Feliç any nou

Per als qui ens guanyem les garrofes en la docència, el calendari comença ara, a primers de setembre. En certa mesura planifiquem i comptem els anys, més que no des del gener fins al desembre, des del setembre fins a l’agost. Amb d’adveniment del nou curs fa ganes, per tant, de felicitar la gent a la manera de la celebració del Cap d’Any: «Feliç any nou!»

Fet i fet, fa anys que, personalment, tinc per costum saludar amics i familiars, durant les quatre estacions de l’any, amb aquesta fórmula estereotipada: «Feliç any nou.» Es tracta, naturalment, d’una boutade: una broma venial que, tanmateix, serveix per a oferir als interlocutors la permeabilitat a l’humor com a targeta de presentació. «Feliç any nou», solc dir, inopinadament, sempre, en qualsevol època del cicle anual, quan salude o quan m’acomiade d’una persona coneguda: no importa si al febrer, a l’abril, al juliol, a l’octubre o al desembre. «Feliç any nou!», augure a tort i dret, indefectiblement, durant tot l’any, amb un somriure que vol ser un bon desig consuetudinari, sincer i amical.

Ben mirat, el calendari —el fet que organitzem i etiquetem el rosari dels dies des de l’1 de gener fins al 31 de desembre— no deixa de ser una convenció. Per això, si es vol, cada dia pot ser l’inici d’un nou any que, amb permís de la salut, discorrerà davant nostre fins que dins de 365 dies la terra tornarà a ocupar la mateixa posició exacta en relació amb el sol que la que ara mateix ocupa. Cada 24 de juny, posem per cas, s’inicia l’any nou que discorrerà fins al 23 de juny de l’any següent. I cada 31 d’octubre, per exemple, comença l’any que condueix fins al 30 d’octubre de l’any següent. Avui, 5 de setembre, si volíem, ben podríem celebrar l’any nou que ens portarà des d’ara fins al 4 de setembre de l’any vinent. Vull dir: que cada dia —és una manera de mirar-ho tan vàlida com qualsevol altra— és en realitat la fita d’un nou any, d’un nou cicle, d’una nova etapa vital que se’ns obri al davant. Només per raó d’una convenció absolutament arbitrària —la convenció de l’almanac— parlem de Cap d’Any referint-nos al dia 1 de gener, i no a qualsevol altre dia de l’any.

El caràcter discrecional —estrictament cultural— d’aquesta qüestió del primer dia de l’any és perfectament constatable, com a curiositat, en el fet que hi ha regions i civilitzacions del planeta que, d’acord amb els seus respectius calendaris i les corresponents tradicions, celebren el final i l’inici de l’any en dates diferents. Una de les més conegudes, segurament, és la celebració de l’Any Nou Xinés (el Chūn Jié, o festa de la Primavera), que pot caure entre el 21 de gener i el 18 de febrer nostre, depenent del calendari lunisolar d’aquesta cultura asiàtica. Hi ha, tanmateix, moltes altres tradicions culturals al nostre planeta que estableixen un inici i un final alternatius per al cicle vital: el Roix ha-Xanà, que és el cap d’any del calendari hebreu, se celebra el primer i el segon dia del mes hebreu de txrí (als mesos de setembre i octubre del calendari gregorià); el Divali, o la Festa de les Llums, és una festivitat hindú que se celebra a finals del mes d’ashvin i principis del mes de kartika (octubre i novembre del nostre calendari); el Ras as-sana és el cap d’any musulmà, que se celebra el primer dia del mes de muhàrram, en una data que cada any varia en relació amb el calendari gregorià per tal com el calendari lunar islàmic és 11 o 12 dies més curt que el calendari solar (l’any passat, 1441 AH, va caure l’1 de setembre; i, enguany, 1442 AH, el 21 d’agost); el Seollal és l’any nou del calendari lunisolar coreà, i se celebra, normalment, quan es produeix la segona lluna nova posterior al solstici d’hivern... I podríem continuar referint, encara, l’exemple de la celebració del Nyepi, que és l’any nou de Bali segons el calendari Saka; el Wayeb o cap d’any de la cultura maia; l’Enkutatashi, o cap d’any d’Etiòpia, que se celebra l’11 de setembre...

«Feliç any nou!», dic jo, amb pinyó fix, diàriament —faça sol, ploga o neve—, des de fa una mar de temps. Hi ha, tanmateix, dos moments del cicle anual en què aquesta salutació fossilitzada a força de costum adquireix una significació especial: un és, evidentment, pels tombs de Cap d’Any. «Xe! Ara sí, Joan! Ara sí que toca: “Feliç any nou!”», riuen, tots els qui han hagut de patir aquest tic meu durant els anteriors dotze mesos de l’any. L’altre moment és, precisament, ara: perquè aquests dies el desig de «Feliç any nou!», entre la comunitat educativa, sona ple de sentit. Desperta il·lusions, esperances, projectes; complicitats, apetències, somriures. Recorda que tenim per davant un curs nou on, com diria el poeta, «tot està per fer i tot és possible.» Serveix per a recordar que des de ja mateix disposarem de noves, verges, inèdites aventures del descobriment, la comunicació, la reflexió, el dubte, la coneixença, el desconcert, l’amistat i l’empatia: dins i fora de l’aula, noves singladures, noves cares, noves mirades, nous somriures, noves sensacions, noves experiències, noves emocions, noves amistats, noves travessies, nous delers, noves quimeres.

