Guia del nou dèspota il·lustrat. Versió de butxaca per a hipsters d’esquerres

La setmana passada es va fer pública la convocatòria del concurs per al nomenament del Cap de Servei de la Delegació Territorial de CulturArts a Alacant. També la de Castelló, va tot en un pack, i és que gairebé dos anys més tard, és arribada l’hora de les “províncies”. Ja s’han fet els comptes i sembla que l’antihistamínic contra l’alèrgia que provoca la topografia administrativa comença a fer efecte. Ja se sap que es tracta de principis actius que ataquen la histamina i els seus efectes immediats, però no curen la malaltia.

La lectura detallada dels quatre fulls escasos amb què comptava el document  va provocar, provoca i provocarà debats virtuals que en algun que altre cas, es traslladaran a fòrums més formals, donat que la persona resultant del procés serà això que Albert Girona, Secretari Autonòmic de Cultura, en la seua darrera eixida de València direcció Alacant, per presentar la programació trimestral de la nau Arniches, va esmentar com a “nombramiento inminente de una persona que programe desde Alicante”.

Els principis  de mèrit i capacitat, així com el criteri d’idoneïtat seran els eixos sobre els que hauran de decidir les 6 persones nobles i honestes, eixe jurat hipervitaminat que tindrà sobre les seues taules currículums plens de títols de la Junta Qualificadora de Coneixement de Valencià, nomenaments de funcionaris de carrera de grup A1, certificats de cossos A1-05, A1-07, A1-20, A1-21, certificats de Másters de Gestió Cultural, de cursos de formació, de les Escoles Oficials d’Idiomes, certificant coneixements en eslové, estoni, txec o croat, i acreditacions de la realitat cultural i de la capacitat de lideratge. Per a aquestes dues darreres documentacions potser siga vàlid com a continent els tan de moda pots de vidre amb tapa metàl·lica, que tan serveixen per a una cervesa com per a una amanida vegana, o per a una inabarcable experiència en implementació i revisió d’estratègies (sic). Si demanàrem al departament d’estadística de qualsevol de les nostres universitats (a aquesta zona de “províncies” en tenim de molt bons departaments)  que en fera la media de possibles optants al lloc,  respecte del segment de població total  dedicat a la cultura en totes les seues variants (ja no dic de la població total), el subgrup resultant podria posar encarnat a més d’un, com diuen a Elx.

En el decurs del segle XX les noves tendències de modernització de la funció pública, encapçalades pel model de l’“era de la organització”, van proposar una administració il·lustrada que desplaçava  a la política i convertia els gestors en tecnòcrates, entroncant  de manera clara amb el pensament de la Il·lustració, però no amb el que amb el pas dels segles ha esdevingut en llavor de l’esperit  de la democratització de l’accés a la cultura i la participació de tots els estaments, sinò del nucli dur d’allò que es va conéixer com a Despotisme Il·lustrat, ben definit en el tòpic dels brioixos: si no tenen pà, que mengen phoskitos, metàfora de  pastisseria industrial del Tout pour le peuple, rien par le peuple.

Davant del paternalisme d’aquest model, molts trobaren a faltar la pérdua de la phronêsis aristotèlica.  Una mica de prudència a l’estil nicomaqui no vindria malament. Al capdavall, el mal guionista de còmic que fitxa entrada a les 7:30 i eixida a les 15:00 amb l’empremta del seu índex, com un SuperAgent 86 de les biblioteques (ai mare…), segur que tambè té un currículum que lleva el singlot.