Alfonso la Nina

Al Nadal es jugaven partides fortes al set i mig al bar que hi havia als peus de l’avinguda de Benidorm d’Altea. Aquella avinguda, ningú del poble no la coneixia —ni la coneix, encara ara— amb el nom de la capital turística de la Marina Baixa, sinó amb la denominació familiar i popular de «costera del Gallo» en espontani homenatge a tot un personatge de la localitat: Roc Polvoreda Carratalà, Roc el Gallo. El cas és que tot el món ho sabia, al poble, que en aquell bar es jugaven les partides més fortes del poble al set i mig. Com que d’això fa un temps i el local ja ha desaparegut enderrocat per la projecció d’un pla parcial —ara que ja deu haver prescrit tot, vull dir— potser és hora de poder contar que, segons les veus més autoritzades en matèria de rumors i especulacions incontrastables, fins i tot la Guàrdia Civil coneixia perfectament aquelles partides clandestines i discretament les consentia, mirant sempre cap a un altre costat i evitant de fer la ronda per aquell racó concret del poble.

Una partida al set i mig, al Nadal, en aquell bar de la costera del Gallo, podia ben bé allargar-se i durar d’un dia a l’altre. Els jugadors més enconats del poble s’hi citaven de vesprada o a boqueta de nit. S’entaulaven. I potser no s’alçaven de la taula de joc fins al sendemà de matí o al sendemà al migdia, amb el sol ben alt. Eren coneguts. I els seus noms —com les seues proeses amb les cartes— eren llegendàriament esmentats pels xiquets del poble. «Anit diu que Fulano va guanyar tres milions de pessetes.» «Sotano diu que anit va agafar la banca, les cartes li van voler vindre de cara i va guanyar més de set milions de pessetes!» «Mengano diu que anit va fer una pilota de bitllets i els va apostar tots a un mort. I va i l’ix! I quan la banca es posa a comptar-los, els diners del pilot, resulta que hi havia set-centes mil pessetes! I li va haver de pagar un milió quatre-centes mil pessetes: un damunt de l’altre!» De les pèrdues, en canvi, ningú no en parlava amb noms i cognoms. Per elegància o per raó per un particular codi ètic. Però sempre amb aquesta clàusula de l’anonimat pel mig, de tant en tant es contava la història d’algú que hauria perdut la caseta de Benimussa en una partida, d’un altre que s’havia quedat sense el bancal aquell tan bo que tenia allà al Mandem, perquè les cartes una nit no li van voler entrar; o d’un tercer que havia llançat a perdre tots els jornals d’un any en una sola carta. O d’habitacions transferides entre cases contigües, contra la lògica de l’amplitud de les façanes, perquè en el passat algú les havia perdudes —o guanyades— en el transcurs d’una partida de cartes. Al set i mig.

Aquella nit la partida del set i mig era particularment forta, en aquell bar desaparegut de la costera del Gallo. El fum dels cigarrets excitats i els puros opulents es podia tallar amb un ganivet. Devien ser les tres o les quatre de la matinada. Fora feia fred —fred de Nadal— i, per la banda de fora, a les finestres del local es condensaven i regalimaven les gotes de la rosada. Aquella, segons sembla, era la nit de T. S. Sense buscar-hi, havia aconseguit fer quatre set i mig consecutius i, amb els diners guanyats, s’havia decidit a tallar ell i fer de banca. Es veu que la sort li girava a favor, perquè als seus peus, a aquelles hores, tenia ja un cabàs de palma quasi ple de bitllets de deu mil i cinc mil pessetes. A ull es diria que hi podia haver, ben bé, set o vuit milions de pessetes. Els altres jugadors estaven agres, i s’emborratxaven amb inconsciència a augmentar cada volta més les respectives apostes, per mirar de recuperar els diners perduts abans que es fera de dia i s’acabara la partida. La taula on jugaven, rectangular, ampla, enorme, era un poema surrealista: plena de gots de tub —i també de normals— mig plens i mig buits amb begudes alcohòliques, cendrers acaramullats de burilles, cartes sempre en moviment... I diners, els diners a gavelles de les apostes. Una escampada indecent de bitllets i més bitllets: llisos, rebregats, arrugats, amuntegats, formant pilotes... Sí. Es jugava fort aquella nit. En cada mà potser rodaven, entre tots, contra la banca, unes dos-centes mil o tres-centes mil pessetes. Si hi comptàvem també els diners encara conservats a les butxaques i els que ja havia acumulat la banca al cabàs de palma, allí hi podria haver, ben rebé, de l’ordre de tretze o catorze milions de pessetes —d’aquell temps...

