El passat cap de setmana va tindre lloc, a Castalla, la I Fira de la Fantasia. Sembla que com més incòmoda, confusa i adversa és la realitat que ens envolta, més balsàmica, benèfica i necessària resulta la propina de la fantasia. Potser això —i, sens dubte, la capacitat de convocatòria de les institucions organitzadores i convocants (la Càtedra Enric Valor de la Universitat d’Alacant, l’Ajuntament de Castalla i el Centre Cultural Castellut, amb la col·laboració de la Coordinadora de l’Alcoià i el Comtat pel Valencià, la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura, Edicions del Bullent, Andana Edicions, la Fundació Full i Escaparate, entre altres entitats)—, va fer que els carrers i les places del centre de Castalla s’ompliren de fantasiaires disposats a assaborir racions generoses de ficció, goig i meravella.
Així doncs, pels vells i venerables racons del centre històric de Castalla van cobrar veu i vida novel·les, contalles, rondalles, llegendes, cançons; i també converses, conferències,salutacions, esmorzars literaris, dolços tradicionals, projeccions, llibres, tabalets, dolçaines, rialles... L’esdeveniment —vull dir— va tindre el sabor de les coses sorprenents, inusuals, excepcionals. I el públic s’hi va deixar portar, entre complicitats i somriures, delerós per compartir l’impuls atzarós de la infantívola il·lusió. En el moment de fer balanç, el mateix diumenge, tocats per una sensació d’eufòria, alguns dels organitzadors hi bromejaven en Twitter: «Que com ha anat? Mira: ho valoraré amb un únic adjectiu... “Fantàstic!”»
Hi ha pobles i ciutats que són coneguts per l’organització de fires al voltant d’aquest o aquell altre sector comercial. Barcelona, per exemple, té el Saló Nàutic; i el Mobile World Congress, sobre telefonia mòbil. Madrid convoca any rere any Fitur, la Fira Internacional del Turisme. Frankfurt té la Frankfurter Buchmesse, que és la major fira del llibre del món. Cocentaina, per descomptat, té la seua singularíssima Fira de Tots Sants, creada el 1346. Saragossa ofereix la FIMA, és a dir, la Fira Internacional de Maquinària Agrícola... Castalla, des d’enguany, potser es podria començar a propugnar com a capital de referència per a la màgia, la festa i la indústria de la fantasia valenciana.
Tanmateix, ara com ara l’oferta de la Fira de la Fantasia és encara humil, modesta, prudent. La programació ha defugit grandiloqüències, escarafalls i hipertròfies. Dissabte, per exemple, les germanes Assumpta i Rosa Mira conduïen amb un cert aire de familiaritat una ruta literària pel centre de Castalla que permetia veure, en els edificis i els racons de l’actual poble, la Cassana novel·lesca de Sense la terra promesa. Tot seguit, a l’Auditori, el xixonenc Joan de Déu Martines impartia una conferència sobre «La màgia de les paraules en Enric Valor», i encativava un públic que inesperadament havia desbordat la capacitat de la sala. I Vicent Brotons, per últim, mostrava en la projecció del vídeo Els paisatges de Valor que les màgiques paraules de l’escriptor castallut havien servit per a literaturitzar exquisidament els paisatges de la foia de Castalla: que ara són, per mor de l’alquímia literària, uns paisatges més simbòlics, més expressius, més fantàstics. La programació de diumenge, en canvi, era dedicada a un públic familiar, amb les xiquetes i els xiquets com a protagonistes i destinataris principals: obria el menú un «esmorzar popular de rondalla» a càrrec de les pastisseries i els forns locals, i la proposta prosseguia amb una «fireta del llibre fantàstic» i una «ruta teatralitzada de les rondalles d’Enric Valor pel centre històric de Castalla», a càrrec del grup Tres Teatre —amb la sempre festiva i afable companyia de les dolçaines i els tabalets de la Colla el Sogall. Com a colofó i final de festa, després d’un matí farcit de meravelles i fantasies, hi va haver l’espectacle impagable del gran Dani Miquel, amb tots els seus «Ma Me Mi Mo Músics».
