Funcionaris de trellat

Recorde que va ser amb dolor de l’esperit que, fa ara una eternitat, quan estudiava Magisteri —adolescència madura, paleolític superior—, vaig fer un aprenentatge important. És a saber: que la llibertat té un preu. I que, en qualsevol sistema democràtic, tot dret comporta una obligació. Hi insistisc: entendre aquesta elemental dinàmica de les coses de l’ordenació social em va costar un dolor; un dolor punyent a la part més íntima de l’ànima o l’esperit. Perquè en aquell temps de la innocència, amb a penes divuit o dinou  anys complits —quan «tot estava per fer i tot era possible», que deia el poeta—, una natural i instintiva pulsió anàrquica em menava a pensar, il·lusament, que era practicable la llibertat absoluta: que potser era viable un model de convivència en societat basat només en drets; sense deures, ni coaccions, ni obligacions. 

Ho promet: em va costar un dolor —perquè m’hi volia resistir amb tota la força de la innocència— acceptar i comprendre que, en la vida, qualsevol dret exigeix, en paral·lel, l’assumpció de la corresponent obligació. Em va convéncer que això havia de ser així una professora de teoria de l’educació, amb l’exemple més clar i irrefutable: «Mireu: el dret a l’educació no va començar a existir i a ser efectiu de veritat fins que no es va aconseguir regular l’obligatorietat de l’escolarització.» I era exacte: sense l’obligació de portar els xiquets a l’escola —com a obligació inexcusable, prescrita per llei— l’absentisme educatiu era un escàndol. Els pares de les famílies benestants, que s’ho podien permetre, sí que miraven de proveir una formació per als seus fills, que aprenien de llegir, escriure, sumar, restar, multiplicar i dividir. Concorrien així en la carrera de la vida amb un avantatge evidentíssim respecte de les classes depauperades, en què els pares sovint havien d’enviar els fills, de ben menuts, a treballar per guanyar el pa de casa. O encara pitjor: a recollir bonyigues de matxos, burros i cavalls per al fem dels corrals. 

És una evidència: només l’obligació de portar les criatures a l’escola va aconseguir garantir, efectivament i universalment, el dret de l’educació. Fet i fet —ningú no gosaria discutir-ho a hores d’ara!— la del dret de l’educació (gràcies a l’obligatorietat de l’educació) ha estat una de les majors conquestes socials i polítiques mai no aconseguides als països desenvolupats. I, fins i tot, resulta fàcil deduir que tot l’espectacular progrés científic, humanístic i tecnològic que s’ha produït durant l’última centúria —sobra dir-ho: un progrés com mai no hi havia hagut abans, en l’aventura de l’espècie— ha estat possible gràcies al reconeixement d’aquest dret universal a la educació, indestriable de la corresponent obligatorietat. El fenomen mereix ser formulat amb claredat: gràcies a l’escola (a l’obligatorietat i el dret de l’escola), en les últimes dos o tres generacions tots i totes hem tingut un mínim accés als beneficis de l’alfabetització, cosa que ha fet possible l’actual revolució tecnològica i del coneixement: del vídeo al GPS, del Google a la cirurgia làser, de la premsa digital al WhatsApp, de l’avió a l’Spotify; del Facebook, el Twitter, l’Instagram i el Youtube a l’abundància dels supermercats i els centres comercials...

Hi insistisc: amb dolor d’esperit, l’exemple clarivident de l’educació em va fer assumir de jove aquest principi de la indissociabilitat de drets i obligacions: quan tot just començava a consolidar, cartilaginosament —és una manera de dir—, els principis, les intuïcions, les idees i les conviccions pròpies. Després, clar, em vaig anar fent major —la joventut és cosa que curen els anys!—, i a poc a poc em van anar arribant les primeres titulacions, els primers treballs, les primeres gratificacions, les primeres nòmines. I en l’ossificació dels valors democràtics —continua sent una manera de dir...— vaig assumir definitivament principis tan elementals com que el dret a una assistència sanitària o el dret de disposar d’unes carreteres asfaltades, un carrers nets i uns mitjans de comunicació —per posar altres exemples— comportaven, en paral·lel, la lògica i raonable obligació d’haver tributar a Hisenda. De la mateixa manera que —jo què sé!— el dret d’escoltar els diàlegs d’una obra teatral per la qual hem pagat una entrada implica l’obligació cívica dels espectadors del costat de guardar un silenci respectuós, etc.

