VALÈNCIA. El camí de Sant Jaume, al voltant d'una excusa religiosa, s'ha convertit en un camí de peregrinació lúdic, festiu i gastronòmic. La mítica ruta 66, primera carretera asfaltada dels Estats Units, ha aconseguit el seu estatus gràcies al cinema i la literatura —Steinbeck l'anomenava The Mother Road— i atrau turistes de tot el món. I ací, fent una barreja de les dos rutes s'ha creat la Ruta 99, també batejada ja com el camí de Sant Jaume Valencià. En este cas no és un camí com a tal, són una sèrie de pobles amb menys de 99 habitants els que conformen esta ruta, que pots anar fent-la a poc a poc. Les similituds són els cartells i l'estètica americana, i el passaport i segell acreditatiu que acompanya els pelegrins a Compostel·la. Més enllà d'això, tenim una sèrie de pobles amb perill de despoblament que s'han adherit a esta iniciativa per a atraure turistes. Encara que molts d'eixos pobles el que necessiten són habitants, gent que decidisca que Sacanyet, Tollos o Famorca són el seu lloc al món.
Una recerca del nostre lloc al món que en molts casos no és tal. La majoria de les persones nascudes a Espanya vivim a menys de 500 metres de la casa on nasquérem, o això em digueren en una conferència fa uns anys. La mobilitat interterritorial és limitada, per molt que estiguen desitjant els metges de Valladolid emigrar en massa a Llucena del Cid i no ho fan per culpa del requisit lingüístic. En eixos moviments migratoris interns, la ciutat creix en detriment dels pobles, que com més allunyats estan de la gran ciutat i dels seus serveis, més patixen el despoblament. Hi ha molts pobles de l'interior on la falta d'alternatives laborals suposa l'èxode de la joventut. Però tal volta siga la falta de serveis bàsics, reclamats insistentment pels habitants d'estes poblacions, el problema més apressant. La solució, com quasi sempre, són els diners, ja que disposar d'alternatives al vehicle privat, de serveis mèdics especialitzats i de formació més enllà de l'educació obligatòria, és costós. Una altra de les grans carències dels pobles menuts és, en molts casos, la mancança d'alternatives culturals. I això, tal volta, no siga tan costós de solucionar.
Perquè més enllà de donar visibilitat a estos pobles, i provocar que alguns turistes es facen un café al bar —si n’hi ha—, o en el millor dels casos passen la nit a la casa rural, calen més coses. El turisme de "quins carrers tan tranquils", "quina llàstima que ací no visca ningú", "Mireu Mateo i Cayetana, és una ovella, i fa cagueradetes redonetes negretes!" no soluciona cap dels problemes que afronten els pobles en risc de despoblament; i això, tal volta, es podria fer des de la cultura. Fanzara, un exemple de poble que ha buscat una alternativa cultural per a revitalitzar l’entorn, va passar de 447 habitants en 2008 a 272 en 2017 i, des d'aleshores, la població s'ha mantingut estable amb 273 a l'últim cens, però amb una població estacional que s'ha duplicat. És la població estacional una solució? Segurament no, ja que provoca absència d’habitatge entre els que sí volen viure allí tot l’any. I com passa a Gandia o a altres localitats costaneres amb els madrilenys, els estiuejants també són vistos amb recel per pobles en risc de despoblament que el que necessiten és gent empadronada que faça comunitat, no gent de pas en totterrenys. I què pot fer la cultura contra el despoblament?
