ALACANT. Al llarg de 2017 s’ha anat omplint la bodega d’edicions que hem anat desant per acompanyar àpats especials, caldos lectors de sabor particular, esperant per ser maridats en el tast ja quasi enfitat de les primeres setmanes del nou any. Cinc textos ben diferents que aporten un panorama de l’amplària d’interessos de l’edició en valencià/català, des de llocs tan diferenciats com Catarroja, Barcelona, Palma, Alzira, València o Madrid.
Els dos primers son iniciativa de l’olfacte ben educat al llarg de gran part del segle XX i el que portem de XXI d’en Vicent Olmos, director editorial de l’Editoreial Afers, durant bona part de la seua trajectòria també editor a Publicacions de la Universitat de València.
Un d’aquells noms que ens va llegar la República de Weimar i la descomposició de l’Imperi Austro-hongarés, és el del periodista i assagista Kurt Tucholsky (Berlín, 1890-Gotemburg, 1935), exiliat a Suècia des del 1930, amb l’arribada del Tercer Reich, acusat de jueu, esquerrà, pacifista i antialemany. Superat per l’horror, el 1935 va morir per una sobredosi de barbitúrics. La seua prosa feia servir l’humor com a arma certera, sent considerat pel crític Marcel Reich-Ranicki com una dels “set capdavanters” que renoven la llengua alemanya, “gràcies a una punteria fora del comú i una claredat de dicció marcadament fresca”. El 1925, Tucholsky va fer un viatge de dos mesos per les dues bandes dels Pirineus. Arran d’aquest viatge, va escriure un llibre de viatges que és un relat subjectiu i personal, tot i que inspirat per les obres semblants de Heine o Sterne. Sota el títol de Ein Pyrenäenbuch, el va publicar el 1927, amb el pseudònim de Peter Panter, i no va ser fins a la seua mort el 1935, que no es va publicar amb el seu propi nom. Heike van Lawick i Neus Andreu s’han fet càrrec de la traducció d’aquest Un llibre dels Pirineus que publica l’Editorial Afers, com a número 13 de la seua col·lecció Literatures. Baiona, Biarritz, Sant Joan de Peu de Port, Pau, Lorda, Andorra, fins arribar a Albi, amb un emotiu homenatge al pintor Toulouse-Lautrec. “Dins del palau episcopal hi ha un museu, una exposició de pintures; bé, i qui voldrà veure ara unes pintures? Però llavors la meua mirada va a parar a un cartellet que anuncia l’exposició… dec haver-me enganyat llegint-lo. No. És “La Galerie de Toulouse-Lautrec”. Toulouse-Lautrec? Ací? Al palau episcopal? Ací al palau episcopal. I no n’he d’eixir en tot el dia. A Albi va néixer Toulouse-Lautrec, i a Albi va morir (el 1901)”.
Dins de la mateixa col·lecció Literatures, amb el número precedent, el 12, el suecà Guillem Cortés ha publicat un text també híbrid, Un estiu devastador, un d’aquells exemples de literatura de no-ficció que no fan malbé aquesta denominació. Professor de filosofia, però amb la ment astorada pel silenci generalitzat en la memòria dels pobles respecte de la violència a la rereguarda de la guerra del 36. “Al camp de batalla un jove soldat va de dol. Per què? Romaldo Ribera Martorell va nàixer a Sueca el 19 de juny de l’any 1920. El 28 d’abril de 1938, amb només 17 anys, és reclutat forçosament per anar al front juntament amb 187 joves suecans més. Foren part del que es coneixerà com la “quinta del biberó”. Passaren onze mesos de guerra. Molts no tornaren”. Així comença l’obra de Cortés, una molt documentada reflexió des dels ulls d’un d’aquells membres de la lleva del biberó, sobre l’opressió retuda sobre la misèria, la mort de veïns desarmats, la situació singular de les dones, la devastació criminal del tribunal militar i tots els silencis que arriben fins els nostres dies.
El Premi València Nova Alfons el Magnànim d’Assaig 2017 que patrocina la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València, va anar a parar al jove doctor europeu en Dret Penal Javier Cigüela Sola (Saragossa, 1987), per la seua obra Exclosos i transparents. Del panòptic a la pantalla digital. Fent servir com a context la teoria del panòptic de Jeremy Bentham (Londres, 1748-1832), fa una reflexió al voltant de les diferents pràctiques d’exclusió i vigilància que han acompanyat el poder polític a través de les seues successives transformacions històriques. En el capítol 2.1, El poder en un món de xarxes: el poder intel·ligent i la violència sistèmica, després d’una llarga cita de l’Ampliació del camp de batalla de Michel Houellebecq, ens diu: “La societat actual no pot explicar-se ja mitjançant les metàfores de la modernitat: ni el panòptic, ni el registre estadístic, ni el camp de concentració biopolític són capaços de proporcionar tota la llum que necessitem per a comprendre els fenòmens del poder, l’exclusió o la vigilància tal com tenen lloc en el segle XXI”. La col·lecció Estudis Universitaris de la Institució Alfons el Magnànim ofereix una molt pràctica edició, atractiva i de tipografia ben llegidora.
Les dues propostes que resten són mel de romer.
El director i actor teatral Joan Nave (Benissa, 1978), al capdavant de l’única companyia teatral professional en valencià de les comarques alacantines, Esclafit teatre, porta rodant des de la seua estrena al Festival Medieval d’Elx, el 31 d’octubre de 2016, dins la túnica i la pell la pell del cavaller Joanot Martorell, autor del Tirant lo Blanc, la nit abans de lliurar el manuscrit a Martí Joan de Galba, aquell que durant segles li furtaria el reconeixement de l’autoria d’aquesta obra cabdal de la literatura medieval europea. Llegir teatre, sense el recolzament de la dramatúrgia, sense la veu de l’actor, sense el context escenogràfic, és una experiència d’autor, el text va creant un espai mític, unes veus i unes imatges que ens acompanyaran de manera intensa durant tot el record de les paraules.
L’editorial Bromera acaba d’editar el text de Nave, sota el contundent títol de Joanot, amb introducció de Ramon X. Rosselló i un bon grapa de propostes de treball didàctiques a càrrec del Grup Abanico.
Llegim l’acotació de l’espai escènic que obri el text per endinsar-nos en el món de Martorell/Nave: “Interior d’una casa de València, segle XV. Dues portes, una taula, a la qual se li han anat serrant les potes progressivament per fer llenya, i un galant de nit (un penja-robes) on hi ha penjat un casc de cavaller, una espasa i un guant. Per terra hi ha diversos fulls manuscrits escampats…”.
La darrera reserva és una obra ben coneguda durant el 2017, perquè es tracta de la traducció d’un novel·la originàriament publicada el 1996 en anglés, recuperada ara i convertida en pel·lícula per la directora Isabel Coixet, amb una estratosfèric Bill Nighy. Penelope Fitzgerald va escriure aquest homenatge nostàlgic a l’entomologia llibretera, on la Florence Green decideix obrir la primera llibreria del xicotet poble pesquer de la costa de Suffolk on viu.
Si hem inclòs esta lectura com a singularitat és perquè aquesta traducció de Jaume C. Pons Alorda ens arriba des de la madrilenya editorial Impedimenta, una de les editorials amb més classe del panorama espanyol actual, productors d’algunes de les camises i les cobertes més absolutament encisadores que podem recordar, alhora que mantenen un gust exquisit per les tipografies i els dissenys de caixa nets i d’agradable lectura. I no és la seua primera edició en valencià/català, ni sembla que serà la última.