Intel·lectuals

La paraula intel·lectual sembla passada de moda. «La funció dels intel·lectuals», «el prestigi social dels intel·lectuals» o «l’autoritat dels intel·lectuals»... Són sintagmes que tenen, a hores d’ara, tot l’aire d’una retòrica prescrita, anacrònica, caduca: vintage, que en diria el meu fill.

El senyor Joan Fuster, que sembla que ja ho va pensar i ja ho va dir tot fa ara seixanta anys, publicava en La Caña Gris. Revista de poesía y ensayo, l’any 1960, un article titulat, precisament, «La mort de l’intel·lectual». I hi venia a sostenir: «l’intel·lectual comença a ser un home —o un ofici— cada dia més borrós en la societat del nostre segle [ell es referia, òbviament, al segle XX!]. Tal com és i tal com es vol, no existia cinc-cents anys enrere; res no impedeix que d’ací a molt menys haja deixat d’existir. Ho haurem de lamentar?» L’endevinava, aquest intel·lectual —ell, sí— de Sueca. Plenament. Perquè em sembla que la seua conjectura ha esdevingut ja fet constatable: en el nostre temps postmodern la figura de l’intel·lectual sembla haver-se desdibuixat definitivament. Hi ha, si es vol, periodistes, analistes polítics, tertulians radiofònics i televisius, youtubers, influencers... Però intel·lectuals? On són, ara com ara, els intel·lectuals —això que se’n diu els intel·lectuals?

Un intel·lectual, en principi, és un lliurepensador, un investigador, un creador que disposa d’una capacitat incisiva per a analitzar la realitat social i cultural, i per a influir críticament en l’opinió pública a partir d’un compromís cívic insubornablement independent. En el seu moment, figures com Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Carner, Josep Pla o el mateix Joan Fuster van representar amb claredat la figura de l’intel·lectual. I, amb major o menor encert i fortuna, en van exercir l’ofici. Eren persones amb una formació i una capacitat d’anàlisi extraordinàries que, degudament respectades, estimades i discutides (la controvèrsia sempre ha estat la matèria primera per a qualsevol agitador d’idees que mereixia un mínim de consideració!), investigaven, creaven, analitzaven, escrivien, pensaven i —sobretot— feien pensar. Perquè aquesta ha estat, tradicionalment, la funció essencial dels intel·lectuals: fer pensar; esperonar la consciència social i cívica, suggerir nous camins per a la creativitat i l’art, denunciar el despotisme i la indecència del poder (judicial, legislatiu, executiu o mediàtic), etc.

Però... I ara? No m’estic d’insistir-hi: on són els intel·lectuals? Hi ha res o ningú que s’hi assemble, en el nostre món confús i fragmentari —en què tot sembla positura, pirotècnia o foc d’encenalls? Seríem capaços d’imaginar, en la premsa actual, un fenomen com el que al seu dia va protagonitzar Émile Zola i el seu històric «J’accuse...!» Vull dir: seria ara possible que la lucidesa, la integritat i la capacitat crítica d’un sol escriptor —un intel·lectual, en diríem— poguera jugar un paper com el de Zola, que va fer trontollar tot l’ordre polític i social del moment, i va contribuir decisivament a desvelar una injustícia flagrant que, tanmateix, era generalitzadament acceptada i assumida en la societat del seu temps?

Hi insistisc: què se n’ha fet dels intel·lectuals —de la figura de l’intel·lectual— en els nostres dies? És, em sembla, una pregunta necessària. Indestriable de la que formulava Joan Fuster ara fa seixanta anys: n’«haurem de lamentar» —molt, poc, gens— la desaparició dels maîtres à penser que mereixerien aquesta noble qualificació —sense que ningú no es ruboritze— de mestres per a pensar, o mestres de l’art de pensar?

La qüestió ve ací a col·lació per raó d’un manifest vomitiu —amb perdó per l’adjectiu, tan ordinari i adotzenat, però és la primera qualificació que m’ha vingut al cap i no voldria autocensurar-la— que una trentena de suposats pensadors, professors, escriptors, juristes i filòsofs (de pa i peixet, tot s’ha de dir) han signat amb l’altisonant, petulant i feixistoide títol de «Manifiesto para la resistencia nacional». La nòmina dels signataris fa feredat. Déu els cria i ells s’ajunten. Són, en matèria de conservadorisme carpetovetònic, els millorets de cada casa: per a qualsevol percepció progressista, una trista i desvagada colla d'indigents de les paraules, pobres d’esperit —rancis, vetusts, decrèpits— que, tanmateix, es demostren encara impúbers en les qüestions més elementals de la cultura democràtica. 

