La Consagració de Josep Vicent

La cosa va començar amb un parell de vídeos de menys d’un minut. Trenta-vuit segons, el primer; cinquanta-nou clavats, el segon: vídeos d’aquells expressament pensats per a circular per WhatsApp i xarxes socials. Era Josep Vicent, el director de l’ADDA —el director titular de orquestra ADDA Simfònica— qui me’ls enviava. Amb un reclam no poc suggeridor: «Mira! Consagració de la Primavera... Primer assaig ahir! Has de vindre a veure aquesta BURRADA d’orquestra! Divendres a la nit. Si voleu i podeu...»

 Els divendres són, per a mi, dies complicats: laboralment i en la logística familiar. Però la música poderosa d’Ígor Stravinsky em va fer un efecte incitant, estimulant, inesquivable: talment com els sabuts colpets de bastó amb què el malvat jutge Doom temptava Roger Rabbit en Who FramedRoger Rabbit, quan el volia fer eixir de l’amagatall secret.

«Shave and a haircut...» «Two bits!» «Pa pa-pa-pam-pa...» «Tat-xan!» I el cas és que, després d’un parell de consultes i gestions ràpides, m’hi vaig decidir. I li vaig poder confirmar, a Josep Vicent: «Ei! Sí, sí, sí. Anirem divendres, a l’ADDA... Una mar de gràcies, crac!»

 M’estic referint, per descomptat, al concert que l’ADDA Simfònica fa oferir el divendres de la setmana passada amb el títol Memòries des d’un núvol. Vam arribar a l’ADDA a hora horada, perquè l’aparcament no és que estava imposible: és que era literalment impossible. Que el pàrquing més pròxim a un auditori com l’ADDA es trobe —si no m’equivoque— a la plaça d’Amèrica significa que, al bell centre d’Alacant, en un radi de prop d’un quilòmetre al voltant de l’ADDA, no hi ha hagut mai la previsió de construir un aparcament públic en condicions. I això —em sembla— diu molt de la planificació urbanística de la ciutat.

 Però no és d’això que volia parlar ara, sinó d’açò altre: de les sensacions viscudes a l’interior de la Sala Simfònica de l’ADDA. Maria Santíssima —efectivament—, quina «burrada» d’orquestra! I quina habilitat, la de Josep Vicent, a l’hora de dissenyar-ne el programa. Primer, Candide, la cèlebre i espectacular obertura de Leonard Bernstein: breu, lluïdora, còmplice, efectista, refulgent. A continuació, l’obra que donava títol al concert, Memòries des d’un núvol, del trombonista suec Christian Lindberg: una obra contemporània, difícil, delicada, exigent —que feia cosa de no creure el virtuosisme dels cinc solistes del quintet de metalls Spanish Brass, la qualitat tècnica dels músics de l’orquestra i, sobretot, l’equilibri sonor del conjunt: la delicada sensibilitat, l’exquisida precisió, el viu dinamisme, l’harmònica compensació en els timbres i els colors de la música.

 Però el plat fort quedava encara reservat per a la segona part: La consagració de la primavera. Són paraules majors. No sabria explicar per què, però la de La consagració és una música que m’arriba a l’esperit amb una vigoria difícil d’adjectivar. Ja ho sé, ja ho sé, que Stravinsky, a pesar de nacionalitzar-se francés —i , posteriorment, nord-americà— era d’origen rus. Però l’energia de La consagració de la primavera (o, simplement, la Sagrada primavera, si volíem traduir el títol de l’obra des del rus i no des del francés) em colpeix a l’ànima amb un efecte sorprenentment directe. Immediat. Pròxim, familiar, propi, recognoscible. Mediterrani i tot, m’atreviria a dir. Molt del gust d’una cultura com la valenciana que, si fem cas dels tòpics, se suposa propensa a la vitalitat, la joia, la lluminositat; l’excés, la jovialitat, l’enginy; l’alegria, la dansa, la passió.

 M’és un misteri comprendre quin en pot ser l’origen, d’aquestes personals sensacions de proximitat amb la música d’Ígor Stravinsky. No sé si l’atmosfera musical mamada durant tota la vida a l’empara de la tradició de les bandes de música hi pot haver influït d’alguna manera. I desconec, igualment, quins punts culturals ocults deuen haver fet que, en el sentit contrari, el mateix Stravinsky reconeguera, en la melodia d’una nadala medieval nostrada com és El cant dels ocells: «La melodia popular més bella que he escoltat mai».

