El món editorial és prou caníbal, s’autofagocita a tal velocitat que de vegades sembla un organisme incomplet, perquè algun dels seus òrgans no s’ha regenerat encara a la velocitat de recreiximent dels membres amputats de Bob Esponja.
Ens queixem a sovint que l’índex de lectura és molt baix, que la gent es deixa guiar només pels suplements d’actualitat, en el millor dels casos, o pel màrketing de supermercat de les grans superfícies de productes culturals. Però no sempre ens preguntem per què els nous lectors no coneixen l’obra del que els crítics consideren noms clau de la literatura del darrer segle, ja no diguem de segles anteriors. Per molt que s’hi escarrassen els docents, l’ús de les biblioteques públiques no està tan inserit en els costums de recerca de les noves generacions com l’alçada de les oportunitats de trobar la informació adient que ofereixen.
I sembla que només este és el territori on transiten els llibres d’alguns autors imprescindibles per gaudir de l’experiència pura de la lectura.
Un d’estos autors és l’alcoià Juan Gil-Albert, representant màxim d’una generació perduda per a la modernitat de la cultura espanyola, massa amiga de fer escarafalls de la mediocritat en la contemporaneïtat, deixant en mans de l’avenir la glòria de les lletres. Gil-Albert és el gaudi de la paraula, una de les més veritables experiències quasi gastronòmiques de la literatura, on cada vers és esclata en l’aparell fonador cada vegada que reconstrueix el seu ritme de perfecció sobrenatural.
Puede ocurrir que el hombre se despierte
por la noche soñando y entre vagas
luces de oscuridad recobre el ritmo
de su existencia y diga: estoy latiendo.
Y esta impresión sedante y repentina
de ser, de respirar, el tacto, el cuerpo,
lo calme de tal modo, lo sorprenda
con tal intimidad que como un niño
vuelva a sumirse suave en las tinieblas
que acaban, misteriosas, de espantarlo.
La vida és un esclat d’intensitat, un sobresalto, títol d’este poema, que obliga al poeta a nombrar de nou. Un poeta clàssic, en el sentit que beu del doll helènic, construint una de les poètiques més arrelades en la llum del Mediterrani. Un poeta que s’oculta en la intimitat de la creació, per amagar-se del terrabastall de la guerra, de l’exili exterior, de l’exili interior que el menysprea, i del que no eixirà fins entrada la dècada dels 80 del segle XX, quan la publicació de l’antologia Fuentes de la constancia el situe de nou com a font de la que beuran alguns dels autors que comencen a despuntar en aquella època de noves poesies i noves narratives, cas de Luís Antonio de Villena o Guillermo Carnero, entre altres.
Luis Antonio de Villena, justament, ha estat l’encarregat d’obrir, amb una conferència titulada, declarativament, “Gil-Albert, escritor exquisito y total”, el congrés internacional “Vibraciones de Juan Gil-Albert: la fascinación de la constancia”, organitzat per l’Institut Alacantí de Cultura que porta el seu nom, junt amb la Universitat d’Alacant, presidit per Francisco Brines, i que comptarà amb la participació de noms tan vinculats amb l’autor com Ángel Luis Prieto de Paula, Manuel Valero, María Paz Moreno, Jaime Siles y Guillermo Carnero. Quatre dies, entre el 3 i el 5 d’abril, en què la Casa Bardín, seu de l’Institut, honrarà la memòria literària i humana d’un autor que sembla fossilitzat en una placa a l’entrada d’un edifici oficial. El dia 6, el congrés celebrarà la seua clausura en la ciutat natal de l’autor, Alcoi.
Començàvem parlant del món editorial i les seues dinàmiques perverses. Una d’elles provoca la paradoxal lluita titànica que qualsevol persona que, arran del congrés, estiga interessada en submergir-se en les obres completes de Gil-Albert, empès per les paraules a ell dedicades pels participants en el congrés, esmerce la tasca de fer-se amb exemplars dels seus llibres. Ni la llibreria del propi Institut, ni la grata coincidència de la Fira del Llibre d’Alacant, ni les ben assortides llibreries de la ciutat, podran sadollar la seua set lectora. El món editorial no sap d’història de la literatura, i s’entesta en els plaers fugissers i volàtils. Es fa necessària una nova edició de les seues obres completes ja, anotades, canòniques si voleu, definitives, tal vegada, a l’alçada de la seua importància. Juan Gil-Albert és dels pocs autors que poden provocar una síndrome d’Stendhal en aquells que el llegeixen,
