ALICANTE. Francesc Bayarri (Almàssera , L’Horta Nord,1961), autor dels llibres L’avió del migdia, premi València de Literatura 2001; Febrer (2004); Cita a Sarajevo, premi dels Escriptors Valencians de 2007; València sic transit (2016); i Matar Joan Fuster (i altres històries) (2018). També ha participat en els llibres col·lectius Nosaltres, exvalencians i País Valencià, segle XXI. Ha traduït del francès Amado Granell. El valencià que va alliberar París, de Cyril Garcia; i del castellà La barraca, de Vicent Blasco Ibáñez. Actualment és cap de Premsa de la Universitat de València. Abans d’incorporar-se a la Universitat, en l’any 1996, va treballar com a periodista en els diaris El País (entre 1990 i 1996), Levante-EMV (1986) i Noticias al Día (1982-1983). El 1989 fou el primer cap d’informatius de Ràdio 9, la ràdio autonòmica valenciana. Aquest divendres, 8 de febrer, a la llibreria Pynchon & Co, acompanyat de la periodista Lorena Escandell, presentará Matar Joan Fuster (i altres històries), l’últim títol que ha publicat, a l’editorial Austrongaresa de Vapors, dirigida per la seua filla Anna. “Un homenatge a un altre gran homenot valencià, Luís García Berlanga, que feia aparèixer la paraula austrohúngaro en totes les seues pel·lícules”.
Com decideixes fer este recull de narrativa periodística… periodisme narratiu? Com ho definiries?
Jo crec que són 7 històries de periodisme d’investigació que sí és veritat que l’estil, en alguns casos, és més estrictament periodístic, mentre que en altres he incorporat una certa ambició narrativa, no tan habitual en el periodisme, on sols estar limitat per l’espai i uns certs patrons. A diferència de altres llibres meus de ficció, açò és un llibre de no-ficció.
En quina de les 7 investigacions t’has vist més implicat?
A mi m’emociona especialment l’homenatge que li faig a mon pare al final, però també hi ha un altre homenatge, a una persona d’Alacant, en Joan Bustos, el millor periodista que jo he conegut. Jo vaig tindre la sort de ser amic seu. Joan era un nacionalista d’Alacant, un alicantinista molt ferm. En certa mesura tot el llibre és un homenatge a ell, perquè va haver un temps en què les investigacions periodístiques que feiem, les feiem junts.
No ha estat gratuïta la cita expresa a Fuster en el títol del llibre, veritat?
La veritat és que el títol es justifica perquè la investigació més àmplia, la que de les 7 històries ocupa més pàgines, a la què he dedicat més temps, és la de l’atemptat a Fuster. Sobre Fuster s’ha escrit molt, sobre la seua vida, sobre la seua obra, però no s’havia escrit ni una línia sobre un fet que podia haver provocat la seua mort, la seua mort violenta en un atemptat terrorista. I com ell mateix parlava del “petardo que em posaren a casa”, havia quedat, per a les generacions més joves, que no van viure aquell moment, com “el petardo”. Però gratant una mica en els fets que trau a la llum la investigació, u arriba a la conclusió de que es tractava d’un atemptat terrorista de manual, amb un explosiu professional com la Goma 2, amb sistema de trampa amb dues bombes, una que fa de trampa i l’altra que et pot matar, amb una quantitat d’explosiu que podia haver provocat una carniceria.
I, per tant, jo crec que s’havia de reivindicar que a Fuster anaven a matar-lo. I també s’havia de reivindicar allò al que jo m’havia dedicat estos anys: reescriure el relat oficial de la Transició. Una Transició que segons el relat oficial va ser modèlica, pacífica i que s’havia d’estudiar a altres païso, eixe relat que ens han venut però que si furgues una mica, descobreixes que en realitat va ser una Transició violenta, on hi hagué atemptats terroristes que no s’investigaren, i on hi havia gent que tenia carta blanca per matar un escriptor, perquè no va haver ni una mínima investigació policial o de la judicatura.
Tot aquell substrat de què parles, és el terreny abonat per a la pujada de les propostes d’ultradreta?
Jo crec que hi ha una evidència, i és que la Transició no es va cimentar en un trencament amb la dictadura, sinó sobre una transició, en el sentit més estricte de la paraula, de la dictadura a la democràcia. I això feia que molts sectors sensibles de l’aparell de la dictadura, en especial en l’àmbit de la judicatura, la policia i l’exèrcit, estaven en mans de franquistes. Mai es va netejar del tot i en general, eixa manca de trencament és una de les causes de l’endarreriment de la societat valenciana i espanyola en general. De tota manera, el creixement de la ultradreta no és exclusiu d’ara, ni d’Espanya. De fet, hi altres països amb major qualitat democràtica que estan patint el creixement de l’extrema dreta des de fa molts anys: França, Alemanya, els països de l’Est, Holanda, la pròpia Gran Bretanya. No s’ha de centrar l’anàlisi només en errades que s’hagen pogut fer durant la Transició, sinó que hi ha una onada global de revifament de l’extrema dreta.
Si Fuster haguera mort en aquell atemptat, la seua figura s’haguera magnificat més?
A mí no m’agrada fer política o història ficció, però sí és veritat que quan es produeix l’atemptat, l’any 81, Fuster ja té el gruix de la seua obra escrita. El que va escriure en la següent dècada és summament interessant, però la seua obra major ja estava escrita. El pensament de Fuster no s’haguera vist paralitzat per una desaparició sobtada l’any 81. De fet, fins i tot estava en marxa ja l’edició de les seues Obres Completes.
Ara bé, un atemptat mortal a Fuster en aquell moment, que donat la quantitat d’explosiu, no l’haguera matat només a ell, sinó als seus acompanyants, com Jaume Pérez Montaner, o als veïns que s’hi van acostar, haguera provocat una commoció. Potser s’haguera fet palesa per a molta més gent eixa impunitat amb què actuaven elements terroristes relacionats amb el règim, com es veu en altres capítols del llibre, respecte d’atemptats mortals que mai van ser investigats, ni una detenció, ni un interrogatori a un sospitós. No estem parlant d’un fet aïllat, l’atemptat a Fuster, sinó que l’he volgut emmarcar en un context, el de la Transició, que desmenteix el relat oficial.
Fer investigació d’esta mena, i publicar-les, en la situació actual del periodisme i dels mitjans, no és fàcil, no almenys als mitjans tradicionals, o amb estructura tradicional, tot i estar presents a internet.
Jo sóc molt pesimista sobre el periodisme valencià i el periodisme en general. I no perquè trobe que no hi ha bons professionals, cada volta n’hi ha més i de millors, de més preparats que abans, i que tenen al seua abast mitjans que abans eren impensables. No és manca de confiança en els professionals, sinó en les estructures empresarials. És impensable que ara es puguen permetre de finançar una investigació periodística.
La majoria de les “investigacions periodístiques” son filtracions interessades d’una de les dues parts implicades en un conflicte. Que jo no estic en contra de les filtracions, estaria boig! Si no hi hagueren filtracions i no protegírem les nostres fonts, encara en sabríem menys. Però aquí els periodistes només som que instruments en mans d’algú. Quan no som instruments, ni ens dirigeix ningú, quan estem al comandament de la nau, és quan decidim investigar un tema perquè vol fer-ho, perquè identifica un fil d’on tirar. Este és el moment prodigiós que justifica la nostra professió.