 Hi insistisc: no en sé d’on em ve la debilitat per Stravinsky, ni quins ressorts emocionals ignots me’l fan sentir d’una manera tan especial pell endins. Sé només que, com a consumidor d’art, sovint on no m’arriben el coneixement i la consciència cada volta m’agrada més deixar volar lliures els instints i els sentiments. Per això, uterinament arrecerat a la butaca de l’ADDA, em vaig deixar endur, expeditament, per La Consagració de Josep Vicent. Quin  tsunami de música! L’orquestra penetrava fins a les entranyes de l’ànima de cada espectador. L’agarrava per dins i el conduïa fins al cel d’una nova primavera sagrada: per ballar la prodigiosa dansa que precedeix la mort. «Flipant!», em deia el músic adolescent que sempre m’acompanya als concerts. I mentre l’orquestra dansava Stravinsky em van venir, de sobte, unes inopinades ganes de plorar: per la bellesa desbordant, sí; però també per una inevitable —i inefable— sensació d’orgull privat.

 Orgull, sí. Perquè ningú no s’hi hauria d’equivocar: de cap de les maneres no puc (ni vull) semblar objectiu en l’estimació del treball exhibit per Josep Vicent al capdavant de l’ADDA —i de l’orquestra ADDA Simfònica. Josep Vicent és —heus-ne ací l’orgull— un dels amics més antics, còmplices i estimats de què dispose: això que se’n podria dir un amic gran reserva. Encara no havíem debutat en l’adolescència cap dels dos, i ja compartíem jocs, quimeres, pors, passions, festes i alegries en els camins tendres i incerts de la vida —i de la música. Admirar-lo seduint el públic en aquest escenari o aquell altre és cosa que sempre m’ha propiciat una satisfacció i una felicitat enormes. Però l’altre dia, a l’ADDA, la sensació va ser diferent. Perquè satisfacció i felicitat s’havien trasmudat en orgull incontinent.

Perquè els fets són els fets: mai abans la ciutat d’Alacant no havia viscut res semblant al que ara és possible de viure amb l’orquestra ADDA Simfònica de la mà de Josep Vicent. Mai. Mai, mai, mai. I l’alquímia d’emocions que es va produir el passat 31 de gener durant La consagració de la primavera no és sinó un fenomen deutor de l’excel·lència i la genialitat del mestre Josep Vicent en molts fronts simultanis. És a saber: com a gestor, en la direcció de l’ADDA; com a negociador, a l’hora de convéncer la classe política de la bondat i l’oportunitat del projecte ADDA Simfònica; com a relacions públiques, amb la capacitat de generar confiança i atraure inversions públiques i privades; com a comunicador, transmetent intuïcions, idees i sentits amb les mans, el cos i les paraules; com a músic, capaç de vivificar i fer sentir la música més enllà de la música; com a seductor impenitent, que encativa i fa vibrar els músics de l’orquestra, i hi desperta sinèrgies òptimes (sembla que se’l beurien d’admiració i afecte, mentre toquen, els músics de l’ADDA Simfònica!); com a líder amb capacitat per a la dinamització d’equips artístics i tècnics; i, finalment, i sobretot, com a director d’orquestra genial, amb capacitat per a transportar músics, espectadors i auditori més enllà de la dansa de la vida i de la mort.

Insistisc. No ho sé: és només una sensació subjectiva, probablement condicionada per una debilitat personal —la debilitat d’una amistat gran reserva com la de Josep Vicent. Però l’altre dia, a l’ADDA, l’èxit, l’eufòria i la bellesa em van sadollar d’orgull, admiració i complaença com mai no havia experimentat abans. I és que —això, en definitiva, volia dir-los— en vaig ser plenament conscient: La consagració de Josep Vicent va ser, també, la consagració de Josep Vicent: amb tot el pes dels fenòmens que, en la història cultural i musical d’una ciutat, marquen la fita entre un abans i un després.

Tots els crítics musicals han posat aquesta setmana pels núvols el treball de Josep Vicent al capdavant de l’ADDA Simfònica. Per això, quan m’he tornar a escriure amb ell, li he volgut apuntar: «Deus anar quatre pams damunt de terra, bandarra! Em fan ganes de dir-te: “Memento mori! Memento mori!” Com als generals que desfilaven victoriosos pels carrers de Roma. Enhorabona —grossíssima—, crac!» M’ha contestat de seguida: «Ha, ha, ha. Que va, col·lega! D’això res! La veritat és que ací estic estudiant com un cabró a altes hores, perquè me’n vaig a dirigir la WDR Alemanya demà. Res de desfilar: toca pencar, pencar, pencar...»

Això: la consagració de Josep Vicent.