X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 27 de mayo y se habla de elecciones 26M alicante elecciones 26m paredes benidorm

S’APROPA DEL DESERT / OPINIÓN

La cara dels monstres

15/06/2017 - 

No es pot viure en la por permanent,  però la por forma part del nostre ésser profund. És inseparable de l’experiència del desconegut i, al mateix temps, de la necessitat de conéixer. Es troba lligat a allò no conegut que habita a dins nostre, a allò desconegut que ens fita des de la part de fora de la finestra, rera rostres aliens i ombres que creixen en el territori que ens apropa als animals, al seu instint de supervivència. Però també la por humana està profundament arrelada en la memòria, i es transmet i es ramifica de vegades amb el ritme dels rumors, o la remor d’allò que s’intueix, però es calla, per tal de no invocar la seua aparició.

No es pot viure en la por permanent, però mai no estem segurs de poder mantindre a recer a aquells que estimem, i ens paralitza la sensació d’impotència d’estar en tot moment, com un àngel custodi al seu costat, fent servir les nostres ales per aturar les bales, i la nostra fúria per desmembrar i convertir en cendres aquells que perturben la seua integritat.

Els mostres tenen moltes cares i els malsons de la raó ofereixen el ventall dels límits de la racionalitat, el pas més enllà de l’odi i els sentits humans, el carnisser polonés del Psalm 44 de Danilo Kîs, que tria d’entre la massa amuntegada a l’esplanada de l’escorxador, les víctimes per, amb els seus estris d’esbocinar bacons, tallar cames, braços i colls, inmune als seus xiscles de paor.

La literatura serveix per a moltes coses, entre elles com a teràpia i com a exorcisme. La literatura serveix per conéixer els rostres dels mostres i reconéixer-los en la foscor. La literatura serveix per estar alerta i perquè la por siga una eina de supervivència. La literatura és una memòria col·lectiva que ajuda per a reconéixer els indicadors de la maldat.

El pianista britànic James Rhodes va publicar l’any 2014 un llibre biogràfic titulat Instrumental, l’íncipit del qual deia: 

Em violaren als sis anys.

M’internaren en un psiquiàtric.

Vaig ser drogoadicte i alcohòlic.

Em vaig intentar suïcidar cinc vegades.

Vaig perdre la custòdia del meu fill.

Però no en parlaré d’això.

Parlaré de música clàssica.

Perquè Bach em va salvar la vida.

I jo m’estime la vida.

Al final del capítol 1, encara és més cru, més punyent: “M’utilitzaren, em follaren, em destrossaren, em manipularen i em violaren des dels sis anys. Una vegada i una altra durant anys i anys”.

Si la música i l’escriptura han esdevingut la teràpia per a mantindre amb vida James Rhodes, la lectura ha de ser la teràpia que ens ajude a no embogir de ràbia i violència. La literatura salvifica i ens neteja, però no evita que els mostres ens assetgen, més a prop del que no pensem. El que sí ens ajuda és a reconéixer-los, i a envoltar a les víctimes amb les nostres ales.

next