En els diferents informes de la Unió Europea que parlen de la necessitat de lluitar contra el despoblament, apareixen tres factors: emprenedoria, turisme rural i inversió en infraestructures. I solucions concretes com proporcionar habitatge bo i barat, internet de banda ampla i facilitar la capacitat de teletreballar i emprendre entre els joves que vulguen anar-hi a viure. Tanmateix, s'obliden de la cultura. Quines possibilitats tens de ser ballarí professional si naixes en un poble on l'escola de dansa més propera està a una hora en cotxe? Coses tan senzilles com fer la compra, anar al metge, viure un concert de música en directe o jugar una partida de la Fallera Calavera amb persones de la teua edat, en alguns pobles, simplement és impossible. Estaries disposat a viure en un poble sense cinema, on la llibreria més propera està a 50 minuts en cotxe i la dosi de música en directe anual serà un concert del Duo Musical Calavera Show?
Potser amb Netflix, Amazon i Spotify tens la teua metadona cultural, i pots passar amb eixe oci en línia i escapades bimensuals a esdeveniments culturals de les grans ciutats. O potser no necessites eixe tipus de cultura en directe i t'estimes més la natura, la tranquil·litat i l'estalvi que suposa —residencialment parlant— viure al poble. Segurament cada persona és un món, i no tots necessiten anar a vore l'última exposició de Bombas Gens, eixir de discoteques fins la matinada o sopar sushi fora de casa cada dissabte. I, en canvi, molts s'ofeguen en una casa sense balcó, amb el soroll del trànsit d'una avinguda, o no podent soltar al gos en cap moment. Cadascú és un món, com segurament la realitat de cadascuna de les 24 poblacions de la Ruta 99 siga diferent —dins d'una problemàtica general—, i necessiten diverses solucions al problema poblacional. Així com no tots els pobles poden fer un museu a l'aire lliure com Fanzara, un festival de cine com Ascaso —on viuen 6 habitants— o tindre un restaurant amb Estrella Michelin com passa a Esquedas —73 habitants— a Osca.
Hu Zhao, presentador de televisió xinés, busca un poble valencià on quedar-se a viure en Xino xano, programa estrenat dijous passat en À Punt. Mirar el que costa una casa per a llogar o en propietat, les alternatives laborals i les alternatives d'oci són les primeres coses que es pregunta quan acudix a una nova localitat. I en eixe últim apartat, en l'oci i la cultura, es poden fer moltes coses per a revitalitzar algunes poblacions. Festivals com el Zig Zag —feminista, rural i inclusiu— que se celebra a Sot de Ferrer; el festival Malfest que organitzen a Lludient; o una programació cultural molt digna i activa com la de Sumacàrcer o Atzeneta del Maestrat, ajuden a fer que eixos pobles siguen atractius per a posar arrels. Biblioteques itinerants, contacontes, teatre de carrer, cinema d'estiu, fires, festivals, jornades, rutes... Sempre pensat per a la gent que viu allí, i no només en la gent que passa de visita, són formes econòmiques de dinamitzar un poble.
Perquè un poble pot tindre ADSL rapidíssim, un grup d'emprenedors que hi teletreballen, centenars de turistes cada setmana o una factoria que done treball a gran part de la població, i no ser poble. Ser poble significa pertànyer a una comunitat, i per a fer poble cal cultura de poble, esdeveniments on socialitzar més enllà del bar i ser conscient i respectuós amb el territori i les tradicions que t'envolten. En una visita per a arreplegar segell, això no s'arriba a percebre. El que significa ser de Sempere, de Pavies o de Vilamalur, els noms de les seues llomes i rambles, la història dels seus carrers i les seues festes, això no s'aprén en quatre dies. Però jo tampoc tinc la solució, i només pretenia parlar de cultura com a medicina alternativa al recurs fàcil del turisme. Volia reivindicar que els pobles són més que habitatges, i que la visió esbiaixada de l'urbanita des de la ciutat, com és en part la meua, no val per a aportar solucions en forma de cartells estil Far West. Com tampoc la visió eurocèntrica val per a solucionar els problemes d'Àfrica o la visió heteropatriarcal per a abordar la legislació en matèria d'igualtat. Així que no em feu cas i pregunteu als habitants d'eixos pobles què necessiten, potser vos sorprendrien les respostes.
