La bèstia i la xarxa

Ahir divendres, amb una litúrgia forçadament simple i sòbria, es van donar a conéixer els guanyadors dels Premis Altea de Literatura i Investigació 2020. Va ser d’una manera inimaginable fa a penes tres o quatre mesos: sense el glamour de la tradicional gala al Palau Altea Centre d’Arts, i amb un enyor punyent —gairebé físic!— de la música de l’Orquestra Blava sonant amb la sabuda espectacularitat al final de la lectura de cada acta del jurat. Ha estat, per força, una revelació sense còctels, sense taules redones, sense vídeos, sense parlaments institucionals, sense rialles, sense sopar d’etiqueta, sense parafernàlia, sense vi, sense vestits de nit, sense pentinats, sense maquillatges, sense focus, sense balls, sense cava. Sense gent.

—Quina sensació més estranya, veritat? —comentem, al final de la conferència de premsa, amb Jaume Llinares (alcalde d’Altea), Aurora Serrat (regidora de Cultura) i José Miguel Cortés (president de la Fundació Caixaltea).

—Estranya? Què vols dir? —demana José Miguel, el Petenero.

—Vull dir que, a pesar de l’expectació i del clima de complicitat i de bon rotllo dels periodistes i del personal tècnic, es fa difícil no tindre un cuquet estrany per dins. Xe! Que se’m feia impossible no evocar la festa dels Premis, i la gent ballant, i menjant, i rient distesament, i l’Orquestra Blava tocant, i...

—Ah, ja! Clar...

—He tingut una sensació hospitalària.

—Hospitalària?

—Sí: hospitalària. Però no d’hospitalitat, sinó d’hospital. Els periodistes amb mascareta, el silenci de les moquetes, les parets blanques, la distància personal, l’olor del desinfectant, l’aire respectuós i solemnial... Xe! Sí: la sensació que he tingut és... —No ho sé: una mica asèptica, profilàctica, rigorosa. Hospitalària.

Mai no hauríem pogut imaginar, a Altea, que la festa del coneixement i la literatura que cada any és la gala dels Premis Altea hauria de quedar substituïda, enguany, per una simple i sòbria roda de premsa per a anunciar, hospitalàriament, els autors i les obres guanyadores. Però és, només, un exemple més dels infinits vessants de la vida que podien semblar impensables i que la pandèmia, en canvi, ens ha forçat a viure.

Tanmateix, l’acte d’ahir de l’anunci dels guanyadors dels Premis Altea, a pesar de les circumstàncies, va servir per a demostrar una cosa: les inèrcies de la vida poden parar, però la creativitat i la literatura no. Durant el temps del confinament els diferents jurats de les tres modalitats objecte de concurs en els IV Premis Altea de Literatura i Investigació han tingut l’oportunitat d’estudiar, analitzar i valorar el total de 120 originals participants en l’edició d’enguany, que s’ha demostrat com la de major concurrència en la història dels Premis, amb 55 obres presentades al Premi Carmelina Sánchez-Cutillas de Novel·la i Prosa Creativa; 54, al Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil; i 11, al Premi d’Assaig i Investigació Francesc Martínez i Martínez.

Ahir al matí, per fi, vam poder eixir de dubtes. I ja sabem qui són els flamants guanyadors d’aquests concorreguts Premis Altea 2020: el biòleg alcoià Antoni Belda Antolí ha guanyat el Francesc Martínez i Martínez d’Assaig i Investigació (dotat amb 3.000 € i el trofeu Penell, de Serafí Cortés) amb el treball De la mar a la terra, una investigació etnològica sobre els usos tradicionals dels fongs, les plantes i els animals a Altea i la Marina Baixa; el periodista, traductor i concursant televisiu Josep Escarré i Reig, natural de Valls, s’ha erigit com a guanyador del Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil (dotat amb 4.000 € i el trofeu Aila, de l’Àrea d’Escultura de la Facultat de Belles Arts d’Altea) amb No podria ser més feliç, una impactant novel·la sobre l’amor, la família i les emocions, ambientada en els anys vuitanta, en què el protagonista, Marc, pateix la traumàtica experiència de la separació dels pares... i una mar d’incomprensions i incerteses més; i, per últim, Ferran Garcia-Oliver ha obtingut el Carmelina Sánchez-Cutillas (dotat per la Fundació Caixaltea amb 5.000 €, i també amb el trofeu La mà del sol, de Pepe Azorín) amb el dietari La bèstia en què cavalquem, que és, en paraules del jurat, «un dietari de prosa àgil i d’alta qualitat estètica, que combina digressions sobre la vida quotidiana amb altres reflexions sobre el món cultural i polític valencià contemporani».

Caldrà esperar per a llegir els treballs premiats. La regidora, Aurora Serrat, anunciava que, «si la situació sanitària ho permet», a la tardor s’organitzarà un acte per a presentar els llibres premiats, fer el lliurament dels trofeus als autors i —especialment— retre homenatge a la memòria del pintor Batiste San Rok, mereixedora del Premi Estela d’Honor 2020. Mentrimentres, ens haurem d’acontentar amb les expectatives que els títols, les sinopsis i les declaracions dels autors poden anar generant.

En fi... La bona qüestió és que, entre aquestes expectatives, hi un detall puntual que m’ha guanyat poderosament la curiositat. És en relació amb el títol del dietari amb què el gran Ferran Garcia-Oliver ha guanyat el Premi Carmelina: La bèstia en què cavalquem. De primeres, la pregunta evident és: quina és aquesta bèstia en què cavalquem? La clau ens l’aporta el mateix autor en una de les seues declaracions a premsa: « En els Sermons de sant Vicent Ferrer vaig entropessar amb aquesta frase: “E la bèstia en què cavalcam és lo temps, que corre ab quatre rodes”. Va ser com una revelació, perquè les quatre rodes es referien a les quatre estacions que determinen el temps. El temps que passa, el temps que vola, el temps que se’n fuig sovint amargament. El dietari és la xarxa amb la qual mire d’atrapar el temps, o almenys de fixar-lo sobre el paper.»

