Hoy es 15 de julio

café del temps  / OPINIÓN

Ingenu

10/12/2022 - 

Tinc per a mi que l’ingenu és ingenu. Vull dir: que la persona ingènua no està ingènua, sinó que és ingènua. Vull dir: que el matís semàntic que permet diferenciar entre ser i estar resulta del tot pertinent per al cas de les persones ingènues. Perquè la de la ingenuïtat —em fa l’efecte— no és una condició humana momentània, transitòria, provisional, peremptòria: sinó inalterable, consubstancial, permanent, duradora. O s’és o no s’és ingenu. I, normalment, qui ho és ho és mentre viu. Sempiternament. Amb constants recidives: amb inevitable reincidència. Sense possibilitat de solució. Pecar d’ingenuïtat no és com estar cansat, estar trist o estar enfigat, que són característiques perfectament reversibles: qui ara està cansat, o trist, o enfigat, potser dins d’una setmana —o dins d’unes hores, només— podrà estar fresc, content o espavilat. No. L’ingenu, no. L’ingenu no té cura. Qui és ingenu ho és irreversiblement. És ingenu sempre: tota la vida. Ser ingenu —diria— és com ser alt, o ser moré, o ser vidu: una condició inalterable, que no admet canvi, ni millora, ni evolució.

Jo mateix, sense anar més lluny, soc un ingenu irredempt. Un ingenu contumaç, empedreït, impenitent. Un ingenu sense esmena. Per això és tan fàcil enganyar-me: per això m’enganyen i em desenganyen —jo mateix m’enganye i em desenganye— tantíssim. Perquè soc un ingenu. I aquesta és la raó per la qual em pot passar —de fet, m’ha passat un fum de voltes— que una mateixa persona m’arriba a estafar una volta, i una altra, i una altra. I tantes voltes com vol. No escarmente mai. Més encara: qui vulga em podrà enganyar fàcilment amb una mateixa i reiterada mala art. Precisament per això: perquè soc un ingenu incorregible. I els ingenus —maleïda condició!— no podem evitar exercir com a ingenus: som sempre una mica il·lusos. Il·lusius, il·lusoris, il·lusionables... Il·lusionats. Entusiastes de la vida, de mena oblidadissa, dolços de sal, gens ni mica rancorosos. Amb disponibilitat permanent per a emocionar-nos, enamorar-nos i meravellar-nos amb noves aventures. Ens mamem el dit amb una pueril innocència que tomba de tos. I en el pecat portem la penitència: perquè la maldat dels altres sempre ens agafa d’improvís, amb la guàrdia baixada, sense defenses. I adesiara els qui fan servir la perversitat contra nosaltres ens deixen mocats, parats, estupefactes. Amb l’ull quadrat. Exactament: fan que ens quedem de pasta de moniato.

Aquest ha estat el cas que, justament, m’ha passat aquesta setmana. Dilluns, per ser concret. Ingenu com soc, vaig arribar a creure —ho promet— que l’escandalosa,  dolorosa i indigna discriminació amb què, un any més, el Govern d’Espanya havia castigat la circumscripció d’Alacant en els Pressupostos Generals de l’Estat (val la pena recordar-ne les xifres: dels 533,31 milions d’euros per a infraestructures que hi pertocarien, per demografia, a Alacant, només se n’hi van assignar 160; i el greuge acumulat entre 2008 i 2022, només en aquest aspecte puntual del capítol de les inversions en infraestructures, puja ja a un total de 3.539 milions d’euros)... Vaig arribar a creure, dic, que si l’Estat continuava furgant en la lacerant ferida de la discriminació, la ridiculització, el menyspreu i la derisió contra els valencians més meridionals era perquè tenia guardada una carta compensatòria, que sabria esgrimir i jugar en el moment oportú per fer callar totes les veus crítiques. Víctima de la pròpia ingenuïtat, m’hauria jugat un cafè que aquesta carta compensatòria per a silenciar la clamorosa desvergonya del dèficit d’inversió en infraestructures —desvergonya que cal afegir a l’infrafinançament autonòmic i, en general, a l’indecent i escabrós maltractament econòmic, polític, fiscal i social a què ens tenen consuetudinàriament sotmesos els representants polítics de Madrid— seria, arribada l’hora de la veritat, la ubicació a Alacant de la famosa Agència Espanyola de Supervisió de la Intel·ligència Artificial (AESIA), o bé la instal·lació a Elx de l’Agència Espacial Espanyola (AEE). «O una cosa, o l’altra; o totes dues», vaig pensar. «Això està clar: serà la manera de Pedro Sánchez de llavar-li la cara i estendre-li una mà al pobre Ximo Puig. No pot ser que el fustigue i el maltracte de tan mala manera, sent com és del mateix partit! Un dia o un altre se n’hauria de recordar, el madrileny Pedro Sánchez, que és valga als vots socialistes valencians que va poder eixir elegit president, després del precari equilibri electoral que les urnes van voler oferir al novembre de 2019. Eu! Ara i adés me’l deixa entre les potes dels cavalls, el president Sánchez al president Puig!»

Sí. Hauria jurat que les candidatures d’Elx i d’Alacant per a l’AEE i l’AESIA oferien les millors garanties d’excel·lència. Amb totes les institucions —Generalitat, Diputació, ajuntaments, universitats, teixit empresarial, etc.— remant excepcionalment en la mateixa direcció per damunt de sensibilitats, interessos i colors polítics, pensava de bona fe que Alacant i Elx mereixerien almenys quest premi menor —menudalla, però menudalla estratègica per a la diversificació econòmica i el progrés envers una societat del coneixement— de l’Agència de la Intel·ligència Artificial i/o l’Agència Espacial...

Però no. S’ha demostrat, una volta més, això que sabia: que soc un ingenu, un total igenu, un perfecte ingenu. Però —això, sí— un ingenu no prou càndid, confiat i innocent per a deixar de veure que, al nostre racó de món, ocupant fins i tot molt honorables cadires de representació institucional, n’hi ha que són encara tan o més ingenus que jo mateix. Vull dir: ànimes de cànter a qui una mateixa persona pot arribar a estafar una volta, i una altra, i una altra... I tantes voltes com vulga amb una mateixa i reiterada mala art. Perquè es veu que els ingenus som —i no estem— incorregiblement ingenus. I, per això, mai no escarmentem. Fet i fet, en el pecat de la nostra ingenuïtat portem sempre la nostra trista, patètica, repetida, penosa, enutjosa penitència...

Noticias relacionadas

next
x