Aleshores va entrar ell. L’assaltador. El lladre. L’atracador mut. Vestit de negre de cap a peus. Amb un passamuntanyes també negre i una impressionant escopeta de dos canons a les mans com a targeta de presentació. No va cridar. Tampoc no parlava. No li calia dir res, perquè es feia entendre perfectament amb els gestos. Les cares dels jugadors van canviar de color quan aquell els va començar a apuntar un a un amb les boques dels canons. Amb la punta de l’escopeta va indicar a la banca que havia de posar el gran cabàs de palma ple de bitllets damunt la taula. I als altres els anava indicant, també amb gestos —bruscos i clars—, que havien d’acabar d’omplir el cabàs amb tots els diners que hi havia en aquell moment en joc escampats sobre la taula. Tot, sense pronunciar ni una sola paraula, fent valdre la por i l’amenaça dels canons de l’escopeta enmig del fum del tabac i entre el silenci atònit dels concurrents. Fins que va fer que li posaren el cabàs a la porta i els va fer retrocedir tots al fons del local, per poder-se’l emportar sense dificultats. I... I en aquell moment, sí. L’assaltador, el lladre, l’atracador mut per fi va parlar:

—Vos ho heu cregut, fills de putes! Vos ho heu cregut! I vos heu cagat damuuuuuuunt! —va deixar anar, mentre esclafia en una rialla, es llevava el passamuntanyes i retirava l’arma a un racó, al costat de la màquina de tabac.

Era ell. Alfonso la Nina! Els havia volgut gastar una broma, a tots aquells jugadors empedreïts que eren amics, i ell que coneixia, perfectament, un a un, com si foren família. I a gosades vida que els l’havia feta creure, la brometa!

—Tu no estàs bo del cap! —li recriminà un d’ells, el de més confiança—. Si arribem a tindre algú un ganivet, o una pistola, o una arma, o qualsevol cosa, t’hauríem pogut fet la pell i hauríem tingut una desgràcia!

—Si arriba a estar S., que sempre està, t’hauria pogut pegar una brancada al tos per darrere! —se’n feia creus l’amo del bar.

— Tu no està bo del cap! En ma vida no he passat tanta por!—reconeixia un tercer, encara trencat de color.

Mai no he sabut si aquesta història d’Alfonso la Nina fent-se passar per atracador a les tantes de la matinada en una partida al set i mig per Nadal en aquell local de la costera del Gallo va ser veritat o no. Tampoc no m’importa. M’importa, només, que una història com aquesta, que efectivament he sentit contar, és perfectament versemblant per a un personatge com Alfonso. I m’importa, igualment, que ara mateix no puc evitar de representar-me la cara de xiquet d’Alfonso, amb el seu somriure entremaliat per davall del bigot, celebrant divertit l’èxit una broma tan sonada com aquella.

No se me’n va del cap, dic, aquest somriure viu, nerviós i divertit del xiquet sempitern que era Alfonso la Nina. I val a dir que em costa escriure «era», perquè encara no m’acabe de creure del tot que haja pogut morir, aquesta mateixa setmana, d’una manera tan inopinadament inesperada com els trucs i les bromes que solia fer. Diu que va ser dimecres. Un «no és què em passa que no em trobe bé» i a l’instant va caure redó a terra. Mort. «Anem, anem!» Un cas com el seu fa bones totes les dites consuetudinàries que la mort concita davant la perplexitat que sempre origina quan es presenta així, tan inesperadament: «No és de creure!» «No pot ser: però si la setmana passada vaig estar xarrant amb ell i estava perfectament!» «No som res...» «Alfonso? Calla, home! Si l’altre dia vaig estar dinant amb ell, en festes!» «Ja ho veus: per a morir-se només cal estar viu.» O aquella altra que he sentit dir a la Vila Joiosa: «S’està morint gent que no s’havia mort mai!»

Alfonso la Nina era una d’aquells persones que semblava que no es podia morir mai. Perquè era la vitalitat feta persona: sempre inquiet i nerviós per la intensitat amb què li agradava viure les coses, sempre disposat a no deixar perdre una ocasió de festa; sempre il·lusionat, sempre expansiu, sempre rient. Feia l’efecte que era per tanta energia que invertia vivint la vida i celebrant-la com una gran festa que tenia la seua característica fesomia d’home menut i prim, àgil i inquiet, que li conferia aquell seductor aire infantil: del xiquet a què mai no va renunciar i que, per sort per a ell, mai no va voler deixar de ser.

