Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

CAFÉ DEL TEMPS / OPINIÓN

Hàbits lectors i WhatsApp

17/06/2017 - 

«És que cada dia es llig menys!», se sent a dir sovint. «Els joves d’ara no lligen: no lligen gens!» La queixa és un lloc comú. I se sol proferir —com és habitual en tots els debats contemporanis sobre humanitats— amb indocumentada i temerària alegria. Tanmateix, no és en absolut cert que cada volta es llija menys. Tot el contrari: em sembla una evidència que en els nostres dies i al nostre rodal de món mai no s’ha llegit tant com ara es llig. Deixant de banda el fet que en el món tradicional només llegia qui podia llegir —com qui diu, la immensa majoria de la humanitat ha estat analfabeta fins fa quatre dies; i les revistes i els llibres eren objectes d’accés minoritari i exclusiu—, cal considerar que l’actual població, generalment alfabetitzada, inverteix una part important del seu temps a la lectura. No em referisc necessàriament a la lectura literària; ni tan sols a la de revistes i  periòdics en suport de paper: em referisc, òbviament, a la sovintejada lectura de fragments textuals que quotidianament fem, conscientment o inconscientment.

És un fet: la nostra és la civilització de les pantalles. Homes i dones, velles i vells, joves, infants i adolescents hem sucumbit, sucumbim o sucumbirem a la captivadora màgia de les pantalles. El nostre dia a dia és fet de mòbils, tauletes tàctils, iPhones, televisions, videoconsoles, iPAD, ordinadors... I hi ha qui molt seriosament bromeja suggerint que l’Homo sapiens hauria de ser rebatejat com a Homo pantalicus. Al llarg del dia —i de la nit— quants textos arribem a llegir dins i fora de les nostres pantalles? Quants rètols, missatges, comentaris, titulars, avisos i cartells passen davant dels nostres ulls? Quantes notes, lletres, notícies, missives, anotacions, instruccions i apuntacions descodifiquem i processem al cervell contínuament? Sense necessitat de ser addicte a les xarxes socials i a les relacions digitals, quantes hores setmanals invertim a llegir (i escriure) correus electrònics, premsa digital, piulades de Twitter o publicacions de Facebook?

Amb una pantalla a la cartera o a la butxaca mai no estem sols. En qualsevol moment —i onsevol— conjurem la solitud o l’avorriment amb el benefici de la comunicació: amb la il·lusió d’una comunicació instantània, universal i permanent. Ara mateix, mentre assaborisc el meu sabàtic café del temps a la cafeteria habitual, comprove que tot el veïnat llig. Sense excepcions. No importa si seuen sols o acompanyats: tots tenen la vista fixada sobre un tipus o un altre de pantalla, amb l’única excepció de l’home del meu costat, que llig les notícies de la premsa esportiva, i una senyora major —encara hi ha fe!— que frueix d’un llibre a la tauleta del racó. La resta de la clientela es troba tota embeguda per les pantalletes, amb els respectius aparells agafats amb dues mans, i els dits polzes llestos per a escriure, lliscar o clicar. Ningú no mira la mar... Ningú no mira la mar! Aquest és el greu sacrilegi: en aquesta cafeteria de primera línia, el personal s’estima més llegir i visionar imatges en la minúscula pantalla del mòbil, abans que no embadalir-se amb la serena visió de la mar —amb tots els matisos del blau estival que ara mateix llueix i ofrena. Com sempre —ai!— en el pecat portem els humans la penitència.

Tan arrelat tenim en els nostres usos i costums digitals el plaer —i el vici— de la lectura que de tant en tant se’ns revela i ens colpeix una insospitada síndrome d’abstinència. Necessitem llegir. Com una droga. Com mai. Un periòdic, una revista, un còmic; ni que siga una frase impresa en el sobret del sucre que acompanya el café. Necessitem llegir. No importa què: llegir. Aquest mateix matí —sense anar més lluny— se m’ha despertat un episodi d’ansietat lectora. Ja em perdonaran que el ho conte... 

Estava que em llegia damunt! Instintivament he tret el mòbil de la butxaca i m’hi he encomanat com qui s’encomana a una creu per fer fugir el dimoni: com el nàufrag que s’aferra a un tauló en alta mar. Llegir. Qualsevol cosa, però llegir! El dit, amb moviment instintiu —autònom i precís— ha premut de seguida la icona verda i circular del WhatsApp. Sense res millor a l’abast, l’avidesa lectora m’ha portar a tafanejar, oberta l’aplicació, els perfils de la personal llista de contactes. I se m’ha obert la curiositat. Quines paraules trien per a mostrar-se al món, els meus contactats? Un bon grapat d’amics ha deixat, òbviament, el missatge que d’ofici proposa l’aplicació: «Hey there! I am using WhatsApp.» Però la majoria hi ha volgut escriure un perfil propi. I amb aquests perfils he provat d’assaciar la fam de lectura. 

