I tu què fas pel valencià?

Davant la falta d’iniciatives polítiques valentes que impulsen l’ús quotidià d’una llengua minoritzada a la nostra ciutat, ha hagut de ser una plataforma cívica la que s’arromangue per a traure de les catacumbes el valencià d’Alacant. 

“Alacant pel valencià” va veure la llum el passat 23 de novembre amb motiu del 35º aniversari de la Llei d’Ús i Ensenyament que es va firmar a Alacant l’any 1983 i que ha passat per les escoles i per l’Administració amb més pena que glòria. Al manifest s’hi van afegir 23 associacions socials i partits polítics d’esquerra en defensa de la normalització social d’una llengua que paga impostos de primera però rep serveis de segona o tercera regional. I això després d’haver de barallar-se amb els àrbitres d’este partit desigual en el que si no guanyen els de sempre, trenquen la pilota.

La segona incursió d’esta plataforma va ser dimecres passat quan van organitzar una taula rodona a la seu de la Universitat d’Alacant a la qual van convidar persones de la societat civil alacantina que utilitzem el valencià amb tota la normalitat que permet un territori hostil on et tracten millor si parles anglès que si ho fas en la llengua dels teus avis. La sala on es desenvolupà eixe col·loqui era una reserva índia on es guardaven les essències d’una llengua endèmica en seriós perill d’extinció. La pregunta era senzilla. Fins i tot íntima perquè calia despullar-se i mostrar les experiències quotidianes que patixen, patim, els que ens enfrontem dia rere dia al Sèptim de Cavalleria.

I tu què fas pel valencià? Allí estava Josep Amand Tomás, el president de la foguera Séneca-Autobusos, que fa anys que lluita per reintroduir el valencià en el món de les Fogueres. Santi Sempere, el primer policia local d’Alacant que va jurar el seu càrrec en la llengua d’Ausiàs March com si estiguera posant una pica en Flandes. Maria Josep Sanchis, una farmacèutica comunitària que abraça la seua clientela en la dolça parla que agonitza a Sant Vicent del Raspeig. Vicent Armengol, president de l’Associació de Comerciants Corazón de Alicante, qui, a més d’exercir com a para-xoc contra la gentifricació i el tardeig invasiu, s’atrevix a fer campanya en el seu sector perquè facen servir una enganxina on diu que s’atén en valencià. I servidora de vostès, una pobre periodista migrant que mai serà nomenada alacantina d’adopció perquè ha decidit “ballar amb llops” en lloc de conquerir el Benacantil amb la creu, la llengua i l’espasa dels colonitzadors que volen civilitzar els aborígens a força de fer-los parlar en “cristiano”.

Viure en valencià a Alacant és un treball titànic que s’ha de fer espai. Des del bressol, l’escola, la cuina, la feina, la festa, el dormitori. Sí, també des del dormitori perquè som molts els que hem aprés a estimar el valencià per amor. Per ensenyar els nostres fills i filles la llengua que van perdre els seus avantpassats a galtades. Ho hem de fer sense enfrontaments inútils, tirant mà de la seducció perquè ningú se senta ofès per exercir un dret constitucional que no es complix. Cap partit dels que s’autoanomenen “constitucionalistes” no alçarà la veu pels oprimits a casa vostra, que també és la nostra. La dels que vam aprendre a parlar en una altra llengua sense que això ens faça sentir-nos superiors ni traïdors als nostres orígens per respectar i compartir altres identitats lingüístiques. Tant fa que els valencianoparlants comencen la setmana just quan l’acaben els que parlen castellà. El cas és que puguem disfrutar plegats tots els dissabtes i diumenges que ens resten.