Tota aquesta reflexió tan bàsica sobre els drets i les obligacions ve ací a col·lació a propòsit d’una situació institucional que últimament m’ha fet saltar la curiositat i la sensibilitat. Per als meus ulls ignorants, la situació en qüestió va començar a fer-se’m visible en un tuit del passat 8 de juliol publicat pel Molt Honorable Senyor President de les Corts Valencianes, Enric Morera. L’he volgut recuperar ara, per poder-lo citar fidelment, perquè en aquestes coses —ja se sap— no s’hi valen equívocs. Cite, per tant: «Els usuaris lleials del valencià, els qui el tenim com a llengua pròpia, haurem de denunciar per discriminació lingüística la Generalitat Valenciana, el govern al qual donem suport? Haurem de sentir-nos estrangers a la nostra pròpia terra?»

De seguida vaig intuir que darrere d’aquell tuit hi devia haver un cas com un cabàs. Perquè Enric Morera passa per ser l’actiu polític de la coalició Compromís que ofereix una imatge més prudent, serena, mesurada, sospesada  i institucional. I és evident que no tots els dies el president de les Corts es dedica a advertir públicament que potser caldrà denunciar als jutjats el mateix Govern de què ell —amb el seu partit polític— forma part. La imatge adjunta al tuit en qüestió (un titular publicat en un conegut periòdic valencià), fixava ben a les clares quin era el tema de la controvèrsia: «Justicia borrara de la ley la aplicación automática del requisito lingüístico», s’hi podia llegir, amb lletres grans com tramussos. Per poc no em cauen les celles!

Ja decididament interessat per la qüestió, vaig voler rastrejar els antecedents d’aquesta polèmica en la premsa digital. I la veritat: m’hi vaig quedar de pasta de moniato. Perquè em van saltar als ulls unes suposades declaracions fetes per la consellera de Justícia, Administració Pública, Reformes Democràtiques i Llibertats Públiques, la senyora Gabriela Bravo Sanestanislao, durant el mes de juny, quan el govern del Botànic II encara no devia tenir un estadi ni precartilaginós: «Entre una buena atención sanitaria y exigir el título de valenciano hay que garantizar la salud del ciudadano», és el titular exacte que, el passat 24 de juny, publicava un altre periòdic de València, entre cometes, atribuint la declaració a la consellera Bravo. Els ho promet: encara tinc palpitacions, mal cos i saliva espessa a la boca. Perquè la perplexitat i la incredulitat davant d’una suposada declaració en aquests termes, per part d’una consellera de la Generalitat Valenciana responsable de —poca broma— «Justícia, Administració Pública, Reformes Democràtiques i Llibertats Públiques» m’oprimeix el cor, em talla l’aire, m’ofega l’alegria. Em fa patir. L’única explicació possible per a una tan imprudent, perversa i temerària declaració —hi vull creure!— és la confusió, el parany, la tergiversació, el malentés.

Perquè és del tot impossible que la consellera Bravo, llicenciada en dret, fiscal i al seu dia vocal i portaveu del Consell General del Poder Judicial, no conega beníssimament bé la literalitat de l’article tercer de la Constitució Espanyola, que exactament diu: «1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la. / 2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les res­pectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts. / 3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.» Tampoc no tinc el menor dubte que la Honorable Consellera Gabriela Bravo Sanestanislao, igualment, es deu saber de memòria —com els xiquets d’escola se saben de memòria les taules de multiplicar— la literalitat del títol sisé de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, que és el que regula la qüestió de la cooficialitat idiomàtica: «1. La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià. / 2. L’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat. Tots tenen dret a conéixer-los i a usar-los i a rebre l’ensenyament del, i en, idioma valencià. / 3. La Generalitat garantirà l’ús normal i oficial de les dos llengües, i adoptarà les mesures necessàries per tal d’assegurar-ne el seu coneixement. / 4. Ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua. / 5. S’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià.» Etc. I tres quartes parts d’això mateix vull pensar que passa respecte de la resta del desplegament legal de què ens hem dotat per a regular-nos lingüísticament la vida en societat: començant, evidentment, per la vigent Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, de 1983, popularment coneguda com la Llei d’Alacant, que en el seu article segon recull: «El valencià és llengua pròpia de la Comunitat Valenciana i, en conseqüència, tots els ciutadans tenen dret a conéixer-lo i a usar-lo oralment i per escrit tant en les relacions privades com en les relacions amb les instàncies públiques.»

