Va de bo!

Dijous a la nit vaig levitar. Vull dir: em sentia volar a un pam de terra. Participava en l’acte de presentació dels llibres de narrativa guanyadors en l’última edició dels Premis Altea de Literatura i Investigació a la Casa de Cultura d’Altea. I —la veritat siga diga— feia un pam de goig constatar que, un any més, l’esdeveniment recollia un espectacular èxit de convocatòria. No passa sempre, en els circuits de la literatura —i de la cultura, en general— que un acte de presentació de llibres puga despertar el benefici d’un concurrència tan nodrida. Però el fet és que la Casa de Cultura d’Altea va oferir una espectacular calidesa humana. «L’any que ve hauríem de pensar a programar l’acte en un altre lloc, amb més capacitat», sospesava Aurora Serrat, la regidora, visiblement preocupada pel desbordament de públic. «Hi havia 140 cadires i n’hem hagut d’afegir més. I, a pesar d’això, hi hagut gent de peu. I també persones que han seguit l’acte des de fora», explicava Ignasi Beltran, el director de la Biblioteca, al final de la presentació.

L’ocasió, certament, ho mereixia. Perquè la presentació dels llibres guanyadors d’uns premis literaris com els d’Altea és, sens dubte, el moment més important del calendari d’activitats que un projecte així comporta. Sí: és evident que, mediàticament, la fita més espectacular, morbosa i glamurosa és la del lliurament dels Premis, la vespra del Diumenge de Rams, amb el sopar de gala al Palau Altea: la impagable música en viu de l’Orquestra Blava, l’homenatge a la memòria del Premi Estela d’Honor, els parlaments, els ingredients escènics i tota la intriga del món concentrada en els veredictes del jurat... «Qui guanyarà? Qui no guanyarà? Quantes obres dius que s’han presentat? Ostres tu, que fort! Silvestre Vilaplana! Jordi Julià! I Modest Barrera!» Tanmateix, tota aquesta parafernàlia dels premis literaris té un sentit si, i només si, arribat el moment, les obres declarades guanyadores pels diferents jurats acaben sent publicades com a llibres i —l’expressió es va repetir diverses vegades en els parlaments de l’acte de despús-anit— són finalment «posades en perill» d’arribar a lectores i lectors. Perquè el joc de la creativitat humana únicament té sentit ple, i es juga de veritat —la partida «va de bo»—, quan el procés de comunicació es completa amb la participació d’un receptor àvid d’aventures: delerós d’emocions, sentiments, coneixements, diversions o —senzillament— pur entreteniment. Altrament dit: la literatura —el joc de la literatura— comença a ser literatura no quan un autor escriu, no quan es convoquen uns premis literaris, no quan s’editen els llibres guanyadors dels premis literaris en qüestió, ni tan sols quan aquests llibres es publiquen i es presenten... La literatura, en veritat, «va de bo» quan algun agafa un llibre amb les mans, el llig efectivament i completa, així —en una experiència única i irrepetible—, l’itinerari de sensacions, fets, idees, imatges, percepcions, situacions i peripècies que l’autora o l’autor hi proposa.

És precisament amb aquesta obsessiva voluntat de «posar els llibres en perill de ser llegits» que, en l’acte de despús-anit —excepcionalment, ja s’entén: tots els dies no poden ser diumenge— totes les persones assistents eren obsequiades gratuïtament amb sengles exemplars dels llibres que s’hi presentaven: La marca del temps (Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil), de Silvestre Vilaplana; i Com és de gran el meu voler! (Premi Carmelina Sánchez-Cutillas de Novel·la i Prosa Creativa), de Modest Barrera. I clar: amb un preu tan competitiu com aquest, de zero euros, els pobres Modest i Silvestre se’n van haver de fer un fart, dedicant llibres, al final de l’acte.

La presentació dels Premis Altea 2022 va ser —vull dir— una autèntica festa de la paraula. I de l’art de la paraula, que és la literatura. «Ni que siga per un instant, Altea s’erigeix, ara mateix, com la capital de les lletres valencianes contemporànies», es va arribar a dir, amb un punt de vanitat i tot, en algun moment de l’acte. I potser hi havia un punt de veritat, en això. Perquè l’atmosfera màgica que propiciava la trobada entre autors i públic va ser enriquida, encara, amb l’anunci d’un parell de notícies inesperades: que la novel·la Aire d’Elvira Cambrils, llibre guanyador del Premi Carmelina 2021, s’havia situat com el segon llibre en valencià de literatura per a adults més llegit en el conjunt de  les biblioteques públiques valencianes (immediatament després de Noruega, el best-seller de Rafa Lahuerta) i que El bosc de les ombres, d’Ignasi Garcia Barba, Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil, s’havia situat igualment com a segon llibre més llegit en la modalitat de literatura juvenil d’aquest prestigiós i significatiu rànquing.

No ho sé, però... Passa que la literatura, sovint, també és això: la litúrgia de la trobada entre persones que, d’una manera o una altra, comparteixen l’amor per les paraules o l’admiració per aquesta autora o aquell autor. I entre els retrobaments que més em van copsar, en aquesta passada nit en què («ni que siga per un instant») les lletres valencianes contemporànies van voler fer niu a Altea, hi va haver —posem per cas— la de Manel, un home que exercia de professor de Filosofia a Guatemala i que, un bon dia (segons em contava ell mateix aquesta setmana a l’Escola d’Idiomes de Benidorm), va llegir El quadern gris de Josep Pla traduït al castellà, i en va quedar tan meravellat que va decidir llegir-lo també en la llengua original. I és el cas que, amerat per les idees del Tractatus de Ludwig Wittgenstein —«Els límits del llenguatge són el límit del meu món»— va decidir ampliar els seus horitzons personals amb l’aprenentatge i el domini de la llengua del senyor Pla: de manera que, talment com unes cireres s’enganxen amb altres, va acabar decidint-se a fer seua aquella llengua romànica i es va matricular de valencià en l’Escola Oficial d’Idiomes de Benidorm.

