Hi ha vida més enllà del plenari

ALACANT. “Hi ha falta d’identitat perquè hi ha molta gent que ha nascut fora, però no crec que siga l’arrel del problema d’Alacant”, explica la presidenta de l’associació Gran Via-Sud, Sol Garcín. “Jo no perc les arrels perquè soc d’Aranjuez i el meu poble es el més bonic d’Espanya, però Alacant es la millor terra del món. Per això lluite perquè les meues filles i els meus nets tinguen una ciutat millor, perquè es on els tocarà viure”, contesta Manuela Celdrán, de l’associació veïnal de Ciutat Elegida. “Sí és cert que al País Basc els pensionistes són punters. No se si ací al tindre un clima càlid la gent es passiva, però quan et toquen la moral, ixes al carrer”, afegeix.

«Cal consciencia de cuidar les coses que son de tots, perquè jo soc de València i soc presidenta d’una associació veïnal, i a la junta la majoria no som nascudes a la ciutat. És un problema de falta d’amor al que és comú», apunta Sol Garcín. «Per a la festa la gent es mou molt però per treballar pel que es de tots costa molt. Crec que es deu fomentar des dels col·legis, conscienciar que l’entorn es responsabilitat de tots, com passa ara amb l’emergència climàtica. També cal consciencia per part dels partits, que haurien de donar exemple». 

Maria José Rico, regidora de Turisme al govern de Díaz Alperi entre el 2003 i 2007, apunta que “tots volem la nostra ciutat i lluitem per a millor-la, però és una cosa personal: no pense que siga sempre necessari eixir al carrer per canviar les coses”. “Costa traure a la gent al carrer per coses importants”, valora Paquita Molina, activista veïnal des de l’any 85. “Quan estava Angel Luna anava a pujar l’IBI ivam fer una gran manifestació. Ara en canvi, puja l’autobús i ningú diu res. Es pensen que fa igual eixir o no, però si et manifestes, fas saber als poderosos que hi ha gent enfadada, perquè els polítics fan el que volen”. 

«Jo sóc un producte típicament alacantí, una ciutat d’al·luvió on la gent ve de tot arreu. Els meus pares van vindre obligats per la Guerra Civil des de Màlaga: mon pare gallec, ma mare andalusa. Si crec que hi ha una característica estudiada per Josevicente Mateo al llibre Alacant a Part on explicava perquè València s’emportava sempre més», apunta la sociòloga Maria Teresa Molares, també regidora per EUPV als anys 80. «Ell deia que ens caracteritza el menfotisme, que tot ens fa igual. Però no crec que siga pel clima: ací va acabar la guerra i va haver una dura i forta repressió dels sentiments de la gent. Esta població va quedar contrada, encollida i asustada, la por la tenim damunt».

«La primera tenda la vam obrir a Palència, nosaltres som castellanes», diu Isabel Gómez, propietària d’un xicotet comerç i «empresària dels peus al cap». «Però els problemes ací i allà son iguals. A la gent li costa associar-se, però per a demanar ens hem d’unir. Som pocs els que tenim actitud per canviar les coses. Jo crec que es propi de Made in Spain». 

«No crec que siga un made in Spain, ni que la guerra ens haja marcat», pensa l’ex regidora popular Maria José Rico. «Tampoc crec que el clima siga un problema, som una ciutat capaç d’atraure gent de tot el mon gràcies al clima i la gent. Ho hem de lloar i potenciar».

«Jo m’enrecorde que als anys 50 la ciutat quedava obligadament en silenci cada 20 de novembre, tancaven fins als cinemes mentres tota la Falange Espanyola s’instal·lava a Alacant per vetllar a la presó on havia mort Primo de Rivera. Sinó es això viure baix el temor...», recorda Maria Teresa Molares.

Les dones activistes veïnals, els homes regidors

«A les ampes i al mon veïnal tot el treball de base és de les dones, sempre hem actuat com no ho sabien fer els homes: mes exquisides i mes treballadores», opina Manuela Celdrán. «Dona, hi ha de tot», li contesta Maria Teresa Molares. «Els regidors van a lluir-se als plenaris, pero als barris el treball ha de ser diari. Nosaltres ens preocupem per la gent major o desemparada, s’ha de ser perseverant», contesta Celdrán.

«Quan va començar el moviment veïnal eren mes homes que dones, i després es va invertir», recorda Paquita Rico. «Les dones estaven treballant a casa i sempre estaven a l’aguait del que passava pel carrer. Jo crec que les dones estem mes atentes al que passa, però no sé perquè som més».

«Els homes ocupen els llocs amb visibilitat social, i quan la perden es tiren cap arrere. Sobretot si comporta un esforç i un treball com el que han fet estes dones. És un fenomen ben estudiat i un dels elements que s’utilitza per saber si un treball te importància es si es feminitza. Si treballen més dones que homes, perd presencia social. Per sort això, va acabant-se...», vaticina Maria Teresa Molares.

