La ferida i el fil

La pregunta va sorgir inesperadament al final d’una videoconferència sobre «Carmelina Sánchez-Cutillas i la literatura autobiogràfica», l’altre dia, en un curs del CEFIRE per a mestres: «I per què escrivia, Carmelina? Quina era la ferida que necessitava cosir?», m’hi van demanar. Ho he d’admetre: la qüestió em va deixar una mica desconcertat. I per tacte i per discreció no vaig gosar confessar públicament la primera idea que em va brollar del pensament. «Com que “per què escrivia”, Carmelina? Quina pregunta és aquesta? Com és que es planteja una pregunta així, precisament, a propòsit de Carmelina Sánchez-Cutillas? Per què no me l’han feta mai, aquesta mateixa pregunta —posem per cas—, a propòsit d’Enric Valor, o de Joan Fuster, o de Josep Pla, o de Joan Francesc Mira, o de Ferran Torrent, o de Vicent Andrés Estellés? Perquè Carmelina era dona i se suposa que en un món flagrantment d’homes (com era el de la literatura en el seu temps) no tocava que una dona com ella escriguera —si no era per cosir algun tipus de ferida secreta?»

Evidentment, vaig silenciar el pensament i em vaig reservar per al meu fur intern aquesta idea instintiva que la inesperada pregunta m’havia provocat. Tanmateix, mentre provava de guanyar temps per a una resposta més amable i diplomàtica, jo mateix vaig repetir en veu alta, d’esma, sense encertar a dissimular una incòmoda sensació de perplexitat, la doble pregunta proposada: «Que per què escrivia, Carmelina, dius? I quina era la ferida que necessitava cosir?» Mentre anava reformulant quasi síl·laba a síl·laba —com un idiota— les paraules de la doble pregunta que m’havien formulat, la veu de la prudència em va advertir, per dins, quasi a flor de consciència: «Baló fora, Joan! Baló fora! No hi entres, no hi entres, no t’hi compliques: baló fora!» I finalment crec que vaig contestar, si fa no fa, esquivament: «Home! Segurament la pregunta no és ben bé “per què escrivia Carmelina”, sinó, potser, en general, “per què escrivim” els humans, no? Per què escriuen totes les escriptores i tots els escriptors del món? Que és tant com dir: per què pinten els artistes, per què esculpeixen els escultors, per què componen partitures els músics, per què planifiquen balls els coreògrafs, per què fan pel·lícules els cineastes, per què canten els cantants, etcètera, etcètera, etcètera. Sempre que algú escriu és, necessàriament, “per a curar una ferida”?»

La pantalla de l’ordinador era un autèntic mosaic de quadrets de coloraines. I en cada quadret hi havia algú amb una cara, una figura i un nom d’identificació que potser expectava una resposta més concreta, més lúcida, més enginyosa: una mica més brillant per la meua part. Però no —ja dic—: per inesperada, la interpel·lació m’havia deixat lleugerament desconcertat. «Passa paraula, Joan! Passa paraula!», m’aconsellava l’angelet de la contenció i la cautela, que a voltes (no sempre), m’acompanya en les intervencions públiques. I això vaig fer: vaig mirar de passar la paraula. «No ho sé... Veig que ací a la sala hi ha autores i autors de llibres, no precisament menors, que potser podrien pronunciar-se sobre la qüestió. Lourdes Toledo, Maria Lacueva, Vicent Borràs, Maribel Guardiola... Quan escriviu, és perquè necessiteu cosir alguna classe de ferida? O és, simplement, perquè voleu jugar partida en la festa de la comunicació i de la cultura?»

La pregunta, òbviament, era retòrica. Sense lloc per a la resposta. I em va permetre passar pàgina, defugir la qüestió. Eixir-me’n per la tangent. «Vols que et diga?», vaig provar de rematar la jugada. «Potser, per a respondre la doble pregunta que fas, “per què escrivia, Carmelina?” i “quina ferida necessitava cosir”, fora interessant que ens interrogàrem, en paral·lel, les raons de l’altra cara de la moneda: “I per què va deixar d’escriure? Per què va deixar de publicar llibres, Carmelina Sánchez-Cutillas, poc després del gran èxit que va ser Matèria de Bretanya?”»