Em ve ara al cap, per exemple, el dia que Alfonso la Nina em va voler acompanyar tocant el tabalet en una arreplegada per la partida del Barranquet per a les Festes de Sant Lluís. Era a finals d’agost, de vesprada. Formàvem parella ell i jo: jo tocant la dolçaina; i ell, el tabalet. I recorríem —ell el ritme, jo les melodies— casa per casa tot el veïnat de la partida del Barranquet mentre la comissió de festes anava arreplegant els donatius amb què els veïns fiançaven la festa. Tots dos érem majorals i tocàvem voluntariosament a canvi de res: pel pur i simple gust solidari d’amenitzar aquella litúrgica necessitat de la Comissió, de passar, com cada anys, casa per casa durant la setmana prèvia a la celebració de la festa.

Recorde que en una d’aquelles vesprades caloroses d’agost, aquell any en què Alfonso la Nina tocava el tabalet i jo l’acompanyava amb la dolçaina, el clavari va voler abusar de nosaltres una mica més del compte. L’afany recaptatori el portava a córrer de casa en casa, durant hores, sense recessos ni descans. I nosaltres, toca que toca, toca que toca, toca que toca: sense treva ni pausa. Fins que, ja fosquejant, vam arribar a la casa de Batiste Borja, el Corredor. I allí, sobre la gespa del jardí, quan el clavari va dir d’anar a no sé quina altra casa més continuant l’arreplegada, Alfonso va dir: «Prou!» I com si fora una criatura de tres anys, enmig de tota la gent, es va tirar ostensiblement a terra, amb el tabalet encara penjant en bandolera, i va començar a picar de peus amb rebequeria, fent com si s’enrabiara i plorara, mentre cridava: «No vull! No vull! No vull! No puc més! Vull una cervesaaaaaaaa! Vull una cervesaaaaaaaa!» Fins que va concloure: «Si no em doneu una cervesa, no toque més!»

I era un cas de veure, aquell home fet i granat com semblava efectivament un xiquet de dos o tres anys. L’eixida d’Alfonso, òbviament, va fer que totes i tots ens badàrem de riure: el rogle de gent que s’havia congregat allí, una bona trentena de persones entre majorales, majorals, amigues, amics, veïnes, veïns... Per poc no ens ixen les llàgrimes, amb aquella ocurrència d’Alfonso, tan ben interpretada! Quin espectacle, la seua característica rialleta enjogassada per davall del bigot, i el capell de palla indefectiblement cobrint-li el cap, el tabalet i les baquetes reballades per terra... Sobra dir que l’efecte va ser, immediatament, el que Alfonso percaçava. El clavari va comprendre que no li convenia abusar més. I de seguida van aparèixer, amablement proveïdes pel propietari de la casa, cerveses i cacaus, líquids i viandes per a fer possible una breu felicitat festiva, ni que fora durant deu minuts, per a reposar forces abans de continuar tocant per completar l’arreplegada abans de la novena.

I és com si l’estiguera veient ara mateix, Alfonso, fent conya en aquella situació a ca Batiste: «Prou!» «No vull! No vull! No vull! No puc més! Vull una cervesaaaaaaaa! Vull una cervesaaaaaaaa! Si no em doneu una cervesa, no toque més!» Fet i fet, davant la seua inesperada partida, aquesta setmana soc jo mateix qui se sent amb ganes d’emular-lo, i de tirar-me a terra, i de picar de peus amb rebequeria —ràbia i plor— per demanar novament aquella cervesa que mai més no tindrem l’oportunitat de compartir. Si no ho faig ara mateix és perquè sé que, allà on haja anat, segur que Alfonso m’estarà esperant amb el tabalet i les baquetes per posar el seu ritme rialler i nerviós a la veu de la meua dolçaina. Portarà el capell de palla calçat amb un cordó per la barbeta, i em saludarà amb el gest divertit del seu bigot. «Au, tira-li, Joan!», em demanarà amb el seu somriure. I tots dos serem novament els amos de la música i de la festa: arreplegant rialles per les cases del cel —o de l’infern.

Siga quin siga el cas, allà on anirem a fer l’arreplegada, una cosa sí que tinc clara: que la sort de les cartes se’m girarà a favor, si m’he de jugar l’ànima al set i mig; i que, al seu costat —ai!—, mai no em faltarà una cervesa ben fresca i un grapat de cacaus per a amenitzar l’eternitat.

Descansa en pau, estimat.