Grafits

Sempre m'han fascinat els grafits. Recorde que, de jove —ara deu fer milanta anys i un dia—, un matí que caminava de pressa prop del castell de Sant Ferran, a Alacant, estava tan absort llegint el missatge d'unes filosòfiques paraules  pintades sobre un mur lateral que em vaig xocar contra una farola, amb tal violència que en vaig quedar estabornit i vaig caure violentament de tos a terra. No sabia si plorar, pel dolor; o riure, per la comicitat de la situació. La prioritat, en tot cas —adrenalina al cor, sang a les galtes— va ser comprovar que ningú no n'havia estat testimoni, del vergonyant accident...

Com als murs i a les parets dels descampats —i de les places, i dels carrers—, també als lavabos de la Universitat demostrava tindre jo vocació de lector impenitent. M'encuriosia llegir l'anàrquica i caòtica barreja de consignes pornograficoescatològiques i aforisticofilosòfiques que hi omplia les parets. «La resignació és un suïcidi quotidià»; «La VI Flota, la merda sura»; «Qüestiona-ho tot», seguit d'un submís i alhora contestatari: «Per què?»; «Coses que odie: / 1. Vandalisme / 2. Ironia / 3. Llistes». Recorde, fins i tot, una pintada estampada no per dins sinó per fora de la porta d'accés al bany del professorat, en l'antiga Escola Universitària de Formació del Professorat d'EGB. Davall del rètol que hi anunciava «Aseos profesores» algú va fer la picardia de respondre'n l'envit animosament amb la pintada següent: «¡Nos aremos!»

Si ara em vénen a la memòria aquells hàbits lletraferits als lavabos de la Universitat és perquè en una molt singular picabaralla dialèctica que acabe de testimoniar (en diferit) amb el mòbil, un dels interlocutors ha al·ludit aquest àmbit com a font de vulgaritat i grosseria. M'estic referint a l'intercanvi de colps verbals que, per mitjà del pardalet blau del Twitter, s'han propinat el senyor Julian Assange i el senyor Arturo Pérez-Reverte.

La confrontació entre l'activista que va crear WikiLeaks i el temperamental escriptor i acadèmic de la RAE es va originar en la resposta que aquest últim va fer a una controvertida piulada de l'informàtic australià. Va ser el passat 9 de setembre —ara sembla que fa una eternitat, per la precipitació dels esdeveniments—, quan Assange va publicar la cèlebre foto de l'home desafiant els tancs en les protestes de la plaça de Tiananmen, l'any 1989, tot i avisant que això no li funcionarà a Espanya en el cas de Catalunya: que el poble català té el dret a autodeterminar-se, i que els arrestaments només serviran per a unir-lo i enfortir-lo: «Spain, this will not work in Catalonia. The Catalan people have a right to self-determination. Arrest only unify and strengthen them.» Al sendemà Pérez-Reverte li observava que la foto evidenciava el desconeixement respecte a Espanya i Catalunya i el qualificava de ser «un perfecte idiota»: «The photo of the tanks that besides being ignorant about Spain and Catalonia. You are a perfect idiot, Mr. Assange.» I és ací on Mr. Assaig li retruca, a Mr. Pérez-Reverte: «Ever your insults are plagiarized from the toilet wall» («Fins i tot els teus insults són plagiats de les parets dels lavabos»). L'autor de La piel del tambor prova de contraatacar amb l'arma d'una crua ironia, insinuant al ciberactivista de Townsville (no ho oblidem: amb reirerades amenaces de mort, i amb una ordre de captura internacional, Julian Assange ha viscut llargues temporades reclòs i confinat a l'ambaixada d'Equador a Londres) que no tots tenen tanta experiència com ell, de viure en lavabos, ambaixades i llocs tancats: «We do not all make our experience of living in toilets, embassies and enclosed places, as you do, Mr. Assange.» I Mr. Assange, impietosament —sense anestèsia—, li escudella una piulada que en termes de tauromàquia en diríem la puntilla: «No surprise that a plagiarist —someone who steals from others— is also a dim wiitted apologist for imperialism» («No em sorprén que un plagiari —algú que roba als altres— siga també un malintencionat apologista de l'imperialisme»). Complementant la reflexió, Assange publica en aquesta mateixa piulada un parell d'imatges amb retalls periodístics sobre casos escandalosos de plagis perpetrats pel senyor Pérez-Reverte: el que li va fer a Antonio González-Vigil (pel qual va ser condemnat a pagar una indemnització de 212.528,94 €) i el que va cometre a costa de l'escriptora mexicana Verónica Murguía.

Sóc de l'opinió que, per a un creador, el plagi —el plagi amb finalitats interessades, impostores i crematístiques— és l'equivalent de la prevaricació i la corrupció en el cas dels polítics. N'invalida la credibilitat... Siga com vulga, tornant al tema dels grafits, la bona qüestió és que ara, en comptes d'eslògans protestataris o filosòfics, als murs públics —com als envans i a les portes dels excusats del Campus— hi ha un divers repertori de dibuixos abstractes, purament estètics, sense substància ni contingut verbal: sense sentit ni voluntat de comunicació social. Són meres signatures abstractes que eixutament marquen territori i expressen la presència d'un jo egotista i entotsolat. Em costa d'entendre. És embrutar per embrutar: per simplement reivindicar l'existència de la individualitat, sense més trellat ni forment...

Aquesta és la sensació que els grafits actuals, tan buits de significat, em desperten: l'individu aïllat de la postmodernitat només sap articular el propi nom. Es projecta sobre si mateix, sense vocació solidària ni instint d'incidència envers els altres. I sembla obvi que allí on les persones no tenen res a dir, el teixit social se'n ressent, es dissol i esdevé una pura acumulació d'individualitats —que gargotegen noms propis (o impropis)— en espais públics... 

O no. Potser no: potser m'equivoque, i resulta que el dèficit de missatges als murs públics s'hauria d'explicar per un simple canvi de paradigma en els canals de comunicació. En els anys vuitantes i norantes, els qui no disposaven d'accés als diaris, les ràdios o les televisions tenien només la via expressiva dels murs i les parets lliures. Ara, en canvi —heus ací una de les revolucions no menors del nostre temps— qualsevol fill de veí té a l'abast la possibilitat gratuïta de llançar missatges al món en aquests nous murs públics que són Internet i les xarxes socials. Fins i tot, parlem del mur de Facebook... I és que a la pantalla expressem emocions, compartim notícies, proclamem delits, establim converses, saludem amics, publicitem quimeres, etc. Internet és ara com ara l'espai públic per antonomàsia: la plaça, el carrer, les parets nues d'aquest temps nostre de la postmodernitat. Avui m'hauran de perdonar que jo, que mai en ma vida no he embrutat cap paret real, gose fer en aquest mur digital, per fi, el meu primer grafit:

«Democràcia, llibertat, serenitat, trellat, diàleg, respecte, prudència i alegria. Són com el caldo de gallina: que mai no li ha fet mal a ningú.»

La poesia i els somriures són més poderosos que els insults.