Ho confesse, m’agrada veure futbol

Fa setmanes que tinc esta columna pendent. Des del dia que em vaig assabentar que el primer ídol futbolístic del meu fill gran es retirava del futbol actiu. 

Ronaldinho Gaúcho, Ronnie, el tipo amb pinta de percusionista de samba que va introduir la salutació surfera entre els nanos nascuts a començaments del nou segle, acompanyada d’un somriure equí, com només poden fer els animals salvatges que poden cavalcar al seu albir.

Ronaldinho cavalcava, vaja si cavalcava, com un pura sang amb la traça suficient com perquè la pilota sempre estiguera al davant del seu galop, disposta per ser encanonada cap a les teranyines dels escaires de les porteries. 

El futbol té una mística estranya. No és el meu esport favorit, ni per practicar, ni per la passió. El rugbi o el bàsket gaudeixen de dues filosofies molt més atractives que la del futbol. L’handbol, ai, l’handbol, és l’esport de la meua passió d’infantesa. Sempre he dit que si m’he de quedar només amb un “equip esportiu”, jo sóc del Calpisa. Però tot i això, no em puc estar de la mística del futbol. I sí, en tant que tinc la doble nacionalitat, il·licitana i alacantina, tinc un fosc passat herculà, però el franjaverdisme em va guanyar fa molt. I sóc culé, sí, culé per herència paterna.

En el seu llibre La vida es un balón redondo, l’escriptor suís d’origen serbi Vladimir Dimitrijevic suca la magdalena de la memòria en els noms de la seua infantesa i adolescència futbolística balcànica. Anys 50, 60 i raspejant els 70, amb planes plenes de noms difícils de reconèixer per un no iniciat en el futbol balcànic i centreuropeu. Sembla que per a Dimitrijevic, els grans noms balompèdics del moment que ens han arribat per l’herència de la memòria, els César, Basora, Kubala, Moreno, Manchon, Di Stéfano, Zarra, Ben Barek, Kocsis, Puskás, Eusebio, Suárez, Best, Pelé… no existeixen. El que ens demostra que en el temple del futbol caben molts sants, i pregar a uns o a uns altres només depén de la voluntat de qui resa. Hi ha qui resa en blaugrana, hi ha qui ho fa en blanc, blanc-i-negre, a un matalàs, una franja verda o un escut amb un heroi africà.

Fa poc un amic em deia que Kempes era un jugador sobrevalorat i hiperbòlicament unflat per la seua vinculació a uns colors necessitats de mites a l’alçada dels equips amb xampions, copes d’europa, libertadores, però jo li vaig reconéixer que tot i la seua vinculació a l’Hèrcules i el València, era un dels meus mites d’infantesa, junt amb Cruyff, Neeskens, Rummenigge, Asensi o Rexach. D’infantesa dels 70, perquè als 80, ja amb l’adolescència, va arribar Julius Erving, el Dr. J, i la nebulosa s’ha engolit els probables mites futbolístics d’aquella dècada. 

Cap problema, els 90 van començar amb noves estrelles, Stoixkov, Laudrup, Koeman, Guardiola, començava el bonrotllisme cruyffista i s’albirava una nova era. D’allà cap aquí puc dir que, en comptes del meu pare, jo he viscut els millors anys del nostre equip compartit. I el meu fill gran, nascut l’any 2004, no ha conegut una altra cosa, criatureta.

Un partit de futbol és una obra de teatre on els guionistes estàn tan amagats que la improvisació sembla el motor de la trama, un poema que és una gran temurà, una combinació diferent en cada representació, en cada nova escriptura. D’aquí la fascinació.

I Ronaldinho ha estat un dels seus taumaturgs més dotats. L’alegria va vindre amb ell, i no se n’ha anat. En algun lloc he escrit que la diferència entre un bon, un genial baterista de jazz blanc i un de negre (permeteu-me la terminologia poc políticament correcta), és que a igualtat de virtuosisme, el baterista negre sempre somriu, sempre executa com si estiguera compartint el ritme de déu… o del dimoni. Max Roach, Art Blakey, Louis Hayes, Roy Haynes, Elvin Jones, tots ells comparteixen amb el Gaúcho el somriure amb què acompanyen els seus contundents ritmes. Ronaldinho va somriure fins i tot el dia que va topar de front amb John Terry… i el va tombar com una bitlla.

Fa massa temps que tenia pendent de confesar que si rese a algú, serà a un sant com els del Cardenal Voiello de The Young Pope, un sant per als tifosi.