La carrera de Cantó

«A la platja, il·licitans!», és el crit litúrgic que Cantó ha de proferir cada any a la plaça de Baix. En efecte: cada 28 de desembre el poble d’Elx celebra la Vinguda de la Mare de Déu, amb la tradicional carrera de Francesc Cantó. «Ja ve, ja ve!», anuncia un xiquet, nerviós i expectant. I, en efecte, el cavall arriba, la gent s’aparta, i el genet passa com una exhalació pel carrer. Fa a penes un minut que s’ha escoltat la bombà a l’Hort de les Portes Encarnades. I Cantó —capa roja onejant al vent— cavalca sobre l’asfalt del centre d’Elx en direcció a la casa del poble que és l’Ajuntament.

El foraster potser s’estranyarà, de veure tanta gent al carrer, només per veure passar un home pujat a cavall, disfressat amb hàbits estrafolaris. Però els il·licitans de soca-rel  potser s’emocionaran i tot, en veure passar el cavall de Cantó, perquè en saben valorar la celebració atàvica que, declarada des de l’any passat bé d’interés cultural immaterial, porta en realitat segles formant part de l’imaginari popular més estimat i íntim dels il·licitans: l’imaginari que embolcalla la Mare de Déu, i la Festa i el Misteri d’Elx...

I és que la carrera de Cantó i les Festes de la Vinguda de la Mare de Déu no són sinó la recreació i la commemoració d’un curiós i antic relat llegendari que, segons la tradició oral —que ha deixat un interessant rastre escrit i documental—, explicarien l’arribada a Elx de la Mare de Déu dins d’una arca trobada pel guardacostes Francesc Cantó a la platja del Tamarit. Segons aquest relat llegendari, perfectament conservat i conegut en l’imaginari popular d’Elx, Cantó hauria albirat a la referida platja del Tamarit ¾entre el cap de l’Aljub i la Torre del Pinet¾ una espècie d’arca de fusta, amb la inscripció «Sóc per a Elx». Conscient que es tractava d’una troballa prodigiosa, el guardacostes hauria amagat l’arca darrere d’uns matolls i hauria cavalcat fins a l’ajuntament per informar les autoritats i el poble, i conduir-los fins al lloc de la troballa. Quan obrin l’arca, hi troben la imatge de la Mare de Déu de l’Assumpció, i també un llibre amb les cançons d’una obra que representa la mort i l’ascensió de la Mare de Déu: el Misteri d’Elx!

Hi ha qui conta que les autoritats de Santa Pola, d’Oriola i d’Alacant van voler litigar amb les d’Elx el dret de quedar-se amb aquella Mare de Déu arribada per mar. I que, finalment, van adoptar la solució de posar la imatge damunt d’una carreta tirada per bous amb els ulls tapats, de manera que l’atzar —o la providència— decidiria si aquella Mare de Déu seria per a Santa Pola, Alacant, Oriola o Elx. Tanmateix, a cada cruïlla de camins els bous triaven, indefectiblement —amb admirable decisió!— el camí d’Elx. Fins que al sendemà les autoritats il·licitanes van poder traure la imatge en processó pels carrers de la vila, perquè tots la pogueren veure, reconéixer i estimar.

Hi ha qui sosté que l’arribada de la Mare de Déu a la platja del Tamarit es va produir al mes de maig de 1266, durant la campanya del Regne de Múrcia del rei Jaume I. Altres estudiosos igualment dotats del do de la invectiva —on no els arribava l’erudició els arribava la imaginació!— van optar pel 29 de desembre de 1370 com a possible data històrica per a l’arribada de la Mare de Déu. Però la bona qüestió és que la documentació sobre aquest motiu llegendari és tota molt posterior. Concretament, de 1687 és un text del paborde valencià Esteve Dolz del Castellar inclòs dins l’obra Año Virgíneo cuyos días son finezas de la Gran Reyna del cielo, María Santísima, Virgen Madre del Altíssimo. Sucedidas aquel mismo día en que se refiere, que el savi Joan Castaño reproduïa en un article de 1999 sobre «La tradició de la “Vinguda” de la Mare de Déu, origen llegendari de la Festa o Misteri d’Elx»:

• En Elche, Villa de las más principales deste Reyno, se haze todos los años una Fiesta de las más ruydosas destos Payses; el motivo della es assí el hallazgo de una hermosíssima Imagen en la orilla del mar, dentro de una arca, con este sobreescrito: A Ilice,