Tampoc no va faltar, en aquesta I Fira de la Fantasia dedicada a «Enric Valor i Castalla», una molt agraïble representació de la família Valor: els fills, Enric i M. Dolors, les nétes M. Dolors i M. Lluïsa (aquesta última, amb el seu home Paül). Esborronava escoltar la veu d’Enric Valor Hernández, fill d’Enric Valor i Vives, llegint fragments de l’obra de son pare —per exemple— a la plaça Major, al carrer Major, a la vora de l’església de l’Assumpció o a l’ermita de la Sang. La fantasia —la paraula de Valor feta fantasia— reïficava per fi una feliç reconciliació entre l’escriptor, la família i el poble de Castalla que ara n’honora l’obra i la memòria. Perquè la qüestió és aquesta: gràcies a la novel·lística d’Enric Valor i —sobretot— a les seues Rondalles valencianes, Castalla ha esdevingut una espècie de capital indiscutible —i indiscutida— de la fantasia valenciana. I, recíprocament, la remembrança i la celebració de l’escriptor confegeixen, al poble que ara el reviu i el solemnitza, el benefici d’un plus de civilitat. Perquè res no mesura millor la maduresa cultural d’un poble que la deferència, l’honorança i el festeig que professa pels seus escriptors i, en general, els seus creadors.
Un dels moments especials de la jornada de diumenge va arribar quan la comitiva que tornava de la ruta teatralitzada de les rondalles —sensacional, el treball dels joves de Tres Teatre, enartant prop d’un miler de participants fantàstics— va parar a la porta del núm. 24 del carrer Major. Era el moment dels parlaments institucionals. I no hi va caldre megafonia: davant la casa d’Enric Valor es va fer un silenci respectuós, litúrgic, espontani. L’alcalde del municipi, Antoni Bernabeu, i un servidor, com a director de la Càtedra Enric valor, vam coincidir a valorar que en aquesta I Fira de la Fantasia es feia realitat el somni que al seu dia ens vam atrevir a somniar, conjuntament i solidàriament amb tots els bons somniadors del col·lectiu Gent de Valor, quan vam redactar el pla d’actuacions de la Càtedra Enric Valor de la Universitat d’Alacant i hi vam apuntar com a propòsit l’organització anual de la Fira de la Fantasia. Vam coincidir, igualment, que, en relació amb el llegat i la difusió de l’obra d’Enric Valor, havia arribat el dia de somniar altres somnis més ambiciosos, com ara el de la restauració, la museïtzació i la posada en funcionament de la Casa Museu Enric Valor.
I és que el cas de la Casa d’Enric Valor, al núm. 24 del carrer Major de Castalla, és «un cas com un cabàs». Actualment propietat de la Generalitat Valenciana, de cap de les maneres no s’entén que la mateixa Generalitat, en col·laboració amb l’Ajuntament i la Diputació —i la Universitat d’Alacant, per mitjà de la Càtedra Enric Valor, si molt convé—, continue mantenint-la tancada, sense aprofitar l’oportunitat estratègica de crear-hi una Casa Museu amb finalitats divulgatives i didàctiques respecte de l’obra d’Enric Valor. Costa ben poc —i no deixa de ser emocionant— imaginar aquesta futura Casa Museu Enric Valor com a centre d’interés per a visites escolars: una destinació complementària a la del Museu del Joguet d’Ibi, que tant d’èxit ha demostrat tenir per al públic escolar. A la Casa Valor, del núm. 24 del carrer Major de Castalla, els xiquets i les xiquetes podrien familiaritzar-se amb la figura d’Enric Valor i, després de conéixer a Ibi el lloc «on viuen els somnis» (aquest és el bell eslògan del museu d’Ibi), festejar la «casa de la fantasia» genuïna dels valencians.