És, aquesta última, una pregunta que, a diferència de tantíssimes altres —buf!—, no se’m va quedar per fer la volta que vaig disposar del privilegi d’entrevistar-me amb Carmelina, juntament amb els amics Patrícia Alberola i Ferran Cortés, per al programa de Ràdio Altea Café Montcau, una memorable vesprada del maig de 2008. Literalment —n’he volgut recuperar ara l’enregistrament—, l’escriptora ens va explicar: «És que, després, van començar els meus germans... El meu germà José Francisco, que era el menut dels tres, va caure molt malalt. Va tindre al cap un tumor o no sé què, i es va morir deixant-se quatre filles no molt grans. Després, ma mare va estar ingressada. Jo, ací, entre el meu home i l’hospital de ma mare, i anant allí, i quedant-me, i vindre, i jo què sé... I vaig anant deixant-ho tot. I després va eixir-me dos vegades ma mare, en La Fe. Horrible. I, quan la vaig dur a sa casa, que estava amb el meu germà Carlos (vivien els dos), vaig vore que no podia: que no podia estar ella allí a soles. Me la vaig haver de dur ací. El meu germà es va quedar sol, allí (l’altre, el Carlos). I jo, entre el meu home (que, també, delicadíssim), ma mare ací, anant a vore el meu germà allà, l’altre que se m’havia mort... Vaig anar deixant-ho tot, ja, d’escriure. Jo no estava per a escriure! Què havia d’escriure? «Notas necrológicas»? En tretze anys se’m van morir els dos germans i ma mare. Primer, els dos germans; i en acabant, ma mare, l’última. I no estava jo para gaitas!»

Sospite que el silenci literari de Carmelina Sánchez-Cutillas a partir de la dècada dels vuitanta no respon només —ai!— a aquestes penoses i difícils vicissituds personals en l’esfera familiar. Però això no és el tema que vull tractar ara. El tema —no s’hi val, fer-me trampes a mi  mateix— és l’altre: per què escrivia?; quines ferides necessitava cosir? En general: per què escrivim?; quines ferides provem de cosir, quan escrivim —quan pintem, quan esculpim, quan componem, quan ballem o quan actuem? Per què (per raó de quines ferides de l’ànima) juguem el joc de l’art —el joc de la cultura i de la creació estètica?

No ho vaig voler dir en veu alta, perquè tampoc no sé si venia massa al cas, però mentre improvisava un discurs dirigit als participants del curs a propòsit d’aquesta qüestió dels possibles motius de l’escriptura literària, em va vindre al cap una altra entrevista radiofònica: un fragment de programa de ràdio que recorde que vaig sentir, mentre conduïa per l’autovia de la circumval·lació d’Alacant, fa ben bé vuit o nou anys. Si la tinc perfectament present, aquella altra entrevista, és perquè sé que, al seu moment, la vaig reportar en un quadern d’hule negre on m’agradava d’apuntar idees, fets, pensaments, experiències, percepcions, dèries i quimeres del dia a dia: porcions de vida que —no sé «per què» ni tampoc «per quina ferida»!— em semblaven dignes ser fixades, inscrites, sospesades, repensades, processades, examinades, indagades o escrutades per mitjà de l’alquímia de les paraules. Com que ara mateix l’he pogut localitzar, a casa, el vell quadern d’hule negre amb les anotacions manuscrites d’aquell temps, en puc rescatar ara —també literalment— la corresponent anotació. Heus-ne ací la transcripció:

***

Escoltada una entrevista a l’actor Jordi Mollà. Per presentar-lo, l’entrevistador —professionalíssim, Carles Francino, en la Ser— ha descrit un fotograma de la pel·li Jamón, jamón, en què apareixen Penélope Cruz, Javier Bardem i el mateix Jordi Mollà. Era —ja s’entén— un mal inici per a l’entrevistat: s’entenia de seguida que la seua era una fama, diríem, de segona divisió: que necessitava la tirada dels altres dos noms (Bardem i Cruz, stars internacionals i veritables icones de l’imaginari cinematogràfic espanyol), per a una correcta ubicació. De fet, l’esforç de Francino per posar en relleu el nom de Mollà en relació amb els altres dos companys de repartiment, reivindicant que «només un d’aquells tres actors havia fet, també, en els últims vint anys, una sòlida carrera com a pintor», no feien sinó subratllar l’evidència que Mollà, en realitat, havia quedat com la germaneta pobra d’aquella insigne tríade actoral.

