensació d’aïllament. Gestos així ens recorden que, a partir de les circumstàncies de la reclusió i la immobilització forçades, totes i tots conservem indemnes l’instint de la col·lectivitat que, al capdavall, és el que ens defineix i ens delata humans.

També dimecres, Dia de la Vella, el poble d’Agost desafiava el virus amb velles penjades als balcons i els terrats del poble gràcies a la iniciativa del CEIP La Rambla «La vella es queda a casa». M’ho explicava dimarts l’amic Sergi Belda Amorós: «La idea és que les xiquetes i els xiquets aprofiten les hores d’oci a casa per a fer velles, traure-les al balcó i penjar-les després en Facebook». Comentant la jugada amb l’amic Rafa Enguix, de Cocentaina —on ja havien suspés enguany la festa dels Nanos (l’equivalent de les Velles, a la capital del Comtat)—, de seguida es va decidir a seguir el mateix model que a Agost i, amb la capacitat organitzativa i d’influència que el caracteritza, va instar la població a fer nanos dins de casa, per penjar-los als balcons. És un altre bell exemple de vida —de ganes de vida— brollant per terrasses i balcons: com un anuncia o una advertència als carrers buit que un dia tornarà la gent, i la quotidianitat, i la normalitat, i la festa, i la consuetudinarietat. Sempre podrem dir que, des de casa estant, l’atzar d’un parell de converses telefòniques, amb Sergi Belda per un costat, i Rafa Enguix per l’altre, van catalitzar les ganes de la gent de no deixar de fer nanos a Cocentaina l’any del COVID-19.

Però entremig d’això, la freda fiblada del coronavirus va ferir aquest mateix dimecres pel cantó més inesperat, punyent i dolorós. La veu del periodista Rogelio Fenoll m’anunciava, també telefònicament —amb veu afectada i trèmula—, la fatal notícia: que la companya del Servei de Publicacions, Olivia Manzanaro, havia estat víctima mortal de la pandèmia. Encara consternat avui, tres dies després de la irreparable pèrdua, no puc deixar de pensar que si la qüestió del coronavirus era abans un afer xinés i ara s’havia convertit en una qüestió europea, les xifres asèptiques de les estadístiques començaven a tornar-se, des de ja mateix, en tragèdies esfereïdores i irreparables, personals i immediates, incloent-hi l’eventualitat de la pèrdua de persones pròximes i estimades.

Només una notícia bona, en relació amb la pandèmia, sembla haver procurat la setmana. I és que a Xina, després de 80.977 infeccions registrades (amb 71.158 pacients curats, 3.249 morts i només 6.570 malalts encara infectats), despús-ahir, dijous, dia de Sant Josep, es reportaven 0 casos de contagi local. Zero. Cap. Cap ni un. És la llum a final del túnel. L’esperança d’un final per a aquest malson. La demostració que, amb les mesures oportunes, la crisi es pot superar. Però cal advertir-ho: aquest èxit incipient a la regió xina de Hubei ha estat possible després que els ciutadans de la ciutat de Wuhan i la seua regió hagen passat, amb exquisida disciplina, un total de 58 dies de confinament. Ben bé, dos mesos sencers. I això, si ho volíem extrapolar al nostre context, voldria dir que —en el millor dels casos— la quarantena nostra potser s’haurà d’allargar fins al 8 de maig. O més enllà...

Importa, tanmateix, que l’antecedent de Xina permet albirar un final. Una resolució. Una llum. L’esperança d’un demà. A cas nostra tot just acabem de començar la dura i amarga singladura. Travessarem potser desgràcies i patiments inimaginables. De més a més, l’amenaça del virus vindrà seguida —amb tota seguretat— pels efectes i els patiments d’una gravíssima crisi econòmica, amb prolongacions polítiques, socials, culturals i emocionals. Però hem de saber que passarà. Per això, o m’estic de recordar-los que, a pesar de tot, des d’ahir és primavera: primavera d’estiu. I que la pluja, la mar, els núvols, el vent, el sol, la lluna i les estrelles del cel continuaran existint, tossudament, amb una esplendorosa resiliència.

Venen dies agres. La quarantena serà llarga. Difícil. Irreal. Però tornarà la vida: els abraços, els besos, les rialles; l’Arbret de Sant Joan, les festes agermanades, els moros i cristians; les bandes de música, les muixerangues, la joia incontinguda, els sopars vora mar; els Pescadors de la Vila, el Desembarc. el Misteri d’Elx, la Nit de l’Albà... Sí. Hi podem confiar: recuperarem, a l’estiu, la vida; la vida nostra de cada dia. Però ja res no serà igual. Perquè després de viure tot açò que ara mateix estem vivint (que ni en el pitjor dels malsons no hauríem imaginat que podríem viure), segur que fem un aprenentatge definitiu sobre les essències de la vida.

Ha arribat la fi del món: si més no, del món que hem conegut fins ara, cosit a força d’ambicions, enveges, vanitats, odis, egoismes, poders, mesquineses, sobreexplotacions i autoritarismes. Tant de bo, que aquesta fi del món done pas a un món nou, fet dels bons i millors sentiments que ara mateix bateguen dins de les cases, i que s’intueixen a través dels balcons, les terrasses i les finestres: un món de música, fraternitat, solidaritat, afecte, generositat, creativitat, sinceritat i bonhomia. Potser en aquest nou mon —quan recuperarem rialles, besos i abraços—, recordarem per fi (i així ho consignarem en tots els pressupostos), que la cultura del coneixement no s’improvisa.

També la fi del món, segons com, pot ser una oportunitat. Aprofitem-la.