Jo vaig dirigir la gala de los Goya

ALACANT. Hi estava tranquil, assossegat, descansava plàcidament quan va sonar el telèfon. Una veu segura i ferma va dir-me que havia estat l’elegit per dirigir  els Goya a la meua ciutat, València. Després d’uns segons i mig recuperat de la impressió i una vegada convençut que no es tractava d’una broma, vaig tindre un sincer atac de modèstia. No estic prepara’t, hi tenim molta gent de qualitat, amb experiència i contrastada solvència, molt talent com per confiar en mi tant gran responsabilitat. 

Cap argument va fer forat, ni les al·lusions a que jo no era mediàtic, que jo vivia al Sud, que jo no pertanyia a ninguna família –d’això a València en sabem molt... mireu sinó el Segle d’Or valencià, no es resumia tot a quatre famílies?–, vaig dir. Cada argument era refutat a la contra. Per això precisament! La qüestió estava clara. Hauria de ser jo... o no hi hauria gala dels Goya. Quedarem en parlar en unes hores tot i que no tenia escapatòria.

Vaig sopar tranquil malgrat la situació i de sobte, abromat per la qüestió, al meu cap van començar a vindre idees tranquil·litzadores. És l’any Berlanga i l’homenatge d’honor es fa a Pepe Sacristán (dic Pepe amb familiaritat; aquest senyor sempre m’ha suggerit una gran dosi de proximitat i familiaritat) dues institucions dins l’art cinematogràfic. Amb això, amb aquest dos personatges, hi ha per escriure un parell de tesis, i una ciutat com València pot donar molt de joc. La seua mediterraneïtat, la seua particularitat lingüística, la seua reconeguda trajectòria artística internacional en diferents àmbits i disciplines. Una gala de dues hores tampoc serà tan complicada de muntar. Àgil, directa i amb un temps just i adequat.

Aleshores, al meu cap, tot un seguit de seqüències cinematogràfiques de Berlanga començaren a fer de nexe per presentar la gala. És l’any més oportú, vaig dir-me. Quina oportunitat per veure a l’escenari escenes o personatges de Calabuch, Plácido, El verdugo, La escopeta nacional, Todos a la carcel o La vaquilla. És amb aquestes últimes on es crearia el nexe entre la figura de Sacristán i la del recordat director. Tot anava prenent forma. I segurament producte d’una desmesurada eufòria i optimisme, vaig creure tindre una brillant idea, podria incorporar a Castelló i Peníscola (Calabuch) i Alacant per “Moros y Cristianos” donant una pinzellada de territorialitat.

Una confidència: reconec que vaig pensar en incorporar amistats al projecte per assessorar-me: Jordi Davó i Lluís Amat per el seu coneixement de la festa, Gonzalo Eulogio com acreditat crític de cinema i al magnífic Juan Carlos de Manuel per les seues genials ocurrències. Sinó els importa que jo dirigeixca la gala, tampoc els importarà que s’incorpore gent al meu equip, vaig pensar.  Visionava idees que feien referència a una de les festes que més ens identifica com a poble vinculades a la trajectòria del gran director premiat a Venècia, Canes i Berlin i tants altres llocs. No caldrà homenatges, ni cap Goya a cap altra figura internacional que restés un mínim de protagonisme, i a més, comptem amb cantants per fer “cortina” tenim una bona colla de gent autèntica i genuïna. La gala serà recordada per original i per la seua imbricació artística en el territori on es realitza.

Reivindicar la figura de Mariano Benlliure i els drets intel·lectuals com a “inspirador” de la estàtua del premi tampoc estaria malament... però un calfred va recórrer el meu cos al crit de “Como alcalde vuestro que soy, os debo una explicación, y esa explicación que os debo, os la voy a pagar....” una vegada i una altra. Amb la boca seca, el cor accelerat i els nervis a flor de pell la inquietud es va apoderar de mi. “....porque yo, como alcalde vuestro que soy, os aseguro que para pagar esto ni un céntimo ha salido de las arcas públicas, porque en las arcas jamás ha habido un céntimo” retronava en el meu cervell i al pas d’aquell cotxes negres de Bienvenido, Mister Marshall la pols de la carretera va acabar d’inquietar-me i vaig despertar amerat de suor. Tot era un somni.

Uns dies després vaig veure la cerimònia dels premis i vaig entendre quan allunyat hi era jo de la realitat amb les meus quimeres i quant equivocat hi era. La gala no necessita presentadors –ni la clàssica parella graciosa–. El temps per a les intervencions dels guardonats semblava lliure –alguns no podien ni parlar o no vocalitzaven–.  De cap manera hi havia una atmosfera “Berlanga” –del seu talent ni parlar-ne–. Pepe Sacristán apareix sobre l’escenari a una hora prudent –després de quasi tres hores, que així creix l’expectativa–. Bona nit- com a formula de respecte. Un cantant que ja no canta i una realització on les cares després de tallar-se un vídeo son un poema o la maneta del gran director manxec indica al públic –companys i companyes– que es posen en peu per rebre a la figura internacional –que sí que hi era en la Gala, no com jo havia previst– apareixen en primer plànol.

En veure tant art, creativitat i talent, vaig ser conscient que l' Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya havia fet molt bé en no confiar en mi, ho vaig agrair i vaig comprendre amb tota la seua dimensió allò de Calderón de la Barca i el monòleg de Segismundo quan diu “la vida es una ilusión, una sombra, una ficción; que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son” i des de llavors cada dia a la mateixa hora una cançó d’Aute s’apodera de mi i no puc evitar cantar allò de “cine, cine, cine, más cine por favor, que todo en la vida es cine, y los sueños, cine son” .