La història de Zoo: lluita, festivitat i un comiat difícil d'assimilar

VALÈNCIA. Quasi huit milions de reproduccions té la cançó 'Estiu' a YouTube. Aquest tema va ser el principi del fenomen de Zoo, però, l'èxit de la banda valenciana no es pot explicar únicament en xifres. En eixe moment, tal com recorda Toni Sánchez -més conegut com a Panxo- "una ona ve cap a mi. Sense pensar-ho em puge i fins avui". Zoo s'acomiadava el passat mes de juliol en un concert a Gandia del seu públic, després d'una dècada en la qual la banda, i la música en valencià, han trencat molts sostres. 

El documental Sobreviure a l'incendi, dirigit per Josep Pitarch i produït per la productora Ambra Projectes Culturals, mostra perfectament l'impacte que el grup ha tingut, però a més s'apropa, un a un, als seus membres per a conéixer millor la seua història i comprendre, també, un comiat difícil d'assimilar tant per als seus seguidors com per als mateixos integrants.

"El comiat ens va superar a tots un poc", confessa Panxo en el film. I és que no és senzill posar fi al projecte d'una dècada, més quan aquest projecte s'ha convertit en tot el que un ha somniat. No obstant això, l'aturada arriba en el moment en què el cos i la ment ho necessita. "M'havia espremut molt i havia de començar a plegar", afirma Panxo. A través del llargmetratge -que es pot veure des d'aquest divendres en sales de València, Gandia, Castelló, Barcelona, Oviedo i Madrid- s'entenen millor aquestes paraules, on es pot veure a un músic, a voltes, superat per les expectatives. Ho apunta molt bé el periodista Jordi Évole, una de les veus que forma part del documental: "Si des del primer dia tens el llistó dalt, no pots fallar. És molt complicat ser Zoo".

Sobreviure a l'incendi arranca amb una pregunta clara i directa: com ha arribat a aconseguir aquest èxit la música en valencià? Zoo congregava fa quasi dos anys any, en desembre de 2022, en el WiZink Center de Madrid a més de 8.000 persones; i dies després superava aquesta xifra amb un concert en el Palau de Sant Jordi que reunia a 15.000 fans. "Zoo em provoca eufòria, em fan ballar. Però, a més, escolte les seues lletres i són del meu equip", conta la cantant i compositora Rozalén, altra de les veus convidades, qui reconeix que "pareixia impensable que una banda en valencià ho rebentarà de tal manera".

En els últims anys, Zoo ha portat la seua música i les seues lletres, fins i tot, a França, Alamània, Anglaterra, Japó, Palestina, Polònia i Hongria, demostrant que els artistes d'ací també poden captar les masses i trencar fronteres. En efecte, una de les imatges més increïbles del film és quan apareix el públic d'un festival japonés saltant i cridant com si allò que sonara fora part seua. Un fet que ha atorgat a la música valenciana molta autoestima. Per a la cantant Sandra Monfort, amb qui han col·laborat, la clau ha estat a haver sabut crear un "estil propi" que "mescla poesia, crítica política i festivitat".

Però, arribat a aquest punt, confessa Panxo que comença a veure clarobscurs el futur de Zoo: "Si el del Wizink i el Palau de Sant Jordi eixia bé, era molt difícil per a un grup com el nostre arribar més alt. Comence a veure que no tinc moltes ganes de calfar-me molt més el cap per a continuar eixa progressió". Un dels mantres de la banda ha sigut la paraula llibertat.

Fer entre tots una banda

I bé, l'èxit que ha tingut Zoo és de sobres conegut, per això, un dels aspectes més interessants del documental és que no es focalitza en aquest fet. El film s'apropa a cadascun dels seus integrants, fent partícip a l'espectador d'una realitat cultural, familiar i social que tal volta desconeixia sobre la banda. La història comença traslladant-se a Redovà (el Baix Segura), per a recordar la infantesa de Panxo i on la seua família, però en especial la seua àvia, ajuden a construir un perfil més clar de qui és Toni. Aquesta última ha estat sempre molt lligada a la cultura, perquè son pare va compartir presó amb Miguel Hernández. "L'hem sentit recitar moltes voltes", diu Panxo, a qui la seua àvia li va servir de molta inspiració.

Ara bé, fou l'aparició dels primers rapers en Gandia, quan tenia 18 anys, el que el va marcar profundament. El Club de los Poetas Violentos ha sigut, en aquest sentit, "un dels grups més importants" en la vida de Zoo. 'Castissa i rància', amb Toni 'el sucio', va ser el seu primer rap, ja en valencià. Així mateix, el documental rememora els anys a Benimaclet treballant al bar Montaditos i estudiant la carrera de filosofia. I, com no podia ser d'altra manera, es recorda el seu pas per Orxata Sound System i Riot Propaganda, experiències que van acabar d'aclarir-li allò que volia fer en el món de la música.