«Digues quin perfil tries i et diré qui eres!», em dic, abans de xafardejar sistemàticament els missatges de presentació. I descobrisc un món de cites, confessions, frivolitats, inclinacions i deferències. Per ordre alfabètic, sense passar de la A, em guanyen la curiositat i l’atenció —per exemple— algunes cites en llatí que fan servir els amics erudits. A. M., posem per cas, s’anuncia amb la màxima Ego cum veritate adversus omnes, que Gregori Mayans va assumir com a divisa, i que reivindica una actitud vital il·lustrada i admirable: que amb la veritat i la raó es pot lliurar batalla intel·lectual contra tot —i contra tots. A. G., per la seua part, reivindica en el seu perfil que Humans need management, not nature. A. S., artista combativa, no s’està de proferir des del seu perfil: «Els nostres somnis, els seus malsons.» I mentre pense que segons quins somnis són també bonics —i possibles— de somniar sense provocar malsons a ningú, descobrisc un dolç imperatiu en el perfil d’A. C.: «Cal menjar-se la cirereta del pastís.» I de seguida  la breu i existencial sentència de la periodista A. C. «Mai és ara» (que inevitablement em recorda el «Tot és ara i res» del poeta Joan Vinyoli).

Quan me’n vull adonar ja és massa tard: la lectura dels perfils de WhatsApp m’enganxa. M’ha enganxat. No hi puc fer res: sóc un home fàcil, i és amb facilitat que caic en cada nova addicció possible. Tafanege per això el perfil d’un amic estimat —i estudiós i músic genial—, l’alcoià A.-L. M.: «Per més llargs i foscos que siguen els túnels sempre tenen eixida», diu. Mentalment li desitge la llum més intensa, després del fotut túnel que sé que ha hagut de travessar. I passe a llegir el perfil de l’artista inquera A.-M. F., que proclama als quatre vents: «Tots els dies són especials, al vostre costat». També em crida l’atenció la cita de l’amic socarrat A. T., que coincideix amb tres o quatre contactes més a recordar les paraules farcides de sensibilitat que Antoine de Saint-Exupéry va escriure en El Petit Princep: «L’essencial és invisible als ulls». I m’encativen encara, apressadament consultades, les frases de C. B., «Scire loqui decus est, decus es scire tacere» (‘Saber parlar és una virtut, però també ho és saber callar’); de la porrerenca M. B. citant Efak, «Mai no podràs volar si te n’afluixis»; de M. S. citant Jordi de Sant Jordi, «E no strench res o tot lo món abràs»; de L. M. citant Ausiàs March, «No cal dubtar que sense ulls pot hom veure»; de la calpina T. L., «Per saber no et cuites que el temps t’ho dirà, que no hi ha res més bonic que saber sense preguntar»; de l’eruditíssim V. B., evocant una sàvia dita popular, «Fes bé i no faces mal, i un altre sermó no cal»; del prolífic assagista J. G., «El més sospitós de les solucions és que es troben sempre que es vol»; o de la molt estimada amiga X. F. citant l’exòtic i proper Murakami: «En la vida has de decidir clarament a què vols dedicar l’energia i el temps de què disposes.»

No sé si ho he encertat jo, aquest dissabte, dedicant el temps i les energies a escorniflar i airejar els perfils en WhatsApp d’alguns amics, coneguts i contactats. Passa que els camins de la lectura són, ara més que mai, en la postmodernitat digital, imprevisibles i inescrutables. I que d’alguna manera convé contraargumentar, de tant en tant, el pessimisme tòxic dels qui es adesiara s’encaparren en la queixa: «És que cada dia es llig menys!» «Els joves d’ara no lligen: no lligen gens!» Quede clar que en el món que vivim fins els perfils del WhatsApp aporten noves oportunitats, noves formes i nous hàbits per a la lectura! La literatura —això que en diem literatura— ja és una altra cosa. O no. Perquè, vegem... Poden ser literatura, els perfils del WhatsApp? No seré jo qui prove d’explicar i aclarir, ara i ací, què és i què no és literatura. Sé només que el regal de la literatura (la comunicació, la bellesa, la capacitat d’emoció de les paraules) no rau tant en el suport que les vehicula com en la seua viva palpitació. Han fet la prova, vostés, de furetejar en els perfils de WhatsApp dels amics, i mirar si hi palpita res bonic?

next
x