Hi ha paraules i sintagmes que venen a buscar-te. I et troben. És el cas del sintagma del títol: «Jazz en la nit». Em va vindre a buscar dimarts, en un instant d’inquieta, íntima i estranya felicitat, mentre llegia el llibre La meva cambra més estimada. La biblioteca de Carmelina Sánchez-Cutillas que Luis del Romero Sánchez-Cutillas, el fill de l’autora de Matèria de Bretanya, acaba de publicar en l’editorial Vincle, d’aquest infatigable manifasser de la cultura que és l’amic Manolo Gil.
Hi ha llibres que no es poden llegir en un lloc qualsevol: que mereixen una determinada litúrgia. En el cas del llibre de Luis, he estat esperant en candeletes l’oportunitat de llegir-lo. I ara que m’ha arribat, m’he volgut concedir un petit homenatge: vaig voler anar fins a la serra de l’Albir i, dins mateix del cotxe —a prova de coronavirus, per tant—, em vaig concedir les hores necessàries per a beure’l d’una sola glopada, mentre admirava, una volta més, l’inconfusible paisatge de la badia d’Altea que protagonitza l’inici de Matèria de Bretanya: «La mar vivia a una badia molt gran. Un dels cantons d’aquella badia que era la casa de la mar s’anomenava la Punta de l’Albir i l’altre cantó el Morro Toix, i cap al racó de l’Olla suraven els crestallets de la Illeta i de l’Illot. L’Aitana i el Puigcampana eren dues muntanyes punxegudes i migjornenques, que de tant de mirar-se l’aigua se n’havien tornat blaves.»
Com a coixí per al temps encalmat de felicitat que la lectura augurava, vaig sintonitzar en la ràdio del cotxe Ràdio Clàssica de RNE. Hi percaçava embolcallar amb violins, violoncels i violes el luxe de la vellutada prosa de Luis del Romero sobre la memòria de Carmelina, sa mare, que per força havia de ser tendra i dolça: «com aquell cotó de sucre que venien al Porrat de sant Miquel»; «amb gust de canyamel i de pomes de la tardor ensucrades».
La meva cambra més estimada és un llibre en què Luis evoca la vida i l’obra de Carmelina amb una original estratègia: a partir dels llibres, els objectes, els documents i els records que habitaven la biblioteca de sa mare. Aquesta biblioteca constituïa, en realitat, el seu «regne» privat, el «sancta sanctorum» (com en deia ella mateixa), l’«habitació pròpia» (que Virginia Woolf reivindicaria). Era com una mena de pàtria íntima, personal i intransferible, des de la qual va aconseguir escriure uns textos excepcionals —alguns dels quals encara pendents de ser donats a conéixer! Per això, aquesta «cambra més estimada» —i l’aposta vital que s’hi vincula— no deixa d’evocar un parell d’aforismes de Joan Fuster (per cert, amic personal de Carmelina), reveladors d’una actitud compartida per tota la «gent de lletra» que conec: «Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres»; «Les poques lectures aparten de la vida; les moltes ens hi acosten.»
L’amor amb amor s’encomana. I no conec cap programa de foment de la lectura millor que el de la contagiosa passió pel vici i el plaer de la lectura observat en un referent pròxim. Per això em semblen tan vives, profitoses, subratllables i vibrants —tan magistrals, en una paraula— les paraules de Carmelina pronunciades davant d’uns estudiants de secundària, reportades pel seu fill Luis en el llibre: «No comprenc com la gent pot viure sense llibres. Per a mi la lectura és la força que em dona vida. Podria viure amb un rosegó de pa, però amb llibres. Vaig dependre a llegir sent molt xicoteta, no per intel·ligència, sinó per curiositat de conéixer altre persones, altres mons, altres cultures. Segurament jo era massa tastaolletes, massa tafanera. Per això, jo us demane que vosaltres sigueu tan tafaners com jo, i que trobeu en els llibres la font de la vida.»
Absort estava en la lectura de passatges i joies com aquesta, dimarts, dins del cotxe, en una balconada sobre la mar de la serra de l’Albir, quan, de sobte, el quartet de corda que estava sonant en la ràdio va fer l’acord final de la peça que interpretava. Aleshores, els locutors van donar pas a algunes veus enregistrades en el contestador del programa. Una veu de senyora major em va reclamar l’atenció. Va vindre a dir: «M’agradaria escoltar la sintonia d’un programa de ràdio que feien ara fa cinquanta anys i que es deia Jazz en la noche. No sé com es deia, aquella peça. Però fa molt de temps que no la sent, i em portaria molt bons records... Moltes gràcies.»
