Instants eterns

A mesura que van passant els anys, vaig perdent la capacitat de gestionar treballs, delers, voluntats. Tant és així que en els últims dies he hagut de patir l’enutjosa sensació d’arribar una mica tard a tot: a aquell article aparaulat, a la ponència que fa un temps em van encarregar, a les compres dels regals familiars, a la preparació d’aquell viatge tan especial... Fins i tot, enguany em fa l’efecte d’haver arribat tard a la vella i estimada litúrgia de la felicitació de Nadal.

També dilluns vaig fer una mica tard en l’assaig de la fantasia simfònica «Els Tres Reis d’Orient» —d’Hugo Chinesta, amb text de Manuel Andrés Zarapico— que havia de narrar en l’entranyable Concert de Nadal de la Filharmònica d’Altea. Sort que el mestre director, Rafael Garrigós, m’anava indicant en quin moment precís havia de recitar cada fragment de text. Però —ho he de confessar— vaig patir més que una serp en un forat, sobre l’escenari, per la inseguretat que em tenallava com a conseqüència d’una preparació insuficient: per la por de declamar a destemps els fragments textuals que durant més de mitja hora havien d’anar dialogant amb la música de la banda simfònica i d’un cor de xiquetes i xiquets.

Amb el Palau Altea ple com un ou —més de mil persones s’hi apleguen cada any, per a celebrar l’adveniment del Nadal!—, una secreció de por escènica en va envair el cos per dins just abans d’iniciar l’obra. I en admirar la multitud expectant, quan el mestre Garrigós ja brandia la batuta perquè començara a sonar la música —«quatre compassos d’espera i comence la narració», em deia mentalment—, la por es va trasmudar en pànic: autèntic pànic escènic. Però la qualitat dels músics, l’energia de les veus del cor infantil, la professionalitat del mestre Garrigós i la receptivitat del públic —la màgia del Concert de Nadal de la Filharmònica, en definitiva— van fer que al final, durant la narració, m’ho acabara passant bé i tot, sobre l’escenari.

Com es pot imaginar, el text que acompanya la música encomanadissa de la fantasia simfònica «Els Tres Reis d’Orient», del jove compositor aldaier Hugo Chinesta, recrea el motiu bíblic dels tres monarques —«tres homes bons i savis savis»— que segueixen «l’herald lluminós» fins a Betlem: que burlen i superen les pretensions perverses del rei Herodes, que adoren la criatura «Rei de Reis» acabada de nàixer en un pobre pessebre, i que, en últim terme, acaben inspirant la gran festa de la màgia, la il·lusió i l’alegria que, any rere any, se celebra en la Cavalcada del 5 de gener («la nit més bonica de l’any, la Nit de Reis»; i al sendemà, el Dia de Reis («el dia dels somnis acomplerts, el dia de la felicitat dels somriures»)...

I és el cas que, mentre es desenvolupava l’obra, havent entrat ja definitivament dins del paper de narrador, quan en un moment determinat referisc —d’acord amb el guió— que «l’herald de llum, allà dalt del firmament, era testimoni d’un moment únic», vaig fer el gest teatral de dirigir la pròpia mirada cap a la cúpula de l’immens espai arquitectònic que és el Palau Altea Centre d’Arts, talment com qui efectivament vol admirar una estrella fugaç a la volta del cel. I la casualitat —o l’instint— va voler fer que els meus ulls s’orientaren, precisament, envers el potentíssim focus zenital, literalment encegador, que il·lumina el vast escenari de Palau Altea. Sort que mentalment, abans d’aquell gest, ja havia acabat de llegir el paràgraf conclusiu del moviment i, per això, vaig poder concloure, a pesar del momentani encegament, la mitja dotzena de paraules que m’hi restaven per dir: «Un moment d’esperança. Un moment d’il·lusió...»

Va ser just en aquell moment quan es va produir el prodigi. Amb la mirada perduda en les altures del Palau, vaig tindre la sensació que la realitat tota s’esvaïa del meu davant, i que els centenars de persones que m’observaven des del pati de butaques i l’amfiteatre també desapareixien: que em trobava absolutament —i serenament— sol, dins d’aquella llum zenital que m’acabava d’encegar. I va ser cosa de no creure: per dins del cervell, com un llamp —com diuen que passa la memòria de la vida sencera, just en l’instant immediatament previ a morir—, em van tornar sobtadament, amuntegats, els records més dolços dels Nadals i els Reis de la infantesa. I també el rostre jove, seré, alegre, somrient, amatent, bondadós —infinitament estimat— de la mare, que enguany fa ja vint-i-set anys que ens falta.

Vaig reprimir les ganes de plorar en viu i en directe, sobre l’escenari. I les vaig reconvertir en un somriure còmplice. Perquè per fi ho comprenia tot: aquell concert de la Filharmònica era, en realitat, «l’herald lluminós» que anunciava les festes de Nadal a Altea. I això que tan sovint en diem «l’esperit del Nadal» no és sinó un prodigi que rau, precisament, en el misteri de la llum que renaix. I que ens fa renàixer: que ens envida a estimar el costat més bell i noble de la vida que hem tingut, de la vida que ara mateix fruïm, de la vida que anhelem viure —«una esperança», «una il·lusió»— en el futur que l’any nou assenyala.

Tant clarament ho vaig comprendre que, abans que el mestre Garrigós donara l’entrada del moviment següent, ja en tenia presa la decisió: la felicitat, l’enyor i l’emoció intensíssimes d’aquell instant lluminós únic durant el Concert de la Filharmònica a Altea —tots els records dolços dels Nadals i els Reis feliços de la infantesa, a la vora de ma mare i de tota la família— mereixien ser enguany compartits en la litúrgia de la felicitació de les festes de Nadal.

Bones festes. Bones memòries. Bones prometences. I que la llum de l’any nou ens propicie l’oportunitat de compartir instants eterns.

Salut —i afectes.