Però sens dubte, el retrobament que més il·lusió em va fer, amb diferència, va ser el de l’amiga Pepa Narbó, amb qui feia una eternitat que no coincidia presencialment. Just en el moment previ a l’inici de l’acte vaig tindre encara l’oportunitat de besar-la, d’abraçar-la i d’intercanviar amb ella quatre frases sentides:

—Xe, Pepa, quina alegria! Moltes gràcies per llegir-me. I que bonic això que em vas contar de ton pare. M’hi vaig esborronar...

Ella i jo ens enteníem. Quan fa un parell de setmanes vaig publicar en aquesta mateixa tribuna un article sobre la pilota valenciana i ella va tindre l’amabilitat de posar-se en contacte amb mi per contar-me una anècdota molt personal a propòsit del món de la pilota valenciana i de la memòria que conserva de son pare.

—Saps? Allò que em vas contar de ton pare té un article... Em donaries permís per a escriure-ho? —li demane impúdicament.

—Clar que sí. Tu saps que tens permís per a això i per al que vulgues... —concedeix ella, amb un somriure lluminós: sempre tan incondicional amb mi com jo ho soc (i ho seré sempre) amb ella.

Aquest record que l’amiga Pepa Narbó va voler compartir amb mi ara deu fer un parell de setmanes era tan senzill com significatiu. I, si fa no fa, me’l va explicar així, amb aquestes paraules:

—M’has emocionat amb el teu article sobre la pilota perquè resulta que, quan mon pare estava molt malaltet, molt malaltet, molt malaltet (que es va morir de seguida, però ell no ho sabia, que anava a morir-se), va i li dic un dia, recorde que era diumenge: «Papa, juga el Genovés al trinquet. Vols anar a vore la partida?» I mon pare, pobret, diu: «Doncs sí que aniria... Sí que aniria...» I jo li dic: «Doncs, hala! A vestir-te i mo n’anem al trinquet!» I me’l vaig endur, que vera jugar el Genovés. I clar: hi ha qui va trobar que allò d’emportar-me a mon pare al trinquet, tan malaltet com estava, va ser una temeritat. I m’ho van retraure: «Veges tu, ton pare: que si açò, que si allò, que si allò altre!» Però... Què vols? Encara ara recorde que mon pare va ser feliç: feliç, feliç, feliç, feliç, mirant aquella partida del Genovés!

Com que el record em va semblar preciós, li vaig confessar:

—Ostres! Quin record més bell, Pepa! És com dir: «Si puc fer una cosa abans de morir-me... Què vull?» I dir: «Vull veure una partida de pilota, i veure jugar el Genovés! I ja puc morir-me...»

—Veritat que sí? —assenteix Pepa—. Sempre he pensat que és una història molt bonica, la d’aquella última partida de pilota, amb mon pare. Molt tendra. Jo és que l’adorava, mon pare, saps? Jo l’adorava...

Tan bonica i tan tendra em sembla, efectivament, aquesta joia de la memòria que Pepa Narbó conserva de son pare, que durant tot l’acte de la presentació dels llibres dels Premis Altea —fascinat com estava amb els parlaments de la regidora de Cultura de l’Ajuntament d’Altea, Aurora Serrat; de la flamant presidenta de la Fundació Caixaltea, Rocío Gómez; i dels autors Silvestre Vilaplana i Modest Barrera (també mentre s’anaven reiterant, en tots els parlaments, els agraïments a totes les altres entitats col·laboradores dels Premis, com  ara Aila Edicions, la Càtedra Enric Valor de la Universitat d’Alacant, la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme, la Diputació d’Alacant, l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert o l’Acadèmia Valenciana de la Llengua)—, no em podia llevar del cap la idea que la vida, al capdavall, si bé es mira, no deixa de ser un joc fascinant: com una bona partida de pilota, exactament —«pilota ve pilota t’envie», que en diria Carmelina Sánchez-Cutillas. I que el multitudinari acte de presentació del llibres dels Premis Altea 2022, aquest dijous, a la Casa de Cultura d’Altea, amb concurrència de rojos i blaus, ben bé significava, per a l’aventura dels Premis Altea —dels llibres dels Premis Altea 2022 que tot just en aquell moment començaven a volar per posar-se «en perill de trobar lectores i lectors»— com l’instant litúrgic de l’inici d’una nova partida de pilota, en què el marxador, amb totes les prometences del joc encara verges i indemnes, crida, per fi, a plena veu —perquè el crit ressone entre les parets del trinquet—: «Va de boooooooooo!»

Això passa: que, quan en la vida percebem que una nova partida bonica tot just està a punt de començar, és com si ressonara fondo, molt fondo, molt fondo, molt fondo, entre les parets de l’ànima, el crit: «Va de bo!» I potser ens elevem. I potser levitem. I potser ens sentim, fins i tot, com si volàrem a un pam de terra per obra i gràcia de l’amor a les paraules. I recordem que tot, tot, tot —la mort i la vida senceres— potser val la pena per la pura i nua felicitat d’una simple partida de pilota: la partida que compartim, la partida que admirem, la partida que fruïm, la partida que juguem. La partida que som.