Els locutors, amablement, van contestar a l’absència d’aquella veu digitalment enregistrada que no en coneixien el programa: que ho sentien molt, però que no podien atendre, per això, la petició. I tot seguit van passar a un altre oient, que formulava una petició prou més convencional: «La primavera», de Les quatre estacions de Vivaldi, o una cosa per l’estil. Però la pedra de la curiositat ja havia impactat en mi l’estany de la fam per saber. Havia existit mai aquest programa de ràdio intitulat «Jazz en la noche»? Com era? Per què una veu de dona el membrava ara, cinquanta anys més tard? Quins records devia conservar, aquesta dona, vinculats a la música d’aquell programa? Com devia ser la sintonia enyorada? Quina edat devia tindre, aquella veu femenina, fa cinquanta anys? Quina edat devia tindre ara? Quins amors, quins desamors, quins delits, quins somriures, quins braços, quins llavis, quins pensaments, quins delits potser li evocava, tal sintonia de jazz?
«Jazz en la nit», definitivament, era un títol que, volent-ho o sense voler, m’havia vingut a trobat. L’havia de fer meu: ni que fora per a encapçalar aquest article en què confesse les meues vel·leïtats de lector impenitent. O potser no: eren elles, les paraules —«Jazz en la nit»— les que se m’havien apropiat i m’havien fet seues. Siga com vulga, el cas és que més prompte que tard em vaig encomanar a sant Google i hi vaig aclarir que «Jazz en la noche» va ser, efectivament, un programa de ràdio. Es va emetre, tal com la dona recordava, en els anys setanta, en la Cadena Ser de Sevilla, a les 23:30 h —sembla—, just abans de la mitjanit.
En el mateix web on trobe la referència a aquest programa (http://www.apoloybaco.com), llig també una suggeridora reflexió sobre el significat del jazz —el significat de l’absència del jazz, per ser precisos— en els mitjans de comunicació durant la dictadura franquista. Venia dir: «Mentre Europa es recuperava de la II Guerra Mundial i la música de jazz s’expandia, com un vent de llibertat, pels quatre punts cardinals del vell continent, Espanya romania dolorosament subsumida en els estralls de la postguerra. La dictadura franquista va imposar els seus propis mitjans de comunicació. En aquella Espanya de blanc i negre, amb la misèria campant pels pobles, les famílies desolades per les pèrdues dels éssers estimats, les presons plenes de presos polítics, i les cunetes i les tàpies dels cementiris com a testimonis muts d’afusellaments i execucions, la majoria de les emissores de ràdio emetien, només, els anomenats gèneres espanyols. El cuplet, les estudiantines, els pasdobles, les serenates, els boleros, la música d’orfeó, la música regionalista o folklòrica, la música clàssica i la sarsuela copaven pràcticament la programació musical del dial. La cobla i el flamenc eren, en aquella Espanya pobra i dessagnada, un senyal d’identitat dins i fora de les fronteres. Per contra, la radiodifusió de la música de jazz va ser expressament prohibida pel règim, que continuava així amb les directrius de l’Alemanya nazi de negar qualsevol virtut a les arts creatives i culturals que procediren dels jueus o dels negres.»
Torne, amb aquesta bella idea del jazz en la nit com a signe de la llum i dels colors de la llibertat contra la negra foscúria del totalitarisme, a la lectura del llibre de Luis del Romero. I m’emborratxe fins a perdre el món de vista —bevent les seues paraules i les de sa mare com un xiquet esfambrat beu la llet del pit de la mare!— quan arribe a l’apartat en què Luis del Romero explica «La llarga gestació de Matèria de Bretanya». Ací l’autor documenta i explica —qui en vulga conéixer els detalls, ja en sap la font...— que aquest llibre canònic de les lletres valencianes contemporànies es va començar a concebre el 1964, va ser escrit majoritàriament entre 1964 i 1967, i en va veure la forma final i definitiva el 1975, que és quan va guanyar el Premi Andròmina dels Premis Octubre. És a dir: justament en aquells anys en què en la ràdio —i en la vida— sonava entre els esperits sensibles la sintonia del jazz en la nit.