Després d'això, és la Vall de Gallinera (la Marina Alta) el següent punt on es desplaça el documental per a contar, aquesta volta, la història d'Arnau Giménez. El Raval, la casa comunal on va passar la seua infantesa, posa nom al segon àlbum del grup, però a més algunes vivències del poble queden recollides a la cançó 'Xafant Fang'. I d'ací, l'altre lloc a visitar és Atzeneta d'Albaida (la Vall d'Albaida), el qual permet conéixer més a Marcos Úbeda, a qui un viatge a Palestina l'any 2018 el va marcar fins al punt de voler plasmar anys després, en el llibre I, malgrat tot, Palestina, tota la guerra que va trobar.

Benimaclet, de nou, ocupa un lloc especial al film per a parlar de Toni Fort 'pollet', a qui el seu interés per la música clàssica, però sobretot les seues ganes de formar part d'una banda de música, el fan entrar més endavant en Zoo. També li ocorre el mateix a Natxo Císcar, de Vinaròs (Baix Maestrat), qui s'incorpora en la segona gira de la banda; i Héctor Galán, habitual en les jam sessions valencianes i un amant dels sons jamaicans, que va ser clau en la fase final de la banda.

De l'eufòria a l'esgotament i, de nou, a l'eufòria

El cert és que no es pot negar el talent dels integrants de Zoo; com tampoc que la banda va aparéixer en un moment en el qual l'escena valenciana s'havia quedat sense alguns dels grups que més públic arrossegaven. La retirada d'Obrint Pas, La Gossa Sorda, Aspectat i Orxata Sound System, van obrir un important forat en la música que el mateix Panxo va saber localitzar. Com afirma aquest, "era el moment d'intentar-ho". I així es va fer.

Amb Tempestes Vénen del Sud, en 2014, comença el somni de Zoo, que contacta amb el productor Mark Dasousa perquè els ajude a fer un disc d'un èxit absolut. "Van aparéixer en el moment adequat", confirma Dasousa en el film, qui també reconeix el talent innegable de la banda. 'Estiu', el seu primer single, va confirmar que hi havia ganes de nous aires en la música valenciana, però també que la seua anava a ser una proposta ben diferent. Aquest àlbum és, segons Panxo, "inflamable, molt fill del seu temps". I és que des dels inicis les seues lletres van servir de denúncia i d'altaveu de molts problemes, no sols del poble valencià, però sobre per al poble valencià, qui travessava un moment polític prou convuls. "Estic buscant tantes respostes, que oblide les preguntes que m'he fet", comença dient 'Corbelles', un altre dels seus temes icònics.

D'altra banda, cal destacar que el documental mostra la preparació de cada disc, fent especial èmfasi en l'estat emocional que travessaven els seus integrants en cada moment. Si en Tempestes Vénen del Sud tot va anar de cara; en Raval van aflorar totes les preocupacions i ja no es sentien tant "lliures" a l'hora de crear. Va ser, manifesta Panxo, un "moment de col·lapse", en el qual el cantant va necessitar anar al psicòleg i, fins i tot, a classes de cant perquè l'estrés li estava deixant sense veu. També la banda, en general, va haver de fer "stop" i aparcar els desfasaments després de cada concert. Independent a això, Raval va deixar per al record moltes cançons imprescindibles en la discografia del grup, com 'Ventiladors' i 'El Cap Per Avall'.

I en 2020 aplega Llepolies, on de nou el cantant es sent "molt segur de les lletres". "No li pegue tantes moltes, hi ha més ironia i està més fet des de la diversió", conta Panxo. La cançó que posa nom al disc, 'Llepolies', va suposar un inici genial per a l'àlbum, que a més estrenava el segell Zoo Records, i el qual va entrar en el top 10 de discs més venuts de tot el país.

De nou, la banda segueix caminant cap amunt i en eixe trajecte no espera el fenomen en el qual es convertiria 'Tobogan', la cançó més escoltada de la seua història, amb més de 13 milions de reproduccions a Spotify, i que ha aconseguit conquistar a nous oients. Una cançó, com conta una seguidora, que molts utilitzen fins i tot el dia de la seua bodo. Panxo ho defineix, senzillament, com un "gol". Un triomf que es va completar amb els concerts a Madrid i Barcelona, i que van dur la banda a voler afrontar el seu fi, satisfets amb tot el que s'havia fet.

"He sigut feliç", amb eixe missatge van voler acomiadar-se dels seus seguidors, a més d'amb la cançó 'Epíleg', que si bé expliquen en un inici anava a ser un tema més, va acabar resumint perfectament aquells deu anys. Però no anava a ser tot. Ara, continuen el seu llegat amb aquest documental que també suposa una fita en la seua carrera, projectant-se inclòs en cines de Madrid i Barcelona. "Espere que algun dia puguem tornar", conclou en finalitzar Panxo, qui té clar que Zoo ha sigut el grup de la seua vida, i qui sap....

"No patiu per mi

Que vaig tindre sort i bona vida

Missió complida, xé, què he sigut feliç" ('Epíleg', gener de 2024)