Fi de curs

S’ha acabat el període de docència en la Universitat. Arriba el temps dels exàmens, les entrevistes orals, les avaluacions de treballs, les tutories, les reunions, els tribunals dels Treballs Finals de Grau i els Treballs Finals de Màster, la revisió de guies docents i una mar de coses més. Però les classes s’han acabat. I això determina un final. És «fi de curs». Perquè un curs, en realitat —diccionari en mà—, és «en les universitats, les escoles, etc.» el «temps assenyalat dins cada any per a assistir a les lliçons». És a dir: avaluacions i processos administratius al marge, el curs és el període de la impartició de les assignatures, de la interacció humana, de la convivència directa entre l’alumnat i el professorat a les facultats, dins i fora de les aules. Fet i fet, el curs escolar o universitari no deixa de ser un forma concreta de l’accepció primera de la paraula curs: ‘Camí que fa una cosa que es mou d’una manera progressiva.’ Hi ha el curs de la lluna, el curs d’un riu, un curs d’aigua, el curs de la vida. I, com aquests cursos, el curs escolar, el curs universitari: talment com un ésser viu que comença, imprevisiblement flueix, es mou de manera progressiva i, arribat el moment, acaba i mor.

Els qui ens guanyem la vida amb el més bell i decisiu dels oficis, que és l’ofici de la docència, mesurem la vida per cursos. Aquests dies assistim, per això, a un final de cicle; de la mateixa manera que, amb l’inici de les classes a primers de setembre, celebrem el nostre particular Cap d’Any. Ara a finals de maig i primeries de juny ens travessa un sentiment inefable, existencial, d’etapa vital finida i completa. Els joves amb qui hem compartit diàriament coneixements, notícies, exposicions, dubtes, reflexions, sensibilitats i passions deixen de ser, d’un dia per a l’altre, els nostres alumnes. Esdevenen exalumnes. Una altra cosa: amics, coneguts o saludats. Es dispersen. Es graduen. Volen. I deixen, com a estranya penyora dels instants viscuts, un silenci melancòlic i dens —inconfusible i corprenedor— a l’interior de les aules buides.

Per al professorat, com per a l’alumnat, la fi de curs invita a fer avaluació, inventari, balanç. Imbuït per aquesta inclinació a la suputació de l’etapa conclosa, temps enrere m’agradava fer, com a fi de curs, l’últim dia de classe, una espècie d’arqueig d’experiències: un discurset conclusiu i litúrgic en què provava de glossar —a cavall entre l’humor i l’enyorança— les principals fites de les hores compartides, tot formulant els auguris millors per a les singladures venidores en els «camins dubtosos per la mar» de cada estudiant.

Fa anys que, no sé ben bé per què, m’estalvie aquest discurset de final de festa. Enguany, per exemple, no els he dit, als meus soferts alumnes, que ara que sembla que tot acabe és quan precisament comença tot; i que és seua la felicitat d’aprendre, la fam de la curiositat, l’anhel de somniar i l’oportunitat de construir una societat millor. No els he demanat que, per favor, dubten sempre: que dubten sempre i metòdicament, perquè en la interrogació constant i sistemàtica del món en què vivim hi ha la clau per a la innovació i el progrés; l’origen del pensament que estimula el canvi social; l’antídot millor contra les conviccions obtuses, els prejudicis retorçuts, els fanatismes denigrants o la reivindicació —si la burrera fóra solfa!— de segons quins fonamentalismes disfressats de llibertat.

Se m’ha passat per malla anunciar-los que si acaben exercint l’ofici de mestres —per al qual han estudiat— esdevindran alquimistes de paraules: tindran l’oportunitat d’enamorar i enamorar-se de la història i de la vida; s’erigiran marmessors del just domini de la terra; i se sabran forjadors de somnis, personalitats, ànimes i fantasies. M’he descuidat de demanar-los que, per favor, mai no ofeguen l’instint de l’adolescència —pletòric de quimeres, desitjos i instints. Els hauria volgut suggerir —i no ho he fet— que mentre passegen per aquesta vall de rialles i llàgrimes podran sentir-se legítims hereus d’una aventura cultural mil·lenària, lentament forjada a la riba de la Mediterrània: que se’n poden sentir orgullosos i privilegiats —rics de segles, versos, proses, somnis i arraps— d’aquesta herència que els conferirà una veu pròpia i ferma en la complexa polifonia de la postmodernitat.

Igualment els hauria volgut recordar que la vida és una llum fugaç i intensa que corre de pressa i que, per això mateix, cal saber aprofitar a cada moment, a cada instant. Els hauria volgut revelar el gran secret de tots els secrets: que en les paraules —en les fascinants, apassionants, fantàstiques, meravelloses adherències culturals dels mots; en el sagrat esperit de les paraules— és on hi ha reïficada l’antiquíssima essència de la condició humana, i on es congrien els atributs i les potencialitats d’això que en diem civilitat. Encara més, els hauria volgut desitjar, per al curs que continua —el de la vida— camins llargs i venturosos, dies profitosos, nits intenses, vents propicis, veles blanques i la millor de les complicitats amb la deessa Fortuna.

 Tot això i més els hauria volgut expressar, als alumnes que m’han hagut de patir enguany en les facultats — Educació i Filosofia i Lletres— on em guanye el pa de cada dia. Però no ho he fet. L’últim dia tocava —ai!— repassar continguts del temari i precisar els exactes percentatges dels diferents ítems pendents d’avaluar. Tanmateix, com que les paraules no dites —talment els gestos no fets, els besos no fruits, les mans no agafades, les carícies no temptejades— se’ns queden dins, se’n moren, es perden per sempre i marceixen el benefici de l’alegria, volia almenys deixar-les ací públicament insinuades. Això sí: amb la neta consciència que la part veritablement important de la fi de curs sí que va quedar ben explícita l’últim dia de classe... I és que, des de ja mateix, els alumnes i les alumnes saben que han perdut un mal professor, però guanyen un bon amic amb qui podran compartir, sempre que vulguen, un café del temps a la vora de la mar.