No voldria fer-los d’altaveu en la mesquina, tèrbola, tendenciosa, totalitària, indigna i apesebrada intenció que em fa l’efecte que els mou i els uneix en les seues suspectes reivindicacions. Però no em puc estar d’advertir que, en el seu «Manifiesto para la resistència nacional» s’arriba a propugnar —retalle i enganxe—: «Dimisión del Gobierno de Pedro Sánchez y encargo de la Presidencia por S. M. el Rey a una personalidad independiente con respaldo de todos los partidos constitucionalistas de las Cortes Generales. Gobierno técnico y de gestión que haga frente a la crisis sanitaria y a sus terribles consecuencias económicas y sociales.» Així. Literalment. Com qui demana foc pel carrer. Com qui pregunta l’hora. Com qui sol·licita el favor que li facen una foto amb el mòbil, davant d’un monument o un paisatge turístic. Aquesta és la genial idea propugnada: que el rei Felip VI hauria d’«encarregar la presidència» a «una personalitat independent» no precisament elegida a les urnes, i reclamant un «Govern tècnic i de gestió» (potser a la manera del «Govern tècnic i de gestió» del període 1939-1975?). «Senyor rei, per favor, ja va sent hora... Mire d’arreglar-ho a la manera de sempre i tinga l’amabilitat de posar vosté algú que ho sàpiga fer bé: amb ordre i mà ferma, com cal, com toca».

Tres voltes vaig haver de llegir, paraula per paraula, aquest punt insòlit de l’infame «Manifiesto para la resistencia nacional», fins que vaig quedar persuadit que realment hi posava allò que hi posava... Però la notícia, als meus ulls, no és tant que dos dotzenes i mitja de senyors (només hi ha una senyora, entre la trentena llarga de signataris), fent gala del que a mi em sembla una temeritat ideològica amb evidents reminiscències i vel·leïtats franquistes, puga semblar que suggereixen públicament l’oportunitat d’un colp d’estat en tota regla —com si tal cosa: alegrement i impunement—, per un pur i simple afany de protagonisme (o potser per una simple, lògica, subvencionada i interessada voluntat d’erosionar el Govern). No. Ni tan sols no crec que la notícia d’aquest assumpte es trobe en el ressò mediàtic normalitzat que una proposta així ha aconseguit obtenir per part de no pocs mitjans de comunicació d’àmbit estatal. Tampoc: a tot s’acostuma, un, al final. Per a mi l’interés principal rau en el fet que els mitjans de comunicació que han fet d’altaveus indolents acrítics a una tal proposta han acceptat el reconeixement d’aquests depriments i indolents macarres ideològics com a intel·lectuals... Intel·lectuals? Sant Pere és bon home! Heus ací un signe del temps que vivim: desapareguts els intel·lectuals de prestigi, sembla que qualsevol saltamarges de mig calbot —qualsevol fatxenda de pa i peixet, amb les capacitats justes per a fer la o amb un canut— pot ja arribar a passar mediàticament per intel·lectual.

Així les coses, la pregunta que s’imposa crec que és: això són els intel·lectuals que ara com ara té Espanya? Aquest és el nivell? De veritat? Esborrona pensar-ho. Més encara: n’hi ha, d’intel·lectuals alternatius, honestos, compromesos, lúcids, raonables, sensats, cívics, constructius? Quins noms es podrien posar ara mateix damunt la taula a l’hora d’argüir l’existència d’una intel·lectualitat espanyola mínimament potable que s’hi puga contraposar? Quins lliurepensadors han demostrat ara mateix disposar de la suficient «capacitat incisiva per a analitzar la realitat social i cultural» i d’un «compromís cívic insubornablement independent» per a fer-se escoltar i erigir una veu ferma i valenta que diga, posem per cas: «Jo acuse!»?

Qui? Qui hi ha acusat o ha denunciat quan era l’hora? Per exemple: en relació amb la politització de la justícia i la judicialització de la política; en la manipulació i la tergiversació de segons quins informes policials; en la indecència del sistema de finançament; en la tendenciositat de causes i sentències judicials; en la indigna i vergonyant existència de presos polítics; en la manifesta incompetència dels nostres governants per al diàleg; en el dèficit de garanties democràtiques davant de possibles perversions en les cúpules de segons quines estructures del poder; en l’impetigen que dia a dia va adquirint el totalitarisme nacionalista, fòbic i radical de l’extrema dreta; en la inimaginable extremadretització del conjunt de la societat espanyola, pretesos progressistes inclosos; en l’absurda i inoperant actitud recentralitzadora de l’estat; en la normalització i la permissivitat d’actituds supremacistes, anorreants i homogeneïtzadores; en l’alarmant hipertròfia de les formes exacerbades, fanàtiques i irreflexives del patriotisme; en l’obscena praxi de la corrupció, la discriminació, els privilegis, els tractes de favor i les portes giratòries; en la perversitat d’un sistema fiscal que penalitza i ofega, fins a l’extenuació, els autònoms, els petits empresaris i les classes mitjanes...

Són, els que vivim, dies especialment sensibles. Perquè les crisis —ja se sap— són una font d’oportunitats. També per a espavilats, estafadors, corruptes, profitosos, pillards, espanyaportes i pseudointel·lectuals de tota classe i condició. Mentrestant... On són, els veritables intel·lectuals? On són, els intel·lectuals espanyols? Existeixen? Se’ls espera? En fi... Mentre arriben o no arriben, potser ens haurem d’acontentar a llegir i rellegir antics papers dels intel·lectuals de bon de veres, que en el segle passat tenien l’audàcia suficient per a vaticinar el seu futur —que és el present nostre. Quin remei: hi haurem de buscar refugi.

Ah! I sí, senyor Fuster, sí: sí que ho hem de lamentar, i no poc, que l’intel·lectual —l’intel·lectual ver, vaja— a força de mostrar-se borrós, s’haja dissolt per complet. I haja deixat d’existir. Potser del tot; i per sempre mai més. Qui acusarà ara els impostors?