Isaac Asimov i 'La Fundació': el visitant més il·lustre de les estreles

VALÈNCIA. Hi ha qui, potser d’una manera excessivament ortodoxa, situa el naixement de la ciència-ficció en la publicació, en 1818, de Frankenstein, or The Modern Prometheus, la reconeguda obra de Mary Shelley. Però els entusiastes del gènere encara fan anar més arrere en el temps la gènesi. Amerats per la percepció –tan comuna, tan humana– del prestigi que sempre aporta certa antiguitat en allò que valorem, no dubten a atribuir eixa condició cienciaficcional a relats com L’autre monde (1657), de Cyrano de Bergerac, una història de viatges a la Lluna més o menys delirant, o a les aventures del Baró de Münchhausen, recopilació inicialment anònima i després compilada per Rudolf Erich Raspe en 1785, i que entre moltes fantàstiques i lisèrgiques peripècies inclou també el preceptiu viatge a la Lluna. I fins i tot més arrere. Hi ha qui inclou en les catacumbes del gènere al mateix Llucià de Samòsata (segle II), qui en el seu opuscle Història verdadera descriu el viatge d’un vaixell, arrossegat per una tromba d’aigua, fins al mateix satèl·lit. Com podem vore, durant molts segles la protociència-ficció no tingué més aspiració que la Lluna. Les estreles haurien d’esperar.

En qualsevol cas, l’esperit racionalista, els avanços tècnics i, sobretot, el paradigma que significà el Frankenstein de Mary Shelley, farien estendre entre el gran públic l’interés per l’exploració dels límits científics i la seua plasmació literària. En el trànsit dels segles XIX i XX autors com Jules Verne o H.G. Wells romanen encara com els apòstols o pares principals de la ciència-ficció moderna, i noms de la literatura més convencional s’interessaran i produiran obres que no deixaven de ser aproximacions al gènere. Són els casos de Mark Twain amb el seu A Connecticut Yankee in King’s Arthur Court (1889), o de Jack London amb obres com The Iron Heel (1908) o The Red One (1918). O d’Edgar Rice Burroughs, immortal per la creació de Tarzan, però que dedicà molt més temps a les seues nombroses novel·les ambientades en diferents planetes del sistema solar, publicades principalment durant la segona i tercera dècada del segle XX, de popularitat i èxit immensos, i que encara hui són tingudes com a veritables joies de la ciència-ficció més primerenca.

En qualsevol cas, el verdader tir d’eixida de la contemporaneïtat més estricta per al gènere el marcarà la revista nord-americana Astounding Science Fiction. Des de 1938, l’editor John W. Campbell reunirà al voltant d’eixa publicació autors monumentals com Arthur C. Clarke, Robert A. Heinlein o Isaac Asimov, i la seua ona expansiva farà sorgir uns altres que constituïxen, amb aquells, l’autèntica edat daurada de la ciència-ficció: Poul Anderson, Ray Bradbury, Philip K. Dick, Stanislav Lem o molts altres, i que han permés al gènere aplegar als nostres dies en plena forma, amb derivacions fecundes i una respectabilitat literària que s’ha guanyat, a pesar de moltes menudències, amb unes quantes dotzenes d’obres memorables, travessia sempre acompanyada, com una constant erupció irritant, de la permanent lluita contra certa estultícia de via estreta que mai ha deixat de vore el gènere com un àmbit inevitablement menor. Allà ells.

Isaac Asimov (Petróvichi, 1920 – Nova York, 1992) emigraria amb sos pares en 1923 als Estats Units des de la Rússia postrevolucionària, i la seua infància serà el Brooklyn dels anys vint de la centúria passada, la botiga familiar de llepolies, el descobriment de la literatura en general i la ciència-ficció en particular i la devoció pel pulp, eixes revistes de format barat que entusiasmarien a un parell de generacions i on el mateix Asimov acabaria per publicar els seus primers relats.

Graduat com a bioquímic per la Universitat de Columbia, eixa posició científica serà només un punt de partida, perquè els seus interessos eren en realitat inabastables. Al llarg de la seua vida escriurà prop de tres cents llibres, dins dels quals cap quasi tot: novel·les, assajos de divulgació científica, contes o llibres d’història més o menys seriosa o divulgativa (la seua llarga sèrie de volums específics sobre història universal és senzillament magistral), o fins i tot una guia racionalista de la Bíblia de prop de 1300 pàgines. Eixa immensa versatilitat acadèmica, erudita i literària, unida a una curiositat sense límits i una enorme intel·ligència, el col·locaria com un dels personatges més populars, llegits i apreciats del segle XX.

Però la posteritat, amb les seues inevitables retallades, molt probablement només li concedirà l’espai que mereixen les seues creacions en el camp de la ciència-ficció, i més concretament la més excelsa de les seues produccions en este àmbit, l’anomenat Cicle de Trantor o de la Fundació. Eixe cicle, en principi una trilogia, va ser augmentat posteriorment per Asimov amb dos preqüeles i dos seqüeles. El primer llibre d’esta trilogia inicial, La Fundació (Pleniluni), va publicar-se en 1951, i els dos següents, Fundació i imperi i Segona fundació, en els dos anys immediatament posteriors. Junts constituïxen probablement l’obra més rellevant del gènere en el segle XX.

Diuen que quan un jove Isaac Asimov va passar l’última pàgina del darrer volum de la Decline and Fall of the Roman Empire, la monumental obra d’Edward Gibbon, ja tenia al cap allò que volia contar, situat en un futur remotíssim. I no era una altra cosa que la narració de la decadència d’un imperi galàctic. La Fundació, el primer volum de la trilogia, és el relat, dividit en cinc històries, de l’inici explicatori d’eixa decadència. Però també el naixement del motor intel·lectual que subjau en tota la sèrie: la psicohistòria.

L’impuls que nodrix el fil argumental és eixa ciència, anomenada psicohistòria, capaç de predir el futur a una humanitat expandida sense contenció per la galàxia. En essència, la tesi principal d’eixa ciència reconeix la incapacitat per a anticipar els moviments d’un concret individu, però sí la possibilitat, aplicant els models adequats, per a predir el flux principal i més que previsible d’ingents masses humanes, les crisis, les guerres i les solucions.

Per mitjà del fundador d’eixa ciència, Hari Seldon (que només apareix en el primer capítol d’este primer volum), assistim a eixa evolució condicionada per les previsions de la psicohistòria, a personatges que es succeïxen i travessen espais i centúries, a la reproducció, al remat, de la inversemblant història humana. Perquè en realitat no és una altra cosa tota la sèrie. Una translació més que inspirada en els esdeveniments coneguts, amagats com un joc davall d’aparences futures, d’espais imaginats, instal·lat tot en unes dimensions colossals.

Per mitjà d’una més que estimable forma literària, en realitat Asimov va llegar-nos un projecte ètic i de confiança en el futur de la humanitat. Sense pretensions academicistes (mai va ser un creient de la psicohistòria, però sí un entusiasta incansable del progrés científic a qualsevol nivell), tot en la seua obra –i sobretot en esta sèrie de La Fundació– és un bell reflex o metàfora de la seua confiança i optimisme en els mil·lennis que han de vindre, eixos que, projectant-nos cap al futur i les estreles però sense deixar de mirar arrere (com eixos diàlegs que ací i allà travessen el llibre, d’inconfusible perfum shakespearià), seran testimoni, desig i record anticipat per aquell geni i modèlic exemplar humà anomenat Isaac Asimov.