«Les dones som fonamentalment qui cuidem de les famílies, dels xiquets, dels majors, dels dependents, els portem al col·legi, al metge... Encara que cada volta hi haja mes responsabilitat per part dels homes», pensa Sol Garcín. «Eixa consciència que tenim de cuidar als nostres, la traslladem a la cura del que és de tots i per això hi ha mes participació femenina que masculina».

«Quan vaig ser regidora, em manaven les cartes com a “senyor Molares i esposa”. Érem molt poques en aquella corporació del 87, quatre dones. Més enllà de les formalitats que mai van corregir, el tracte dels regidors i dels funcionaris era deplorable... Vaig haver de tindre fama de dura per fer-se valdre, si anava amistosament desapareixia de l’escenari immediatament», conta Molares.

«Jo al 2003 no vaig rebre eixes situacions però sí altres. El 87 quan vaig començar a exercir d’advocada sí vaig patir. Quan entrava al jutjat deien: mira, l’advocat ha enviat a la secretària», conta Maria José Rico, que també va ser diputada a les Corts. «Ara hi ha televot, però el 2001 a les Corts jo vaig intervindre embarassada amb la panxa ben gran. Els metges estaven esperant per si em posava de part. Ara ja ho hem aconseguit i em fa molta enveja. No estem bé encara però hi ha hagut molts canvis, es nota la diferència». 

«A diferència dels anys 70, jo quan vaig començar a treballar al 83 la dona ja anava al banc i era independent. Sino no haguera tingut la meua empresa», apunta Isabel Gómez. «Ami ni em van deixar eixir a la cavalcada de Reis Mags, com anava a fer una donade rei! Al final vaig fer de Baltasar a la cavalcada de la Verge del Remei», explica entre riures Maria Teresa Molares.

Les propostes electorals que mai s’acompleixen

«És increïble la demora del Parc Central, s’hauria d’executar ja», demana Maria José Rico. «I la Via Parc, ha de descongestionar el trànsit de tota la ciutat però ahi està, arribem al carrer Teulada i s’acaba», apunta Manuela Celdrán. «Tot això cohesionaria els barris del nord de la ciutat, tota la perifèria», recomana Paquita Molina. 

«La pacificació del transit és recurrent, totes les campanyes van a millorar el transport públic i sempre queda igual. Ara es parla més dels parcs i jardins, jo ja ho demanava als 80 i Lasaletta em replicava que no feia falta, que ja teníem la platja», assenyala Maria Teresa Molares. 

«La neteja que no es soluciona des de fa més de trenta anys, les queixes als barris son comuns», apunta Sol Garcín sobre un dels temes estrella de la campanya, després de que Alacant fóra nomenada una de les ciutats més brutes d’Espanya. «Els macrodepòsits de combustible al Port ni s’han plantejat en campanya, però prompte haurà un problema d’integració del Port a la ciutat, com amb la descàrrega de granels. Donaria un no rotund als macrodeposits de combustible, el port ha d’estar integrat a la ciutat i s’ha de destinar a altre tipus d’activitats». 

Si foren alcaldesses, la seua primera mesura la tenen clara:

Maria Teresa Molares: «S’ha de recuperar el teixit associatiu veïnal des de l’Ajuntament. Comprovar totes els associacions que estan desactivades i incentivar-les, no poden ser fantasmes instrumentals per als partits»

Paquita Molina: «La gent que ve de fora i no té res, escolte tantes històries pel barri... Ajudar-los seria la meua primera mesura».

Isabel Gómez: «Es preocupen pels grans magatzems i els creuers, però al centre no ens fan un plànol del xicotet comerç, i ho portem demanant anys».

Manuela Celdrán: «Fa dos anys estava reformant-se el reglament de participació amb les associacions i eixe treball es va suspendre. Reprendria eixos treballs urgentment».

Maria José Rico: « jo milloraria les connexions d’Alacant amb la resta d’Espanya pero sobre tot amb el Corredor Mediterrani. No es competència municipal pero una alcaldessa hauria de reivindicar-ho. I fer el pla de xoc de neteja».

Sol Garcín: «Tenim un passeig meravellós des del Postiguet cap al Campello, però entre Sant Gabriel i Urbanova aço és un abocador de brossa. L’accés sud de la ciutat és tercermundista i això que és l’accés des de l’aeroport. Una ciutat del segle XXI no es pot permetre tirar aigües fecals a la mar com passa al Barranc de les Ovelles. L’emissari de la depuradora sud està caducat des del 98, un tub que no acompleix distància ni profunditat. Al carrer Panamà-Perú cada volta que plou, ixen les aigües fecals al passeig de Joan Fuster. Hi ha una necessitat imperiosa per part de l’Ajuntament i la Generalitat en la depuració d’aigües».