Feminazi

Hi ha paraules que ja em produeixen conjuntivitis per saturació. Igual que expressions com mascles i femelles com Déu mana, que sovintegen en la prosa de més d’un prohome de les literatures hispàniques. No n’he trobat en la de les prodones, però tampoc m’estranye ja de res. La confusió entre autenticitat i estereotip fa que més d’un escriptor ens pensem que les grapes en el cap per aguantar el fedora d’Indiana Jones no són un mite, sinò una realitat, que les dones dels anys 50 caminaven amb prestància de manera natural, o que els collons dels nostres avis eren de marbre, com els de Marlon Brando. 

Em podreu acusar d’hiperbòlic, però símils més bèsties han provocat lleganyes amb espines en els meus tendres ulls. Homes amb reputació d’homes que et fan tremolar les cames amb una mirada o un somriure. I aleshores penses que si no ets capaç de fer tremolar ningú, ets un infrahome, i d’aquí a fer tremolar de por, s’ha demostrat que hi ha menys distància que entre algunes neurones i la punta dels dits dels escribidors.

La seducció és una de les tàctiques de supervivència de l’espècie més evolucionades, així que, per favor, intentem no vestir-la amb l’uniform brunenc d’una memòria untada en bilis. Quin home no ha estat rebutjat, en algun moment un altre, o s’ha sentit superat pel nombre d’amants de la seua amant. Quina dona no ha sentit en una carícia l’habilitat acumulada d’altres carícies i no ha pogut evitar una espurna d’ira. Convertir una, dues o un centenar d’estes experiències, per molt que ens marquen, en categoria, es més o menys el mateix que dir que l’únic escot que serveix com a patró es el de la Claudia Cardinale, la mesura de tots els faiçons és com li cau el vestit a Cary Grant, o el model de tot plegat és el paquetó en banyador de pata de Daniel Craig o Alfredo Landa.

S’ha estés la utilització d’un neologisme que és una autèntica incongruència. Un constructe acronímic entre la denominació del moviment que des de fa segles defensa la paritat de tracte jurídic, administratiu i social entre dones i homes, feminisme, i el comodí lèxic de la reducció ad hitlerum, nazi. El primer error, bastant freqüent en els argumentadors que fan servir el mot de marres, és el d’establir una relació d’antonímia entre feminisme i masclisme, quan este segon és senzillament una aberració, i el primer un moviment definit i estructurat en la defensa de drets i llibertats (segon error, no només de les dones). Respecte de la gratuïtat amb la que es fa servir l’epítet nazi, qui tinga ganes que investigue una mica això de l’ad hitlerum.

Per desgràcia aquí sí que tornaran a intervindre els dels uniformes brunencs, perquè la generalització d’ús d’una paraula acaba donant-li segell de garantia, encara que estiguera caducada fins i tot abans de náixer. 

En la cita que serveix de frontispici al seu estudi, el filòleg Victor Klemperer va posar les paraules de Franz Rosenzweig que diuen: El llenguatge és més que sang. I el llenguatge que va descriure Klemperer, amb precisió i  fàstic a parts iguals, era la LTI, la  Lingua Tertii Imperii, la llengua del Tercer Reich. L’expressió d’una època es defineix també pel seu llenguatge. Perquè este treu a la llum allò que algú vol ocultar de forma deliberada, davant dels altres o davant d’un mateix, i allò que porta a dins inconscientment. Les afirmacions d’una persona poden ser mentira, però la seua essència queda al descobert per l’estil del seu llenguatge.

Com a bons discípuls de la gramàtica agressiva del nazisme primigeni, l’ala comunicadora del Partit Republicà estadounidenc va començar a utilitzar el terme feminazi, en boca d’un dels seus portaveus radiofònics, el locutor Rush Limbaugh, allà per 1992, justament acusant el moviment feminista de crear una neollengua anti-homes. La perversitat argumentativa portada als límits absoluts del sofisme. Acusar algú dels meus pecats perquè siguen invisibles. El millor lloc on amagar un llibre és entre llibres, la millor manera d’amagar una mentida és entre mentides.

En el prefaci del llibre, Victor Klemperer es maldava per l’increment de l’ús del prefixe de privació ent [des-, de-] per la LTI, i de que per tal de curar Alemanya de la seua enfermetat mortal, s’havia encunyat, per contradictòria analogia, la paraula desnazificació. Jutgeu si la va encertar en la seua predicció de 1947: No trobe ni desitge que esta horrorosa paraula tinga una vida duradora; desapareixerà i només tindrà una vida històrica, només haja acomplert amb el seu deure actual.