Fuster

ESTIU

ESTIU

Arribat el moment et mires els genolls a l’espill, agafes una mica de crema hidratant, escampes un bon grumoll al palmell de la mà i refregues els dos promontoris al bell mig de les cames, fins que no quede rastre del delicte. La cambra és fosca, perquè fosques són les cambres interiors a recer de la llum blanca, transparent i feridora, de la canícula mediterrània. Et dius Joan Fuster i Ortells i és arribat el moment d’ensenyar les canilles.

PAÍS 

Ho sent, per país no m’ix res, el que sí he rebut és la convocatòria de reunió de la Comunitat de veïns, com tots els estius, que quina mandra arrejuntar-se tots (això Fabra ho donarà per bo?) a la voreta de la platja, deixar-hi els calerons i que després totes les carreteres enfilen cap a la frescoreta del Retiro.

PARANY

Diuen els nous ideòlegs de l’esquerra que les esquerretes que han anat ocupant el relat central, les del discurs de gènere, lgtbi, identitari, animalista, són les culpables, molt a pesar seu, de perdre el debat contra la nova dreta, que de tan nova, té nou fins i tot el nom en lingua franca, alt right, cosa que no va passar ni quan la seua germana bessona, el feixisme de tota la vida, s’ensenyorejava dels carrers de més de mitja Europa, part d’Àsia propera, central i llunyana (permeteu-me l’eurocentrisme d’home encara educat a mitjans del segle XX, profundament volterià, a qui encara no han arribat, ni potser arribarien mai, les roussonianes revolucions antropològiques dels 60 i 70),  de certs clubs ruixats amb Pimm’s els estius britànnics, de coberts pudents de Tennessee amb estranyes representacions extemporànies de la Passió de Crist, de barraques de fiords noruecs. Diuen que la fragmentació del discurs fa que en el cos a cos, un encreuament de jabs no servisca més que per acabar ensumant la fortor de la lona, després de rebre un parell d’uppercuts dels púgils conservadors, més bregats en la dialèctica dels punys. Diuen els nous ideòlegs, que amb 30 anys acaben de llegir Marx, Lukács i Polanyi, que potser l’esquerra hauria de reprendre el seu espai de lluita (dialèctica) natural, el de l’economia i els drets laborals, el de la propietat dels mitjans de producció i la redistribució de la riquesa. Quina mandra de raó tindran i tot, al capdavall, Toni Morrison i Angela Davis no eren dues dones racialitzades en aquella foto groove que tinc retallada del diari per alguna carpeta, eren dues dones racialitzades d’esquerres. L’esquerra serà esquerra o no serà.

TELÈFON (1-històric)

Només el cordó umbilical del meu telèfon analògic em connecta amb la resta del món. Ja ningú no escriu cartes, ni amb la risible tipografia d’una comic sans (m’estaré convertint en això que els nebots dels meus amics en diuen un hater?)

TELÈFON (2-contrafàctic)

Les claus, la cartera, les ulleres… el mòbil, on tinc el mòbil, ja no puc eixir de casa sense aquest aparell malèfic que m’ha colonitzat com una espècie invasora. L’altre dia em vaig sorprendre rellegint el capítol XXXVIII del Llibre Primer dels Assaigs de Montaigne, Sobre com plorem i riem d’una mateixa cosa, en la seua pantalleta de 5’5 polzades, i vaig esclafir en una rialla a tocar de la bogeria, “és cert que realment que la major part de les nostres accions no són més que disfressa i fingiment”, benvolgut Michel.

VALENT

Covard amb ínfules.