Kintsugi

Despús-anit vaig viure instants farcits d’emocions. Amb el pretext d’una presentació de llibre, vaig compartir públic, paraules, enyors, pors i fantasies amb els amics Francesc Gisbert i Víctor Labrado. Això, en si mateix —ja s’entén—, és sempre una petita festa. Però despús-anit, de més a més, l’ocasió va oferir un parell d’al·licients impagables: el primer és que l’actuació era a L’Escenari d’Alcoi, un local amb tots els sabors de la tradició, l’autenticitat, la bohèmia, la calidesa, la imaginació i la bonhomia; el segon és que, inopinadament, a l’acte es van presentar Joan Moixino, Hilari Alonso i Pep el Botifarra, amb els quals, en acabar, vam tindre l’oportunitat de compartir sopar, conversa, rialles, versos i membrances.

La vetlada, de més a més, tenia, encara, un tercer incentiu afegit. I és que, aprofitant l’avinentesa, havia quedat per a retrobar-me, allí mateix, a L’Escenari, amb tres amics de la primera i remota —primeríssima i remotíssima!— joventut: Jordi Baños, Rafael Palmer i Nando Peña. Amb un detall no menor: que feia exactament trenta-tres anys que no havia coincidit amb ells i no ens havíem vist les cares!

El dubte era inevitable. Com devien estar, ells, físicament? Quin aspecte tindries? Seria fàcil reconéixer en els cossos fets i madurs d’ara els adolescents inquiets, intrèpids i agosarats amb qui un dia vaig compartir aventures? En conservarien, els homes d’ara, la innocència dels jovencells tractats al seu moment? Poden sobreviure, segons quins records —i quines complicitats—, a mitja vida (trenta-tres anys) d’oblits, distàncies i absències? Recíprocament: quins records en devien conservar, ells, de la criatura càndida i crèdula que un dia vaig ser, i que ells van conéixer al ple de la pubescència? Com d’espantats quedarien quan se’ls presentaria, en el cos i la imatge actuals, el record de les meravelles i les picardies d’aquell temps imberbe en què tot just començàvem a ballar la insensata, intensa, fascinant i desconcertant dansa de la vida?

—Xe! Però si estàs igual, igual, igual!

—Tu sí que estàs igual, bandarra!

—La mare que va! Com si no haguera passat el temps, tu!

—Que fort! Trenta-tres anys. I fas la mateixa careta...

Certament, vaig quedar gratíssimament sorprés de reconéixer, en els homes que despús-anit vaig abraçar, la mateixa llum als ulls i uns somriures també semblants —sense excessius canvis ni decrepituds— respecte del record dels xicots que un dia vam ser. Tanmateix, el pas del temps és irrefutable. I hi ha les arrugues, les canes, la carn desbastada: les ferides dels cos i de l’ànima que el camí del temps indefectiblement procura —i que amb major o menor èxit o fracàs provem d’anar dissimulant.

En això pensava avui, precisament, mentre prenia, amb parsimònia i lentitud —assaborint-ne l’instant—, un café amb llet matinal i litúrgic, a la terrasseta de casa, mentre deixava perdre la mirada i el pensament en l’infinit de l’horitzó. I no és sinó quan faig l’últim glop que repare en la tassa grisa, esquerdada, badada, trencada i apegada que sostinc un dia més a les mans. Fa potser més de deu anys que la tinc. La vaig comprar com a souvenir en un viatge a l’Abadia de Montserrat. I li professe l’afecte de les coses diàries, usuals, consuetudinàries, entranyables, domèstiques, familiars. Amb aquesta tassa he compartit la serenitat dels moments pensatius i encalmats que precedeixen la tensió de cada jorn; la felicitat dels desdejunis dominicals en família; el repòs dels instants d’íntim embadaliment; mil i un moments d’alegria, preocupació, gaubança o patiment... Per això, a pesar que la tassa ja ha patit un parell de bacs i ha estat sotmesa a unes altres tantes operacions de reconstrucció i sutura amb el miracle mai no prou valorat del Loctite, no la vull canviar per una nova. Em fa sentir bé, tal com és, plena de cositons i ferides, cada matí que l’agafe per l’ansa —que sé adherida al cos amb el miracle indeleble de dues gotes de Super Glue-3.

—Això és com el kintsugi —em va dir una volta l’amiga Vicenta Pérez, qun li’n vaig explicar el cas—. Mira-t’ho en Internet, que segur que et farà gràcia.