Transcriu Luis una carta de sa mare, redactada a la primavera de l’any 1964, que sembla assenyalar aquest inici del projecte literari de Matèria de Bretanya. I a mesura que la vaig llegint, un camí de formigues en recorre l’esquena —cada paraula, una emoció; cada imatge, una festa. És un text que, a Altea, mereixeria ser posat en la fràgil vitrina d’un imaginari compartit eviternament preservable. Fa així: «Ahir vàrem passar el dia a Altea. M’agrada. L’estime. És un poblet que sempre m’ha omplit de serenitat, no sé si deu ser per la seua bellesa, per la mar, pel seu paisatge mig camperol i mig mariner, o per la força invisible que surt de tots els meus desconeguts, estimats, antics morts, qui estan soterrats al seu cementeri. Quan jo era petita, aquest poble encara era inèdit: ara, però, el coneix massa gent, i jo, no sé per què, tinc gelosia. Altea és tota blanca i tota blava. Jo crec que les ànimes, si tinguessen color, serien també blanques, amb blancor de sol i calç i pedra antiga... amb blavor de mar i de muntanya llunyana. Seré jo per dins blanca i blava? No. Jo soc per dins del mateix color del temps, del mateix color de la pols. Tornàrem de nit; a l’anada tot eren tarongers plens de flor o plens de fruit. I la llum. I aqueixes muntanyes que tant m’agraden, jóvens i atrevides. Al retorn una clara obscuritat que presidia la lluna, i nosaltres... semblaven jugar amb una pilota d’argent immensa...»
Ahir divendres, 11 de setembre, a les set de la vesprada, s’inaugurava al Centre del Carme de València l’exposició Des de les fronteres del silenci: Carmelina Sánchez-Cutillas. Amb lletres grans s’hi proclamava, per fi, al cap i casal, que «Carmelina Sánchez-Cutillas és la gran escriptora valenciana del segle XX». En el paper imprés dels periòdics s’han volgut estampar, joiosament, declaracions solemnes en to major: «Matèria de Bretanya és la crònica d’un temps i d’un lloc, és La plaça del Diamant dels valencians». Adesiara s’hi recordava la singularitat de l’obra de Carmelina com a testimoni literari d’una època, d’un país: d’una memòria compartida. Hi vaig coincidir amb Luis del Romero, el fill de Carmelina, l’autor de La meva cambra més estimada. El vaig felicitar sincerament per la nova criatura concebuda. No vaig saber expressar-li, tanmateix, en aquell moment protocol·lari, la gratitud pel moment d’íntima felicitat que les seues paraules —i les de sa mare— m’havien procurat dimarts, a la serra de l’Albir, davant per davant de la badia d’Altea. Això sí: mentre temptejava amb ell paraules convencionals d’amistat i cortesia, no vaig poder evitar pensar que, a Altea —on també jo tinc «tots els meus desconeguts, estimats, antics morts»—, l’última llum de l’estiu devia banyar les cases blanques del Fornet i l’aigua blava de la «casa de la mar» que és aquella badia. Des de la balconada de l’Albir on dimarts vaig llegir el seu llibre, el món sencer devia mostrar-se com una festa per als sentits: «blancor de sol i calç i pedra antiga... blavor de mar i de muntanya llunyana. Seré jo per dins blanca i blava?»
Va ser aleshores que vaig comprendre com i per què m’havien vingut a buscar aquelles estimulants paraules: «Jazz en la nit». Perquè defineixen amb precisió què és i què significa la veu que una dona com Carmelina Sánchez-Cutillas va ser capaç d’elevar en el seu temps «des de les fronteres del silenci»! Jazz en la fosca nit del totalitarisme, la repressió, la desigualtat, la injustícia i el mutisme imposat per la Guerra i la dictadura...
D’alguna manera, em fa l’efecte que el llibre de Luis, l’exposició que vam inaugurar anit, l’Any Carmelina i tota la justa redempció que aquests dies estem vivint al voltant de la memòria de l’autora de Matèria de Bretanya és també una mica això: enmig de la pols, la cendra, l’abatiment i la foscúria immanents a la pandèmia, la llum i els colors del plaer de creativitat infinita, el flameig de la flama del delit, la felicitat del pensament lliure. Altrament dit: el bell somni d’una música de jazz en la nit.