Durant l’entrevista, l’actitud aparentment humil però indissimuladament pedant de Jordi Mollà m’ha fet pensar que aquest actor és, probablement, un home viscut; ric d’experiències, però superat per les circumstàncies vitals. No sé per què —les intuïcions ho són perquè no admeten raonaments, causes ni explicacions— he tingut la sensació que era un home mentalment afligit, fràgil, vulnerable, inconnex, desestructurat; potser laminat per un excés d’això que en diuen «alcohol, sexe, drogues i rock-and-roll». Cap de les seues intervencions —ni una sola de les seues paraules i frases—, objectivament analitzada, no tindria per què apuntar, en absolut, a tal conclusió. Tanmateix...

Tanmateix, la reivindicació de Jordi Mollà com un creador interdisciplinari que no solament hauria excel·lit com a actor sinó també com a pintor, escriptor, guionista, director de cinema i no sé quantes coses més, m’ha fet dubtar si, en realitat, tot aquest suposat art total no era més que una cortina de fum per a dissimular una trajectòria professional que en els últims anys havia quedat una mica desinflada. Tant és així que, en un determinat punt de l’entrevista, tocant ja el final, el professionalíssim Francino, amb un deix d’ironia, gosa preguntar a l’actor si no s’ha plantejat tocar també el pal de la música. Com si un poguera fer-se músic amb la mateixa facilitat que pot fer-se barbut, soci del Barça o militant d’aquest o aquell altre partit polític! Però Mollà s’ha pres la pregunta seriosament, entre altres coses perquè ha fet tot l’efecte que seriosament la formulava també el professionalíssim Francino. Ha explicat, l’actor, que, efectivament, de jove temptejava, en un grup, la guitarra, el baix elèctric, la bateria... «No vaig estudiar i no sabia tocar res, però com que tinc molt bona oïda ho tocava tot intuïtivament». I la conclusió, en conseqüència, és: «Sí, sí, sí... No renuncie, per tant, a fer servir també la música com a mitjà d’expressió, però clar... Necessitaria que m’ajudara algú que sabera escriure tot allò que jo hi tindria per expressar...»

L’actor, director, guionista i pintor Jordi Mollà, així doncs, no tindria tampoc inconvenient a esdevenir músic en un futur immediat. També músic. Clar: per què no? Definitivament, l’entrevista se n’havia eixit de mare. Un silenci esperpèntic, perpetrat a dues veus —la veu emmudida de l’actor polifacètic i la veu silenciada del molt professional Carles Francino— delatava que aquella performance de la comunicació que havia de ser la conversa entre Francino i Mollà havia assolit el cim del fracàs. S’havia revelat grotesca, depriment, aflictiva, penosa. Un absurd total. L’excentricitat i la vanitat hipertròfiques —tanta aparença de genialitat, els aires de grandiloqüència, les ínfules de superstar alternatiu i excepcional— havien entropessat amb els confins del ridícul. Potser per això, en un afany últim i desesperat per reconduir la situació i restituir el joc de les paraules als terrenys d’una incerta normalitat, Jordi Mollà, finalment, va provar de salvar l’enutjós silenci aclarint: «Però jo soc actor, eh? El director, el guionista, l’escriptor, el pintor i el músic venen tots de l’actor.» Perdut per perdut, i acceptant el mateix malabarisme verbal de l’entrevistat, l’entrevistador Francino, ràpid com un llamp li retorna la pilota i li inquireix, a boca de canó —sense xarxa dialèctica—: «I l’actor, d’on ve?»

Amb una serenitat, una honestedat i una convicció inèdita durant tota l’entrevista —poderosament sorprenent en la seua sobrietat— un Jordi Mollà per una volta segur de si mateix contesta: «L’actor ve del xiquet que buscava un aplaudiment.»

L’eixida, a penes mormolada, em sembla, per inesperada, tan prodigiosa i efectista com el conill blanc d’un il·lusionista saltant des de l’interior del capell. Fet i fet, amb aquella última intervenció el polifacètic Jordi Mollà no solament salva l’entrevista, sinó que m’encomana la urgent necessitat d’apuntar-la en un quadern d’anotacions així que trobe un recés de temps al racó d’una cafeteria.

***

No sé per què sí ni per què no, però aquest doble record que m’ha despertat la videoconferència del curs del CEFIRE —la meua conversa amb Carmelina, per un costat, i l’entrevista de Carles Francino a Jordi Mollà, per l’altre— em porta ara mateix a sospesar que, com a resposta millor per a la doble pregunta que m’hi van formular, potser hauria d’haver sospesat, senzillament: «Si la ferida és la vida, les paraules són el fil amb què, d’alguna manera —destrament o maldestrament—, provem de cosir-la.»