Demane disculpes per la prolixitat en la citació d’uns textos legals tan elementals i arxiconeguts. Però és que el tema que ens ocupa és, precisament, un tema legal. De lleis. O de llei. Perquè té a veure exactament amb la tramitació de la futura Llei de la funció pública valenciana en les Corts Valencianes. I la veritat: n’hi ha per a sucar un pa! No continuaré avorrint-los amb disquisicions i retòriques legals, però els inste —si volen saber de quin mal hem de morir— a llegir tant l’Informe per a la modificació de la Llei 10/2010 de 9 de juliol, de la Generalitat, d’Ordenació i gestió de la Funció Pública Valenciana com el mateix Avantprojecte de la Llei de la Generalitat, de la funció pública valenciana, així com també, i d’una manera molt i molt especial, l’Informe sobre l’avantprojecte de la Llei de la funció pública que acaba d’emetre i publicar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Crec que són —especialment l’últim— documents crucials per a això de «l’especial protecció i respecte» de la llengua pròpia dels valencians.

Me’n faig càrrec que no tot el món té la paciència, ni l’hàbit, ni la vocació de llegir i interpretar els textos legals i jurídics. Però, per simplificar, els confessaré la personal  sensació que, en aquest assumpte de la capacitat lingüística del funcionariat, hi ha una mica en joc la dignitat dels drets lingüístics de la ciutadania valenciana: que és tant com dir la dignitat del poble valencià. I això, no ho sé, però em fa l’efecte que és una cosa molt seriosa. Fora de les instàncies jurídiques, no sempre clares i transparents, en el breu, banal i incompromés pati de veïns que és Twitter he trobat que el senyor Vicent Flor, director de la prestigiosa Institució Alfons el Magnànim, va tenir l’encert de resumir —i explicar amb la força de la paròdia— quin és el moment sociolingüístic que s’hi està vivint. Descarte cartes. El sociòleg i assagista valencià xiulava, el passat 10 de setembre, en la famosa plataforma de l’ocellet blau, el figurat diàleg següent:

—¿Para qué voy a aprender valenciano si no sirve para nada?

—Lo exigiremos para acceder a la función pública y, acto seguido, para atender al público general. 

—¿Cómo voy a aprender valenciano así, si lo imponéis? ¡El valenciano hay que quererlo y no atacar la sagrada libertad!

Uf! Llegint aquest tuit didascàlicament insuperable del professor Flor, un mira enrere i sembla que, des d’aquell remot 1983 en què es va aprovar a Alacant la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, no solament sembla que no hagem avançat gens, com a societat, sinó que pareix que anem arrere, com els crancs, en una constant, sistemàtica i permanent vulneració dels drets lingüístics de la ciutadania, que fan de la suposada cooficialitat una pura il·lusió de l’esperit. La sensació que un pot tenir, com a observador, la resumia perfectament l’escriptor suecà Víctor G. Labrado, no fa massa, en un màster organitzat per la Universitat d’Alacant. Explicava el genial i mordaç Labrado: «Alguns, quan es va acabar el franquisme i va arribar la democràcia, vam pensar ingènuament que les institucions i els càrrecs públics respectarien les lleis. I que treballarien decididament per millorar la salut del valencià. Que allò de l’«especial protecció i respecte a la recuperació del valencià» s’ho prendrien seriosament. T’ho miraves i semblava que li estaven fent al valencià la respiració assistida. Però... Xica! Que va! Resulta que no! Resulta que, en realitat, li estaven fent una asfíxia controlada!»

Hi podem fer tanta broma com vulguem, naturalment. Convé que en fem, de més a més: per pura salubritat mental. Però que ningú no s’equivoque: una societat que no respecta i garanteix els drets fonamentals de la ciutadania —i els drets lingüístics ho són— està abocada al trencament, el fracàs, la indigència, la frustració i la dissolució. Ja ho sé, ja, que algú podrà pensar: «Vols dir que hi ha per a tant?» Doncs sí. Això és, exactament, el que vull dir: que sí que hi ha per a tant, en aquest assumpte de la Llei valenciana de la funció pública. Perquè, per poc que es tinguen unes nocions mínimes i rudimentàries de sociolingüística, s’entendrà de seguida que la dissensió i el qüestionament del prestigi social d’un idioma —de qualsevol idioma!— en un context de minorització comporta, més a la curta que no a la llarga, comprometre’n seriosament la visibilitat, la confiança, la vitalitat i la salut: exactament «l’asfíxia controlada», que deia el senyor Labrado.

