café  del temps / OPINIÓN

La cadira de Van Gogh

11/11/2023 - 

Despús-ahir, dijous, vaig voler assistir —atenent una expressa petició del bon amic Manuel Bonastre— a la presentació del llibre Versos para Van Gogh, de l’empresari, pintor i poeta José Luis Marín Aranda. L’acte, programat en el marc del cicle «Llibres a la tardor 2023» de la Casa de Cultura d’Altea, va derivar més que no en una presentació de llibre a l’ús, en una mena de conferència divulgativa a càrrec de l’autor a propòsit de la vida i l’obra del cèlebre pintor postimpressionista.

La xarrada del senyor Marín Aranda va tindre el benefici d’un ric amarament personal en la vida i l’obra de Van Gogh. No debades, l’autor, en el seu llibre, dedica un total de seixanta poemes a unes altres tantes obres pictòriques protagonistes i, de més a més, ofereix, al costat de cada poema, els corresponents estudis aproximatius a les seixanta obres de referència que han inspirat els seus poemes, tot prenent sovint com a referència textos del mateix Van Gogh: molt especialment a partir del saborós epistolari que l’artista va mantenir al seu moment amb el germà.

La vida i l’obra de Van Gogh, com se sap, donen per a sucar un pa. I el senyor Marín Aranda hi va sucar bones molles durant la seua documentada intervenció, que no va deixar de recrear els llocs comuns que embolcallen el personatge: l’excentricitat, la bohèmia, els fracassos amorosos, la incapacitat per a vendre quadres, els problemes psiquiàtrics, els ingressos hospitalaris, els excessos alcohòlics, la relació amb Gauguin, l’episodi de la mutilació de l’orella, la profunda submissió als embats de la malenconia, la mort als 37 anys com a conseqüència d’un tir que ell mateix es va disparar al pit amb un revòlver, etc.

La peroració del senyor Marín Aranda em va permetre de revifar en el fur intern, mentre l’escoltava, alguns vells focs dialèctics que sempre m’han cremat íntimament, amb recurrència, a propòsit de la vida i l’obra de personatges com Van Gogh, Mozart, Van Dyck, Schubert, Chopin, Kleist o Galois: el fet que la qualitat artística no sempre va de la mà de l’èxit comercial, l’atractiva confusió entre genialitat i bogeria, la pròpia intensitat vital com a font de creativitat, la sorprenent precocitat amb què sempre s’han aconduït els individus més talentosos de l’espècie humana, el fràgil equilibri entre vida i art en el cas de les ments portentosament excepcionals, el turment mental que sovint apareix indestriablement vinculat a l’excepcionalitat, el descrèdit i la defenestració de la melancolia, etc. 

Però va ser en el moment de comentar un dels quadres més peculiars de l’artista de Zundert quan alguna cosa especial se’m va moure al cor dels sentits més íntims. Em referisc —ja s’entén— al quadre que dona títol a aquest article: el de La cadira de van Gogh. Explicava el senyor Marín Aranda que la cadira de boga de tonalitats groguenques que protagonitza aquest oli a l’interior d’una habitació austera on s’endevina una porta tancada i un calaix de fusta ple d’andròmines al fons és —crec que cite literalment les paraules del senyor Marín— «la interpretació melancòlica d’un espai buit».

Efectivament: el paper rebregat amb restes de tabac i la pipa que veiem al centre de la composició sobre el seient de la cadira buida remeten al pare absent, que acaba d’abandonar el pintor després d’haver compartit amb ell un temps còmplice i feliç. Tal com Marín s’encarrega de documentar en el seu llibre, en una de les cartes de Vicent van Gogh al seu germà Theo el pintor li explicava: «Com saps, el papà ha vingut ací i estic molt content [...] el meu record més agradable de la visita continua sent el matí que hem passat junts, a l’habitació on estudie, revisant el meu treball i conversant sobre tot tipus de coses. Pots imaginar-te com de ràpid m’han passat aquests dies! Quan he tornat a l’habitació després d’haver portat el papà a l’estació, vaig seguir amb la vista el tren, i fins i tot el fum, durant tot el temps que vaig poder. I després vaig tornar a la cadira on el papà s’havia assegut, prop de la meua taula, on encara tenia escampats els llibres i els papers de la vespra. I, a pesar que sé que tornarem a trobar-nos prompte, em vaig sentir desgraciat com una criatura.»