No deixa de ser significatiu que en aquest text d’Esteve Dolz del Castellar no hi haja encara cap referència a la presumpta consueta del Misteri que la llegenda popular fa arribar al costat de la imatge. Aquesta referència, en canvi, sí que apareix ja una cinquantena d’anys més tard, en el curiós Epítome del origen y grandezas del idioma valenciano que el notari valencià Carles Ros va publicar l’any 1734. En aquest Epítome Ros no solament denuncia que «por corruptela, comunmente se dize en lengua castellana Elche» [sic], sinó que aporta, com a argument irrefutable de la «grandez y blasón para la lengua valenciana» el fet que la Mare de Déu decidira portar als il·licitans el text del Misteri en valencià, i no en cap altra llengua: «pues la Virgen María se da por contenta de que las glorias de su Assumpción Triunfante, se las canten, y publiquen con lengua valenciana; circunstancia sola para ser amada, y reverenciada dicha lengua»:

Es también grandez y blasón para la lengua valenciana, la apreciable honra que la Inmaculada Virgen María la hizo, pues aquella Soberana Imagen que en título de la Assumpción, se venera en la insigne, y dichosa, por tal joya, Villa de Elxe, aora Elx, Reyno de Valencia (por corruptela, comunmente se dize en lengua castellana Elche) que aportó a su Playa, en un arca, o cofre, traxo escrita en verso de lengua valenciana, toda la Fiesta, de la manera, que con rendidos cultos, y aparatos muy festivos cada año la celebra. Maravilla y favor de que puede muy bien gloriarse, y blasonar nuestro idioma valenciano, y la referida Villa; pues la Virgen María se da por contenta de que las glorias de su Assumpción Triunfante, se las canten, y publiquen con lengua valenciana; circunstancia sola para ser amada, y reverenciada dicha lengua. Consta lo expressado por diferentes papeles que impressos andan por el mundo, sacados del Archivo de la citada Villa, donde están custodidos los originales, con la arca, o cofre, y es voz, y fama pública que nadie duda.

Fins i tot, el notari, lexicògraf, escriptor i editor valencià arribarà a dedicar, en aquest text de 1734, un poema en vernacle a «este asunto de traer la Virgen los papeles en lengua valenciana»:

Nostra llengua valenciana,

pot gloriar-se ab gran rahó,

que Vós sou d’ella blasó,

Verge pura Sobirana:

de lo que estar deu ufana,

puix la festa que a Elx duguéreu

de vostra Assumpció, elixquéreu

fos escrita en valencià,

que altra llengua no traurà

tal honra com a esta féreu. 

En un dia com el d’avui, Elx celebra la llegenda de Francesc Cantó com l’exponent més viu i conegut de l’imaginari popular que embolcalla «la Festa que a Elx» —ho reivindicava Carles Ros fa vora tres-cents anys!— la «Verge Pura Sobirana» va dur «escrita en valencià, que altra llengua no traurà tal honra». Durant el matí, a partir de les onze, d’acord amb la tradició, la processó voltarà el perímetre de la antiga Vila Murada en el sentit de les agulles del rellotge (en direcció contrària, per tant, a la resta de processons). La imatge de la patrona anirà sobre el tron dels angelets, acompanyada per xiquets i xiquetes vestits d’àngels que encarnaran la viva imatge de la puresa i la innocència. I Cantó els acompanyarà: «Visca la Mare de Déu!»; «Visca Maria Santíssima!»; «Visca la nostra patrona!»...

Al marge de qualsevol tipus de consideració sobre els sentiments religiosos —òbviament lliures, personals i intransferibles— la Festa de la Vinguda de la Mare de Déu d’Elx em sembla que testimonia un fet important: que un poble amb la voluntat de celebrar una llegenda de l’imaginari col·lectiu, pel centre de la ciutat, amb un cavall galopant entre la gent, sobre l’asfalt dels carrers, és sens dubte un poble admirable. Perquè, al capdavall, la història llegendària de Cantó, ben mirada, no deixa de ser una història que tracta sobre un dels instints més nobles i sempiterns de la condició humana: la necessitat de compartir amb els altres la meravella, el prodigi, la felicitat, la benaurança —i el Misteri. Cantó corre perquè necessita compartir amb els seus conciutadans la joia de tan singular troballa. Podria haver optat per quedar-se, només per a ell, la imatge d’aquella Mare de Déu vinguda per la mar fins a la platja del Tamarit. Però no: corre al galop fins al centre d’Elx per a anunciar i participar la bona nova, conscient que cap felicitat —cap autèntica felicitat— no és completa si no és compartida, comuna i solidària.

Un poble que sap celebrar una llegenda que parla d’això —hi insistisc— és per força un poble civilitzat, privilegiat i admirable. Segurament prou civilitzat, privilegiat i admirable per a comprendre que la llengua de la Mare de Déu, de la Festa i del Misteri, ben mereix ser respectada, estimada i protegida: també en el moment que, cada 28 de desembre, Cantó profereix a la plaça de Baix el sabut crit litúrgic: «A la platja, il·licitans!»