Jugar

A què jugàveu de menuts i on solíeu jugar? Quins eren els jocs tradicionals del vostre poble, del vostre barri, de la vostra comarca? A què jugàveu, al pati de l’escola? Quines diferències hi ha respecte dels d’ara?» Aquesta venia a ser la pregunta que ens llançaven Clara Castelló i Helena Montaner, presentadores del programa El Rall, en À Punt Ràdio, el passat dimecres, als col·laboradors de la secció Xarrades en Xarxa: Joan Olivares, Ramon Mampel i un servidor. I —la veritat— em va eixir de dins: «Xe, caram! Ara, si voleu, parlem dels jocs. Però deixeu-me que abans felicite els guionistes del programa (que no sé si sou vosaltres mateixes!) per l’oportunitat del tema que proposeu...»

Efectivament: aquesta qüestió del joc —de la metamorfosi evident que s’ha produït quant als hàbits i els costums del joc— em sembla tan suggeridora com, ben mirat, poc tractada en mitjans de comunicació i fòrums acadèmics. Tanmateix, potser hauríem de ocupar-nos —i preocupar-nos— una mica més del joc: dels jocs. Perquè, potser, tenia raó Ferran Torrent quan, mentre escrivint la novel·la La vida en l’abisme, un dia —recorde— em va dir: «Un és en el joc tal com és en la vida». Que és tant com dir —ai!—: «Un és en la vida tal com és en el joc.»

El fet —em sembla— és particularment rellevant, perquè la nostra ha estat una generació que ha testimoniat el canvi de paradigma més bèstia que, en la sencera història de la humanitat, mai no s’havia produït en la manera de jugar. Hem passat del carrer a la pantalla: del joc presencial en grup —viu, físic, creatiu, material, rialler, espontani, humà— a les mil i una formes del joc digital: a la videoconsola, la PlayStation, la Nintendo Switch, la Wii, la Xbox, la Stadia; les tabletes electròniques, els mòbils, els ordinadors...

A

Sembla cosa de no creure, però jo mateix encara puc aportar el testimoni, en primera persona, d’haver jugat en el tendre temps de la infantesa i la primera adolescència —al carrer, al camp o al pati de l’escola— a jocs tradicionals com llaora, catarroja, palma, crusca, vides, pilarets, xurro va, corretgeta a amagar; el calitx, el mocadoret, la gallineta cega, la cadireta... O jocs de boletes, com el clotet i el meco; jocs de trompa; jocs de xapes, o monedes, o pinyols d’albercoc, com l’arrimadeta; jocs de cartes, com la brisca, el cau, el truc, el criminal, el set i mig; jocs amb gomes; jocs de saltar a la corda... Encara ara em sembla sentir les veus infantils que cantaven al pati de les Escoles del Mercat: «A la marraixeta, qui no entra paga; / a la marraixeta, qui no ix ha perdut...») I els mateixos noms dels jocs enumerats, dits en veu alta, em són ara com una clau de l’enyor que m’obri la porta a l’evocació d’un món desaparegut en matèria de jocs, diversions i innocències.

També l’esport es practicava —i es vivia— d’una manera diferent. Sense classes privades, escoles reglades, equips federats, gimnasos ni mandangues, els xiquets podíem quedar per jugar al futbol en camps improvisats als bancals o als solars abandonats. I de la mateixa manera que quedàvem espontàniament per jugar al futbol, adesiara podíem arreglar també, de manera inopinada, partides de pilota a llargues al carrer. I era una meravella, l’efervescència de la vida —crits, rialles, disputes i emocions— que omplia la llibertat dels carrers amb el nobilíssim, espectacular i apassionant joc de la pilota valenciana. Només a Altea, jo mateix he arribat a conéixer sis o set o vuit carrers en què es jugava a pilota a llargues, espontàniament, els dissabtes, els diumenges i els festius.

I ara, tanmateix... Ara el joc és tota una altra cosa. El radical canvi de paradigma que ha experimentat el joc infantil i adolescent em fa l’efecte és, alhora, causa i conseqüència de la revolució integral que, de la mà de la comunicació i la tecnologia, s’ha produït —per a bé o per a mal— en la nostra manera de viure: també pel cantó de l’oci, l’entreteniment i la divertició. Però atenció: no es tracta només d’una qüestió d’infants i joves. No. El canvi és general, total, transversal. Jo mateix —ho confesse— he esdevingut un addicte compulsiu al joc digital, un ludòpata empedreït dels escacs digitals. No sé quantes partides hi puc jugar en un mateix dia, enfigat davant de la pantalleta del mòbil, calculant estratègies de defensa i d’atac amb els alfils, els cavalls, les torres, els peons, la reina i el rei. Tinc una debilitat irreprimible per aquest joc de fantasies infinites: un joc valencià, per cert, documentat per primera volta en el text Escacs d’amor (de Francesc de Castellví, Narcís Vinyoles i Bernat Fenollar, el 1475, a València). Però per més que hi jugue, amb la maquineta, contra adversaris aleatoris i desconeguts, no puc sinó admetre que l’experiència no és igual —ai!— a la que vivia en els anys remots del meu temps d’estudiant quan jugava contra l’amic Toni Devesa a la cantina d’Escola de Magisteri, amb un cafè o un bombó fumejant al costat de l’escaquer i racions abundoses de vida bullint al voltant nostre —i, òbviament, l’opció de complementar la partida amb una conversa saborosa sobre la mort i la vida, l’odi i l’amor, la neciesa i l’alegria...

És un fet: no. No juguem com jugàvem. I diria que no en sabem apamar les conseqüències que potser es derivaran d’aquest canvi essencial de paradigma. Ahir mateix l’amic Víctor Labrado, en un improvisat intent de caracterització sobre el món contemporani a propòsit d’un succeït personal recent, venia a sentenciar en una conversa telefònica: «De l’honor ja no parla ningú, la dignitat és un anacronisme; i ara li toca a la vergonya...» En quina mesura, aquesta transmutació dels valors ètics i socials que l’amic Labrado insinua té a veure, poc o molt, amb l’alteració de les formes del joc —de les maneres, els medis i els procediments de la socialització?

No ho sé, la veritat. Només sé que jugar —jugar com cal— val molt la pena. Perquè la vida, al capdavall, és això: jugar. Jugar, sí. Humanament. Lliurement. Riallerament. Desacomplexadament. Feliçment. Jugar pel pur plaer de jugar —per la bàsica i nua satisfacció de recordar que hem jugat. Per dir, al final de la correguda: «He jugat.» I saber que això és tant com dir: «He viscut!»

A què hem jugat? A què juguem? A què jugarem?

Jugar...