I, certament, me’n va fer. Perquè una de les gràcies més gracioses que les paraules tenen —també les paraules de les llengües llunyanes— és la d’invitar-nos a descobrir nous móns: noves perspectives, noves idees, nous conceptes, noves opcions, noves realitats, noves reflexions. El kintsugi és una tècnica japonesa per a reparar les fractures de la ceràmica amb un vernís mesclat amb pols d’or, o de plata, o de platí. Significa, literalment, en japonés, ‘fusteria d’or’. I parteix d’una filosofia que, curiosament, resulta del tot coincident amb la que personalment professe en relació amb l’estimada tassa grisa que ara mateix tinc sobre la taula. És a saber: que els trencaments i les reparacions formen part de la història d’un objecte, per la qual cosa mereixen ser mostrats orgullosament per a embellir l’objecte i la seua significació, com un signe de la transformació, la història i l’ús que se n’ha fet.

Sense necessitat de viatjar a Fukuoka, una simple consulta a la Viquipèdia ens informa que la història del kintsugi es remunta a finals de segle XV quan el shōgun Ashikaga Yoshimasa va enviar a la Xina, per a ser reparats, dos dels seus bols de te favorits. Els bols van tornar reparats, però amb unes grapes de metall lletges i insatisfactòries. Per això, va encarregar una nova reparació a artesans japonesos, que van convertir la reparació de la ceràmica trencada una nova forma d’art. Tant d’èxit va tenir aquesta nova tècnica de reparació de la ceràmica que alguns nobles van començar a trencar la ceràmica a posta, conscients que la reparació transformava estèticament la peça reparada i li conferia un nou valor afegit. Tan lluny arriba la cosa que, en alguns casos, les peces antigues reparades són molt més valorades que les peces que mai no es van trencar.

—Kintsugi, dius? Jo això no ho sé... Però els valencians teníem, al canvi, la figura de l’adobador de cossis i llibrells —recorde que vaig bromejar, amb Vicenta, jugant amb el contrast de contextos culturals.

Bromes al marge, ben mirat, la filosofia que inspirava el tradicional kintsugi japonés no difereix tant de la que imperava en el món tradicional nostre, on el vell ofici d’adobador era viable i possible. En un cas i l’altre, més enllà de la necessitat hi havia una cultura d’estima als objectes, percebuts com a testimoni i penyora de la vida viscuda amb ells. Exactament: una cultura diametralment oposada a l’actual cultura d’usar i tirar, en què de seguida tendim a menysprear i enretirar tots els utensilis vells per a comprar-ne de nous.

No sé si el vell esperit que va inspirar el kintsugi, com els efectes d’enyor, afecte i tendresa que em desperta la vella tassa badada i esquerdada, doblement trencada i reparada (la tassa amb què m’acabe de prendre, amb parsimònia i lentitud, assaborint-ne l’instant, el café amb llet matinal i litúrgic)... No sé si el vell esperit del kintsugi —dic—, és o no és massa compatible amb el consumisme hipertròfic a què ens hem acostumat, on l’obsolescència programada dels productes tecnològics, posem per cas, ens commina a llançar a les escombraries, periòdicament, una part important dels objectes que som —dels objectes que ens fan.

No ho sé del cert, la veritat. Potser és que em sent una mica identificat amb la meua vella, estimada, trencada, recosida tassa grisa de l’Abadia de Montserrat. O és que vull trobar motius per a mostrar sense vergonyes les pròpies fractures, cicatrius i cositons —del cos i de l’ànima— als amics amb qui per ventura em retrobe després de trenta-tres anys d’absència: vanitosament, com un signe de la transformació, la història i l’ús que n’he pogut fer, de la insensata, intensa, fascinant i desconcertant dansa de la vida.

Hi insistisc: no ho sé del cert, la veritat. Però comence a intuir que, més que no a força de cremes, pólvores, tints, ungüents, locions, massatges i quiròfans, els efectes del temps sobre la pell s’han d’encarar amb l’actitud. Estimar les arrugues que tenim i que som: exhibir amb orgull les cicatrius al món. Heus ací la filosofia Kintsugi que, a partir d’una certa edat —«caldero vell, bony o forat»—, potser convé practicar: acceptar les pròpies fissures i les pròpies imperfeccions com una part indestriable de la vida viscuda, de la vida dansada; de la vida que som.