La bèstia en què cavalquem és, així, doncs, una poderosa metàfora encunyada per sant Vicent Ferrer —ara fa més de sis-cents anys!— per a referir-se a «lo temps, que corre ab les quatre rodes». Tan poderosa m’ha semblat la imatge que no he pogut resistir la temptació de capbussar-me dins dels sermons vicentins per provar de localitzar la cita que inspira el títol de Ferran Garcia-Oliver. Fins que l’he trobada! Hi he tingut sort: es trobava en la pàgina 26 del primer dels sis volums dels Sermons de sant Vicent Ferrer editats en «Els Nostres Clàssics». El cas és que no deixa de ser colpidor l’existencialisme —amb perdó per l’anacronisme del terme— que (ingredients religiosos al marge) es deriva del passatge en qüestió. Hi ve a advertir, el pare Vicent: «Així com fa el lladre que porten a penjar a la forca, que diuen d’ell: “Oh! Ja és mort!”, així és de nosaltres: tots som lladres.» El predicador valencià insisteix en la idea amb una citació bíblica en llatí, de la Carta als Hebreus: «Statutum est hominibus semel mori» (‘A les persones ens toca de morir una sola vegada’). I és aleshores quan ofereix la poderosa imatge que ha fet fortuna en el títol —i en la premiada capacitat creativa— de Ferran Garcia-Oliver: «Veus ací les sentències de la mort. I la bèstia en què cavalcam és lo temps, que corre ab quatre rodes: quatre temps que són en l’any.»

Nosaltres, ara, com a principis del segle XV, en tenim una certa, plena, inequívoca i infrangible consciència: la vida és a penes un bufit. Un flaix: a penes una llumada efímera, prodigiosa i fugaç que inaprehensiblement es produeix —a cavall de la feréstega i indòmita bèstia del temps— des de la pura inexistència del no-res fins a l’estricte no-res de la inexistència. Aquest és el fet: viure és cavalcar —amb major o menor fortuna i inconsciència— sobre la bèstia infinita del temps... Potser fins que prenem consciència que, en veritat, és la intractable bèstia del temps qui ens doma, ens munta i ens cavalca: ella a nosaltres. Heus ací la tristíssima condició a què qualsevol vida humana —en el segle XV com en el XXI— queda sempre reduïda: la de la pura i estricta insignificança. Provem de negligir-ho i sublimar-ho, però —hi insistisc— en tenim una «certa, plena, inequívoca i infrangible consciència»: som poc més que un inconsistent, voluble, transitori i caduc caprici de l’atzar que, com pot, prova de cavalcar sobre la infinita bèstia del temps —«del temps que passa, el temps que vola, el temps que se’n fuig sovint amargament», que en diria l’estimat, admirat i arxipremiat Ferran Garcia-Oliver.

El nostre present de pandèmia, crisi sanitària, confinament i sulsida econòmica ens ha vingut a recordar —ai!— aquesta pobra, fràgil i vulnerable condició nostra. Tanmateix, cal sempre recordar l’evidència: en l’ara i ací, som vius. I les rodes del temps assenyalen avui primavera: primavera esplendorosa, fèrtil, lluminosa, madura i càlida. Tenim les paraules. I, de la mà de les paraules, això que en diem la literatura: que se’ns ofereix —Garcia-Oliver dixit— com «una xarxa amb la qual podem mirar d’atrapar el temps, o almenys de fixar-lo sobre el paper.»

«Atrapar el temps.» Ço és: el carpe diem horacià, clàssic, sempitern. Si les paraules i el coneixement són la xarxa que permet la molt civilitzada il·lusió d’atrapar (o, almenys, fixar) «la bèstia en què cavalquem», costa d’imaginar un pretext millor per al carpe diem que els instants compartits ahir durant l’acte de comunicació dels guanyadors dels Premis Altea 2020. Perquè més enllà de la sensació hospitalària, s’hi van poder constatar un parell de fets importants: que la creativitat i el coneixement, mentre hi haurà vida, mai no seran confinats ni deixaran de volar; i que la força incommensurable de les paraules i de la curiositat humana pot desafiar, fins i tot, l’implacable despotisme del temps.

Caldrà esperar fins a la tardor per a celebrar-ho com cal. O potser fins a la pròxima primavera. O l’altra. Tot és una incertesa, ara. Però és segur que, prompte o tard, tornarà a sonar, al mirador de Palau Altea, la música de l’Orquestra Blava amenitzant la gala dels Premis Altea —la música invicta que ahir de matí tant vam enyorar! I quan arribarà el moment, aquesta música no solament victorejarà els guanyadors dels Premis: també serà el símbol de la superació definitiva de la maleïda pandèmia del SARS-CoV-2. I el signe de la més important i transcendent de les celebracions. És a saber: que mentre serem vius disposarem de xarxes que ens proveiran de la il·lusió d’atrapar i fixar la bèstia en què cavalquem. I això —ai!— és tant com dir que, entre la pura inexistència del no-res i l’estricte no-res de la inexistència, és ben nostre el benefici infinit de la felicitat i l’alegria: justament perquè la raó i les paraules són les úniques regnes de què disposem per al prodigi de cavalcar la bèstia del temps —amb un íntim, agosarat, inefable, esplendent, inesperat i indeliberat deler.

En diuen la vida. I és feta —sobretot— de paraules. De literatura.