Felicitació de Nadal

«Mamà, la mestra ha dit a classe que els Reis no existeixen: que són els pares. Això és veritat?» Ho recorde com si fóra ara. Jo devia tindre set o vuit anys. No passava de ser un micapà de quatre pams i mig; amb pantalons curts, prim com un gos llebrer i, indefectiblement, els genolls ronyosos, pelats i xorrant sang. Però no, en aquell moment devia semblar tot un homenet: les mans a la cintura, els braços fent ansa —actitud desafiant. «Això és veritat? Els Reis són els pares, mamà?», li reclamava, insistent. En temia la resposta com el dimoni tem la creu, però hi necessitava una confirmació, una justificació, un aclariment.

Ma mare va deixar les faenes que estava fent. I amb dolor de l’ànima em va haver de dir: «Ho ha dit la mestra? Si ho ha dit la mestra... És veritat, fill.» Sense saber-ho —ni voler-ho— en aquell precís instant vaig abandonar el paradís del candor, la ingenuïtat i el pensament màgic; i vaig accedir, sobtadament, a l’inclement regne de la maturitat, la raó i la consciència. «I com arriben els regals, el dia de Reis, si no existeixen?», vaig preguntar, encara desconfiat. «Els comprem amb temps, i els amaguem perquè no els vegeu. I el dia de Reis els posem al balcó, de bon matí...»

Com podia ser, que tot fóra mentida? Si jo havia vist amb els meus ulls —i havia abraçat emocionadament— els tres Reis Mags en la Cavalcada d’Alcoi! Hi havia els patges, i els camells, i les carrosses, i les escales, i els regals, i les places i els carrers atapeïts, i el foc, i els balcons plens... I —sobretot— la il·lusió de les xiquetes i els xiquets. De tota la gent. «Bon Nadal!» «Bones festes» «Ja has escrit la carta als Reis?» «Feliç any nou.» «Xe! Que els Reis et vinguen carregats!» Com podia ser? Quin sentit tenia, que tants somriures, tantes cares, tantes felicitacions i tants ulls lluents —tanta fantasia feta vida— foren, només, una farsa unànimement orquestrada per tot el món?

En aquell temps vivíem a les cases dels mestres. Al «Grupo»: el «Grupo Escolar Francisco Franco». En l’aire surava una olor com d’anís dolç, dels pastissos de moniato que ma mare pastava a la cuina. Hi havia, a la part septentrional d’aquell pis, «l’Altra Part», que era la meitat de l’habitatge on ma mare tenia parat el saló de mudar: un espai normalment deshabitat i prohibit que només féiem servir els dies que a casa venien convidats. En aquella «Altra Part» hi havia també l’habitació de la iaia, sòbriament decorada, i amb un despertador vell, de corda. I també una segona estança que els pares feien servir de traster, i que als nostres ulls —meus i dels meus germans— oferia un espai de misteris i aventures, de secrets i exploracions amb tot d’objectes meravellosos,  inútils, intrigants, insospitats.

La fatal revelació de ma mare es va produir, precisament, a l’Altra Part. També la terrible confirmació subsegüent. Perquè aquell mateix Nadal em vaig iniciar en l’empirisme, i un dia que m’havia quedat sol a casa amb la iaia vaig travessar l’habitació del meu germà major i em vaig enfilar d’amagat a l’Altra Part. Vaig entrar dins de l’habitació dels trastos i els misteris, i hi vaig fer la comprovació definitiva: davall del gran i vell escriptori de fusta que els pares hi tenien arraconat hi havia un embalum cobert amb una manta vella, de quadres rojos, negres i blaus. Amb el cor en un pessic, notablement accelerat, vaig agafar amb els dits una punta d’aquella manta i la vaig alçar: tal com temia, davall hi havia un caramull de joguets i regals —alguns embolicats, altres encara no—, que els pares havien comprat per al dia de Reis. Era la prova concloent, irrefutable, final. La mestra tenia raó. I ma mare. La màgia no existia: els Reis, efectivament, eren els pares! I en aquell precís instant, a pesar dels joguets i els regals misteriosos que enlluernaven la foscor, em va envair una tristesa infinita. I vaig sentir com un buit per dins, que no era sinó el de la innocència de la primera infantesa, bruscament extirpada, que quedava darrere i es perdia per sempre.

Fa anys que van enderrocar les cases dels mestres. On abans hi havia la casa familiar —la iaia, la mare, l’olor d’anís, el balcó dels regals, l’habitació dels misteris al final de l’Altra Part— hi ha ara un solar abandonat, ple de maleses. Enguany fa vint anys —vint nadals— que ma mare va faltar. I encara la plorem secretament, en silenci. Tenim la clara consciència que el seu buit —la seua memòria— ens acompanyarà mentre visquem: mentre Nadal serà Nadal. És un buit pregó, indefectible, sempitern; com el que aquell dia em deixà la pèrdua de la infantil candidesa. Perquè —ho saben tots els qui la van conéixer— ma mare era un àngel. És un àngel. Serà sempre un àngel. Això no obstant, passats els anys, ara que recorde el dia en què vaig perdre la fe en la fantasia dels Reis en aquella casa nostra que ja no existeix, comprenc que —ai!— en la resposta a la meua pregunta desafiant la mare em va haver d’enganyar. Segurament contra la pròpia voluntat, m’hi va dir només mitja veritat. «Mamà, la mestra ha dit a classe que els Reis no existeixen: que són els pares. Això és veritat?» També ella era mestra. I mare. I pel meu bé —pel bé de la meua formació i la confiança en els mestres—, no va voler desmentir-me l’explicació que la professora ens havia fet a classe. «Si ho ha dit la mestra... És veritat, fill»

I no: no és del tot veritat. Perquè els Reis sí existeixen. A gosades vida que existeixen! Com existeix la màgia. I la innocència. I la tendresa. I l’esperit de Nadal. Existeixen, precisament, en l’amor dels pares, dels germans, dels fills; dels estimats que hem aprés a estimar. En la fantasia de la Cavalcada d’Alcoi. En els patges, i els camells, i les carrosses, i les escales, i els regals, i les places i els carrers atapeïts; en el foc, en els balcons plens... I —sobretot— en la il·lusió de les xiquetes i els xiquets. De tota la gent.

I tant que sí! Els Reis sí existeixen. Com existeix la màgia. I la innocència. I l’esperit del Nadal. Vivament existeixen en el record de ma mare: en l’anhel d’explorar intrigues i misteris en habitacions secretes a l’Altra Part de l’enteniment; en l’emoció del descobriment de nous amagatalls, sense eixir de casa, davall la vella manta dels quadres quotidians. Vaja que sí! Els Reis sí existeixen. Com existeix la màgia. I la innocència. I l’esperit de Nadal. Existeix en la il·lusió de les xiquetes i els xiquets que encara portem dins —i que són sempre aquell micapà de quatre pams i mig, amb pantalons curts i els genolls xorrant sang. I existiran enguany —va per tu, Josep; i per ta mare...— en l’oli de la Pau que sucarem a taula el dia de Nadal. 

Existeix. Existeix tot això. Existeixen els Reis, la màgia, la innocència, la tendresa. Un àngel m’ho acaba de fer comprendre, amb un simple deix de record. Existeix. Existeix l’esperit del Nadal: en l’aigua que m’ompli els ulls quan evoque aquell instant. I també —això volia dir— en aquesta entranyable litúrgia de felicitar el Nadal. A totes i tots: «Bon Nadal!» «Bones festes» «Feliç any nou.» «I que els Reis vinguen carregats!»