De la Humanitat del Patrimoni

VALÈNCIA. Quasi que ho esperem, cada any: conéixer quines comissions falleres han quedat plantades sense falla (falla, que no monument). Un típic d’aquests dies, sent comunicat inclús amb un peliu de morbositat, que enfoca l’atenció en alguns que altres artistes fallers, que segur son millors artistes que empresaris.

A través del meu canal oficial familiar, hem sigut sabedors, que era el nostre torn, a Paiporta (Horta Sud). Les tietes ens han narrat breument que l’artiste contractat no entregarà les dos falles (gran i menuda) a la comissió de Sant Antoni i Adjacents. I què aneu a fer? Col·lapse faller a dia 15, sense plans per a la nit. Pareix, com de costum, que no han sigut els únics que s’han quedat sense la seua dosi de poliestiré expandit.

Aquest buit que queda al carrer deixa a l’ànima dels fallers i falleres un sentiment de tristor, sí. Però també de desprotecció. Vaja, pareix que la festa de les Falles no és tan immaterial, ja que necessita un element físic, tangible, tàctil, voluminós i colorit... Un element clau al voltant del que tot gira. I diguem desprotecció, perquè ens havien assegurat que la nostra celebració estava blindada, gràcies als mecanismes administratius, que fan de la cultura dels pobles, béns patrimonials emparats per una protecció que més bé ni es sap concretar ni aplicar, en la major part dels casos. La profilaxi patrimonial, que ni els gestors sabem ben bé què vol dir. Estamos en ello.

Un dels punts més importants, si no el que més, de la festivitat fallera és, el gran i poderós teixit humà, l’engranatge associatiu, en què la comunitat (les persones, que no la comunitat autònoma) esdevé protagonista, portadora, dels valors tradicionals que mantenen el seu sentit i significat en la societat de hui dia. En els darrers anys, passejant a la matinada del 16, m’he trobat moltes falles sense fallers al voltant. Quasi muntades de colp, sense cap intervenció més enllà de dos o tres operaris del taller contractat. El simbolisme de l’ocupació de la via pública pels fallers ha quedat reduït, de forma generalitzada, a la presència d’algun d’ells, que observa, got de plàstic a la mà (reutilitzable, això si), mentre el comboi succeeix ja sota pal·li, a la carpa.

És clar que requerim dels i les artistes per tal d’assumir la creativitat en la qual s’emmarquen les escultòriques construccions. I que aquest sector s’enfronta a no poques limitacions i necessitats de canvi, entre elles els materials i la sostenibilitat (mediambiental i econòmica). Però també cal dir que els esdeveniments al voltant de la falla formen part d’uns rituals col·lectius, que s'estan diluint, com tants altres. Aquests rituals, entre ells la plantà, suposen un símbol, tal i com ens diu Byung-Chul Han: un signe on ens reconeixem com a comunitat i així poder percebre la nostra realitat com duradora, com una realitat permanent, sense perills. Les imatges i significats metafòrics generen sentit, fonamenten les bases de la comunitat, de les persones, i donen estabilitat a la nostra vida. Plantar una falla al carrer, envaint l’espai públic, vol dir, “estar a casa”.

Durant els darrers anys de malaurats confinaments i restriccions de vida social, hem patit en les nostres carns i ànimes la pèrdua dels rituals, trencant el fil del temps i de la permanència. No celebrar ha sigut un abisme, hem viscut una vida incerta i desconeguda. Necessitem repetir els rituals en els cicles temporals presents, fent una amalgama entre passat i futur.

I com soc tan sabedor de la transcendència dels rituals, estava convençut que, a la fi, i davant de la tristor i desprotecció, a la falla de la meua família succeiria el que calia que succeïra. En unes poques hores es va materialitzar la resposta de la comunitat (de les altres comunitats, d’altres falles locals i de persones individuals) que van omplir el carrer i el casal de trastos, palets, decoracions nadalenques, cartons, papers i ninots solts (algun d’ells, confessadament furtat anys enrere d’altra falla per la simpàtica veïna). La nit va resultar magnífica. Els fallers i falleres embrutant-se les mans, sent protagonistes de la seua plantà, del seu ritu d’inici de la festa. Molt més divertit i també sostenible, on va a parar, retornar als orígens de recollir (això que diuen l’estoreta velleta), per a fer un munt i botar-li foc d'ací a uns dies. Sense pensar en premis ni cap altre reconeixement extern, ni res més enllà que en el gaudiment compartit, reforçant els lligams humans, comunitaris. Quina alegria de nit, retrobar-se amb la falla. Tenint, finalment, falla!

És cert, que la gestió de la cultura popular i les manifestacions festives sovint no és fàcil. Les festes i les nostres tradicions van agafats de la mà dels sentiments, de la pertinença i de la identitat, i de vegades es produeixen ferides emocionals, allunyant a les comunitats de les seues expressions culturals. Davant d’un moment d’hipèrbole i inflació patrimonial, concretament de l’immaterial, hem de fer un pensament en la seua gestió, en els processos pels quals passa i sobretot, de les idees que fem arribar a la comunitat portadora, als i les protagonistes.

Davant d’una situació de desprotecció, com la patida per aquestes comissions falleres sense falla, la resposta sol vindre de la mateixa comunitat, i no tant de les institucions que ens diuen ens han protegit. Hem de fer fort, encara més, el teixit humà, i transmetre el poder que tenen sobre la conservació i el futur de les seues manifestacions culturals. El valor afegit de les declaracions patrimonials, només és això, un valor afegit, que fa mirar les coses d’una altra forma, més mediàtica. Però, al remat, el valor més important del que considerem patrimoni nostre, és el de dotar de sentit a la nostra vida en comunitat. Potser, per tant, que el màxim nivell de protecció siga la nostra estima i la nostra humanitat compartida. Que els millors guardians de la nostra cultura, de la nostra festa, siguem precisament, nosaltres mateixos.

* Eliseu Martínez Roig (València, 1987). Promotor literari i gestor de patrimoni cultural immaterial. Ha desenvolupat tant catàlegs, inventaris i treballs de recerca com projectes de patrimonialització, ficant l’atenció en la participació ciutadana i la salvaguarda com elements clau. A banda, és campaner a la Torre del Micalet i treballa en la seua tesi doctoral, centrada en el paisatge sonor dels tocs tradicionals de campanes.