I la bona qüestió és que, en aquesta qüestió de la capacitació lingüística del personal al servei de l’administració —que vol dir al servei de la ciutadania!—, les coses haurien de ser molt més clares. I més transversals. Perquè els drets lingüístics —l’amor a les paraules i el respecte a les persones que les fan servir— no poden ser, de cap de les maneres, patrimoni d’aquest o d’aquell altre partit polític, sinó del sentit comú. Potser per això l’actual Govern Valencià del botànic s’hauria d’emmirallar, en aquest punt —ai, qui viu quant veu!—, no ja en els casos de Catalunya, el País Basc o les Illes Balears, sinó en la sensatesa al seu moment exhibida per la Xunta de Galícia, que en la Llei 2/2015, de 29 d’abril, de l’ocupació pública de Galícia, va incloure un article (l’article 51), segons el qual en les proves selectives que es realitzen per a l’accés als llocs de treball de les administracions públiques els candidats han d’acreditar la corresponent competència lingüística en gallec. O, per citar un altre cas que podria trencar esquemes mentals i apriorismes polítics: podrien aprendre de la vigent Orde 90/2013, de 6 de novembre, de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport —en aquell moment comandada per la popular María José Catalá—, per la qual es va regular la catalogació amb el requisit lingüístic de valencià en el cas dels mestres de primària, d’ESO i de batxillerat.

Hi ha ningú disposat a pensar que la resta dels funcionaris són tots més bledes i incapaços lingüísticament que els mestres? Gosaria ningú proposar a aquestes alçades de la partida, en l’àmbit de l’ensenyament, una proposició del tipus: «Entre una buena atención educativa y exigir el título de valenciano hay que garantizar la óptima formación del ciudadano»? S’hi val que els polítics que gestionen les nostres institucions insinuen —ni que siga subreptíciament— que potser cal triar entre uns drets bàsics o altres? «O salut o metges que et puguen atendre en valencià»? Que la de la comunicació no és potser una competència essencial en l’àmbit de la salut? De veres creu ningú que els candidats a funcionaris —tècnics, administratius, juristes o metges— no podran, no sabran o no voldran ser competents en la llengua pròpia del país, amb la qual tenen el dret d’expressar-se els administrats que atendran? Ningú amb una mínima sensibilitat pels drets lingüístics pot sentir-se legitimat a continuar apostant per un model, l’actual («entre vosté a la funció pública i, si de cas, després ja veurem com ho aclarim perquè aprenga la llengua amb què haurà d’atendre la ciutadania»), sabent com sabem que sovint dona com a resultat funcionaris (lingüísticament) incompetents, que adesiara vulneren i ultratgen els drets lingüístics de la ciutadania? O potser la qüestió s’hauria de plantejar didascàlicament d’aquesta altra manera: per què els mestres sí que tenen previst, des de la publicació de l’Orde 90/2013, de la consellera Catalá, el requisit lingüístic en el procés d’accés, i altres branques del funcionariat no?

Al final de la correguda, si bé es mira, la qüestió de la competència lingüística en la Llei de la funció pública valenciana no deixa de ser ben senzilla. A mi m’ho va fer comprendre una professora de pedagogia, amb dolor d’esperit, fa ara una eternitat, quan estudiava Magisteri: qualsevol dret exigeix, en paral·lel, l’assumpció de la corresponent obligació. Si la Generalitat, d’acord amb el marc legal vigent, vol garantir els drets lingüístics de les valencianes i els valencians, haurà de preveure en els corresponents processos d’accés als llocs de treball en les administracions públiques la necessària qualificació lingüística dels professionals seleccionats. Ho tenim ben apamat i patit: no hi ha cap altre camí que garantisca l’òptima qualificació del funcionariat.

Regatejar el respecte i la promoció de la llengua pròpia seria tan absurd i anacrònic com  qüestionar la bondat —i la necessitat inexcusable— que al seu dia va demostrar tenir l’educació reglada obligatòria. Així sembla que ho van entendre al seu dia la consellera del Partit Popular María José Catalá en l’àmbit de l’educació, i també l’actual president de la Xunta de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, en la Llei de l’ocupació pública de Galícia, del mateix Partit Popular. Sembla cosa de no creure que, en canvi, el Govern del Botànic II, de PSPV, Compromís i Podem, potser no sàpiga arribar a tant... Serà qüestió de seguir-ho. La prova del cotó no pot ser més clara: atendrà o no atendrà la senyora Gabriela Bravo Sanestanislao, consellera de Justícia, Administració Pública, Reformes Democràtiques i Llibertats Públiques, les molt assenyades recomanacions que li ha traslladat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el seu flamant i impagable informe. Hi insistisc: caldrà estar-ne molt pendents. Per saber ben a les clares, i sense embuts, si açò de la Generalitat nostra amb la cosa del valencià és «respiració assistida» o, per contra, i definitivament —ai!—, «asfíxia controlada». I per saber, de totes totes, si els nostres governants són dels qui creuen que les valencianes i els valencians mereixem tenir (o no) uns funcionaris de trellat.