Aquesta és, sumàriament, la reivindicació: a l’immoble ara tancat i abandonat del núm. 24 del carrer Major de Castalla, propietat de la Generalitat Valenciana, clama al cel que les institucions públiques, encapçalades per la mateixa Generalitat, encara no hagen sabut fer operativa una Casa Museu Enric Valor que aculla, alhora, una exposició permanent sobre l’escriptor, i una museïtzació pensada per a visites escolars i educatives. L’espai a l’aire lliure posterior a la Casa Valor ofereix, de més a més, una infinitud de possibilitats per a la tematització d’un «Jardí de les Rondalles». Inserida en el teixit cultural i econòmic de la Foia de Castalla, la Casa Museu Enric Valor podria ser un centre estratègic d’activitats de promoció literària i foment de la lectura, amb una programació regular de rutes valorianes, senyalització d’espais literaris, gestió d’exposicions, organització de seminaris i conferències, disseny de projectes educatius per a l’aproximació a la figura i l’obra d’Enric Valor, etc. El projecte, sens dubte, contribuiria —de més a més— a fomentar un turisme de qualitat, familiar i cultural, en un poble patrimonialment i paisatgísticament tan privilegiat com Castalla.
Totes les famílies valencianes amb fills d’una edat més o menys tendra es plantegen prompte o tard l’aventura de contractar un vol i fer la sabuda excursió a Disneyland París. La I Fira de la Fantasia ha demostrat que, amb el vol molt més econòmic de la imaginació i la sensibilitat literària, Castalla podria ser —passeu-me l’expressió— una espècie de Disneyland de la fantasia valenciana. Amb una diferència: que en comptes de cartó pedra i artificis arbitraris, el centre històric del poble de Castalla ofereix l’autenticitat de carrers, places, cases i experiències que, als peus del castell, permeten respirar l’autenticitat d’una història i una tradició cultural que constitueix el fonament sobre el qual s’ha construït el patrimoni fantàstic que Valor va recrear en les seues universalment celebrades Rondalles valencianes.
Un dia vam somniar la Fira de la Fantasia de Castalla; el cap de setmana passat es va fer realitat. Ha arribat potser el moment de començar a somniar la Casa Museu Enric Valor, al núm. 24 del carrer Major de Castalla. Creue els dits que tindrem la tossuderia suficient —i institucions dignes, eficients i sensibles— per a veure igualment realitzat aquest altre projecte. Ara com ara, la Direcció General de Cultura i Patrimoni ha volgut incloure, en l’exposició Viatja lliure. Viatja llibre, la referència a la «Casa Enric Valor». Però la Casa continua vergonyantment tancada, parada, abandonada... Sort que els personatges de la fantasia valoriana saben esperar pacientment a l’interior dels llibres! S’hi mouen inquiets i vitals el Gegant del Romaní, les Mares dels Vents, Esclafamuntanyes, el Dimoni Capralenc, la Bruixa Safranera, la Mare dels Peixos, la Caixeta de les Caterinetes, Margalida Blanca i el xiquet que va nàixer de peus... La notícia és aquesta: el cap de setmana passat van traure el cap pels carrers de Castalla en la I Fira de la Fantasia. I aquesta n’és l’esperança: estan esperant —en candeletes— el moment de trobar casa per instal·lar-se definitivament a Castalla, on voldrien rebre totes les xiquetes i tots les xiquets del sistema educatiu valencià. El lloc no en pot ser altre: la futura Casa Museu Enric Valor, al núm. 24 del carrer Major. Caldrà preveure i gestionar pressupostos, sí... Però ja se sap: la fantasia no té preu. I continuar negligint-la, ignorant-la i menystenint-la fóra una veritable vergonya: un fracàs imperdonable per a la institució que llueix com a eslògan «Tots a una veu». Perquè aquesta institució, precisament, és la que té més obligació d’escoltar la veu poderosa de l’imaginari popular valencià. I és just, per tant, reclamar-li, al sud de la marjal de Pego i Oliva, un mínim de Valor —i fantasia.
