Investigar OpenAI

La desconfiança que sempre generen les innovacions tecnològiques —les innovacions tecnològiques veritablement importants, vull dir— ha tingut en els últims dies un episodi significatiu amb el bescantat bloqueig que Itàlia va decidir imposar, el passat 31 de març i «amb efecte immediat», contra la famosa eina d’intel·ligència artificial ChatGPT que ofereix l’empresa multinacional OpenAI amb l’argument que l’aplicació en qüestió no oferia garanties suficients en matèria de protecció de dades. En aquest mateix sentit, l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) ha tardat ben poc a seguir el camí de la desconfiança envers ChatGPT i despús-ahir dijous va publicar un comunicat en el qual anunciava que «ha iniciat d’ofici actuacions prèvies d’investigació a l’empresa estatunidenca OpenAI, propietària del servei ChatGPT, per un possible incompliment de la normativa», tot advocant lloablement «pel desenvolupament i la posada en funcionament de tecnologies innovadores com la intel·ligència artificial amb el ple respecte a la legislació vigent» i reivindicant que «només des d’aquest punt de partida pot dur-se a terme un desenvolupament tecnològic compatible amb els drets i les llibertats de les persones».

Els qui entenen d’aquestes coses expliquen que, darrere la brusca i dràstica mesura del bloqueig a Itàlia —i del subsegüent anunci d’investigació per part de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades— hi ha la mateixa qüestió de sempre: l’exigència de les autoritats europees de poder exercir algun tipus de control respecte d’una empresa no europea —nord-americana, en aquest cas— que en l’actual món de la globalització digital no deixa d’oferir serveis, també, al conjunt de la ciutadania europea. La mare dels ous, en aquest assumpte, per tant, és si les diferents legislacions europees sobre protecció de dades tenen facultat i competències per a regular OpenAI, o si, per contra, aquesta multinacional ha d’atendre, en essència, la regulació sobre la matèria que existeix als Estats Units d’Amèrica, que és el lloc des d’on l’empresa opera i facilita els seus serveis.

Naturalment, OpenAI no voldrà renunciar al mercat europeu. I, per l’altre costat, resulta obvi que cap estat europeu tampoc no podrà mantenir durant massa temps cap tipus de bloqueig sistemàtic a una empresa com OpenAI, cosa que privaria a la seua ciutadania de la possibilitat de fer servir un recurs tan potent com el de ChatGPT. Sí o sí, s’imposa en aquest assumpte (d’això va sempre la vida en societat!) la necessitat d’una negociació en què la multinacional americana haurà de cedir quotes de poder en les formes d’interlocució, de fiscalització i —d’açò va la cosa!— de control que hi puguen exercir les autoritats dels estats europeus.

Entenc que aquest curiós conflicte que s’ha produït a costa del ChatGPT i de la garantia del compliment de les diferents normatives europees sobre protecció de dades personals deu ser absolutament recurrent en el vastíssim camp d’Internet, en què ara i adés es deuen produir una infinitat de conflictes relatius a empreses que operen des de països amb marcs legals diferents als dels potencials usuaris que en poden aprofitar els serveis a l’altra punta del món.

Per això, anit, després d’un bon soparot —relaxadament, a l’hora del café—, conversant amb un expert en aquesta mena de coses li vaig voler preguntar:

—I tu què opines sobre la regulació legal d’Internet? Cal posar límits a les empreses multinacionals que operen a Europa?

I l’expert en qüestió, amb la mesurada prudència que el caracteritza, em va estar explicant eruditament i bonhomiosa:

—Home! En general, la regulació legal d’internet té com a objectiu protegir els usuaris d’internet i garantir que es respecten els drets fonamentals com la privacitat, la llibertat d’expressió i la seguretat. Les regulacions poden ser nacionals o internacionals, i sovint s’adrecen a qüestions com la protecció de dades, la ciberseguretat, els drets d’autor i la responsabilitat dels proveïdors de serveis d’internet...

—Sí, sí, sí. Clar... Però deixa’t de retòriques i mulla’t una mica. Pot Europa posar límits a les empreses multinacionals que hi operen?

—Depén... —sospesava el meu especialista.

—Depén? De què depèn? —vaig voler saber jo, a la manera de la vella cançó de Pau Donés en Jarabe de Palo.

—Doncs depén del tipus d’empresa i de les lleis del país o la regió on operen. En general, les empreses multinacionals han de complir amb les lleis i regulacions locals, que poden incloure normatives sobre el dret laboral, els impostos, la seguretat dels productes i la protecció dels consumidors. A més, la Unió Europea ha adoptat diverses lleis i regulacions per protegir els drets dels consumidors, incloent-hi les regulacions sobre la privacitat de les dades, la competència justa i la protecció dels drets de propietat intel·lectual.

—I per tant?

—Per tant, la regulació legal d’internet i de les empreses multinacionals que operen a Europa depén de molts factors, i s’hauria de considerar cas per cas. Però, en general, es pot dir que és important establir límits per protegir els drets dels usuaris i garantir la competència justa al mercat.

La veritat: crec que difícilment podrien ser més sensates, més clares, ni més raonables les respostes del meu interlocutor. «I qui era aquest interlocutor teu d’anit, Joan?», podrien preguntar-se, vostés. No sé si ho han sospitat, però... Sí. Efectivament. Va ser «ella». O «ell». O « això». Com vulguen dir-ne... Perquè les respostes són del ChatGPT! I va demostrar tenir les idees molt clares. Si els propietaris del joguet (ço és: els mandataris d’OpenAI) i els responsables de les institucions públiques europees (és a dir, els representants del Comité Europeu de Protecció de Dades) demostraren tenir la mateixa claredat d’idees, s’intueix que la negociació serà fàcil, senzilla, profitosa, garantista, raonable, plenament satisfactòria. Ens convé que siga així, a totes i tots, a una banda i l’altra de l’Atlàntic. Perquè l’alternativa —un eventual bloqueig a la italiana «amb efecte immediat», uf!— seria tan lamentable com la idea de blocar el progrés en el nom del progrés, conculcar les dades en el nom de la protecció de dades, restringir la democràcia en el nom de la democràcia, mutilar el coneixement en el nom del coneixement o constrényer la llibertat en el nom de la llibertat.

—Mereix l’empresa OpenAi ser investigada? —pregunte, per fi, al mateix ChatGPT.

I la resposta que hi apareix escrita a la pantalla torna a ser un cant a la sensatesa:

—En general, les empreses poden ser investigades si se sospita que han comès alguna irregularitat o violació de la llei. Fins al moment, OpenAI no ha estat investigada per cap delicte o falta. No obstant això, OpenAI és una empresa que treballa en un camp emergent i en ràpida evolució, i les seues activitats i pràctiques poden ser escrutades per part de la societat, la comunitat científica, els reguladors governamentals i altres parts interessades. Això és normal en qualsevol àmbit de la tecnologia i la ciència.

Investiguem, si molt convé, OpenAI. D’acord: investiguem-la. Però en la investigació, per favor, no deixem de tenir en compte una cosa: que en un món tan deficitari en intel·ligència natural com és el nostre, prescindir també de les formes, les possibilitats i les potencialitats de la intel·ligència artificial ens abocaria irremissiblement a una burrera pregona, còsmica, inexpiable. Una burrera en què —per exemple— les innovacions tecnològiques veritablement importants sempre generarien, d’entrada, un sentiment reaccionari de desconfiança.