Coneixent el context, la cadira buida de Van Gogh adquireix ara per als meus ulls tota una altra significació. Esdevé afirmació d’un temps, d’una persona, d’un amor, d’una felicitat, d’una porció de vida. Aquesta és la qüestió: que, amb l’experiència i la memòria, els objectes poden esdevenir receptacles d’emocions. I el quadre de Van Gogh esdevé efectivament crit no per allò que mostra, sinó —precisament— per allò que evoca i que ja no és present. El senyor Marín Aranda, en el corresponent poema, ve a parlar de «la cadira nítida, immortal, solitària, marcada per l’absència»; de la «nostàlgia injusta i desbocada»; de la «tristesa recurrent que sura alada en llums grogues». I, no sé per què, mentre admire una volta més la composició de Van Gogh conservada en la National Gallery de Londres [https://www.nationalgallery.org.uk/paintings/vincent-van-gogh-van-goghs-chair] i em deixe abduir hipnòticament per l’enigmàtica retícula que conformen les juntes de les rajoles del terra, em ve al pensament que, a partir d’una certa edat i d’unes mínimes experiències acumulades, el món, el món sencer —tots i cadascun dels elements que configuren l’univers quotidià en què som immersos!—, ve a ser, una mica, com aquesta cadira de Van Gogh: un expressiu, melancòlic, clamorós i dolorós testimoni d’absències.

Heus ací un dels més pregons i impenetrables misteris de la condició humana: el fet que la realitat que ens embolcalla no deixa de ser, a més de present —i prometença de futur, si es vol—, també prova, penyora i testimoniança de la vida prèviament viscuda, irremissiblement desapareguda: la vida irrecuperable, la vida irrecobrable; la vida consumida, extingida, extraviada, perduda i sucumbida per sempre mai més.

Tanmateix, no sé si és massa recomanable mirar-se el món amb un tal excés de malenconia seguint fins als últims extrems aquesta estratègia de la cadira de Van Gogh. Perquè un excés de nostàlgia pot resultar perniciosa. Fet i fet, en el cas del pintor neerlandès, les psicosis recurrents van acabar der desembocar en el pitjor desenllaç possible: un tir mortal al pit quan a penes feia tres mesos que havia complit els 37 anys.

No. No sé si és massa recomanable abusar d’aquesta visió del món a la manera de la cadira de Van Gogh. Però... Què volen? En aquest present nostre mire els telediaris, llig la premsa, tafanege les xarxes socials i, quan visione amb absoluta perplexitat l’atrocitat dels conflictes bèl·lics a Ucraïna o a Israel, me’n faig creus dels efectes aberrants que encara en els nostres dies pot arribar a tenir la instrumentalització interessada de segons quines formes del fanatisme. I, més a prop de casa, quan observe amb un deix d’estupefacció l’odi, la violència, la intolerància, l’obstinació i el sectarisme de les manifestacions neofeixistes que aquests dies s’han estat prodigant a la capital d’Espanya —«¡Yo soy español, español, españoooool!»; «Cara al sol con la camisa nueva»; «Volverán banderas victoriosas»; «¡Yo soy nazi!»; «Con los moros no tenéis cojones»; «¡A por ellos, oé!»; etc.—, em fan el mateix i idèntic trist efecte que la cadira de Van Gogh. Que per què? Perquè m’evoquen, com un crit de l’absència, la civilitat, el trellat, la raó, la intel·ligència i un cert sentit de la solidaritat, el respecte i la democràcia que semblen haver desaparegut com sempre talment un tren —o «fins i tot el fum del tren»— que es perd en la llunyania i s’emporta allò que més hem estimat.

Noticias relacionadas