Coincidint amb l’inici del curs, igualment amb renovellades forces i expectatives, reprenc un nou any el vici de compartir amb vostés aquest sabàtic «Café del temps». I ho faig amb la clara consciència que el més d’agost no solament no ha acabat d’exorcitzar el tèrbol i inquietant fantasma del cuc —que és com comencem a denominar a casa, per entendre’ns i acabar prompte, el coronavirus SARS-CoV-2—, sinó que l’ha mantingut, l’ha engreixat i l’ha reviscolat, de manera que torna a ser quasi tan present, contagiós, recurrent i preocupant com en els mesos de març, abril, maig i juny. Per això, aquest any nou —aquest inici del curs 2020-2021— és, sí, com cada any, indefectiblement il·lusionant, suggeridor, incitant... Però és, també, per raó de la COVID-19, el més incert hem viscut mai.

A les escoles, als instituts i a les facultats són dies de protocols, mesures preventives, preguntes freqüents, circulars informatives, vacil·lacions lògiques, reunions infinites, interrogants colossals. «Ho tenim tot previst i perfectament controlat!», és la frase que totes i tots voldríem sentir —i escoltar. Tanmateix, qui no es mame el dit sabrà, perfectament, que si ningú gosa pronunciar una frase d’aquest estil, conscientment o insconscientment, estarà faltant a la veritat. O, senzillament: confondrà perillosament el propi desig íntim de normalitat —perfectament humà i comprensible— amb la sabuda i implacable tossudesa de la realitat. Perquè —aquest el fet— aquesta tossuda realitat ens està dient ara mateix que, a les comarques valencianes meridionals (els departaments sanitaris d’Alacant, Alcoi, Dénia, Elda, Elx, Elx-Crevillent, la Marina Baixa, Oriola, Sant Joan i Torrevella), hi ha hagut en els últims quinze dies un total de 2.000 contagis diagnosticats. És a dir: més d’un 25% del total de 8.000 casos registrats des que va començar la crisi sanitària. Un rècord, per tant, quant a freqüència d’infeccions diagnosticades. I a aquest rècord cal afegir, encara, el fet que durant aquests últims quinze dies els nous contagis dupliquen les altes mèdiques; els pacients ingressats en hospitals han augmentat un 30%; i pràcticament s’han triplicat els infectats que estan requerint cures intensives en l’UCI.

S’entén, perfectament, per un costat, que l’administració aposte decididament per recuperar una relativa normalitat —la nova normalitat era açò!— amb l’obertura generalitzada dels centres escolars i la represa de l’educació presencial en tots els nivells educatius. «El món no pot parar indefinidament», s’hi argumenta, com una evidència inapel·lable, amb tota la raó del món. D’acord. És —sobra dir-ho— del tot comprensible... I igualment és, sens dubte, lloabilíssim l’esforç de l’administració i dels professionals de l’educació orientats a extremar les mesures preventives i a implementar les adaptacions necessàries per a, dins de les possibilitats materials disponibles, evitar els contagis massius d’alumnes i mestres.

Tanmateix, la sensació general, ara mateix, no deixa de ser, un poc: «Au! Anem allà. I que Déu Nostre Senyor ens agafe confessats!» La il·lusió indemne pel nou curs que comença no eclipsa, crec, la percepció poc verbalitzada —però real i compartida— entre els herois i les heroïnes del nostre sistema educatiu, que en aquest inici de curs totes i tots encarem un repte enorme, inèdit, no exempt de riscos vitals. La resumia, aquesta percepció —amb precisió de bisturí, diria—, el comentari que l’altre dia em va voler fer un professor de Matemàtiques en l’institut on estudia el meu fill:

—Ho tenim molt clar: tot previst i perfectament controlat. Estem tranquils. Disposem d’un protocol en quatre parts clares, concises, concretes; perfectament descrites i delimitades —explica.

—Sí? —ens hi interessem.

—Sí. Mira... —diu—. «Una», «dos», «tres» i «quatre»!

Mentre pronuncia «una», «dos», «tres» i «quatre», el professor, amb un probable somriure enjogassat rere la mascareta, fa el senyal cristià de la creu, tocant-se successivament el front, el pit, el muscle esquerre i el muscle dret. És a dir: es persigna de manera que en comptes de dir «en el nom del pare», diu «una»; «i del fill», «dos»; «i de l’Esperit», «tres»; «Sant», «quatre»...

Mentre em bade de riure per l’enginyosa ocurrència, el professor de Matemàtiques hi insisteix:

—Ja ho veus: un protocol clar. En quatre parts.

Servisca l’anècdota no solament per a descriure aquesta estranya sensació que ara mateix plana sobre una part important de la comunitat educativa: també per a reivindicar la heroïcitat inadvertida que, especialment enguany, subjau al vell i noble ofici d’ensenyar i d’aprendre.

Més diré... Voldria equivocar-me en la predicció que públicament faré, ara i ací, en relació amb aquest preocupant, atípic i imprevisible inici de curs en plena pandèmia. Però no m’estic de fer-la. Poden apuntar-la, si volen, en un paper d’estrassa, perquè la comentem, si volen, dins d’un parell de mesos. Heus-la ací: «Setembre és la incertesa; octubre serà l’infern.»

I, tanmateix, encetem nou curs: amb il·lusions indemnes. Celebrem que disposem de noves, verges, inèdites apetències per a les aventures del descobriment, la comunicació, la reflexió, el dubte, la coneixença, el desconcert, l’amistat i l’empatia: per a noves singladures, noves cares, noves mirades, nous somriures, noves sensacions, noves experiències, noves emocions, noves amistats, noves travessies, nous delers, noves quimeres... Permeteu-me, per això, que dedique aquest primer Café del temps de l’any a felicitar, «amb renovellades forces i expectatives», l’inefable Cap d’Any —el Chūn Jié, el Roix ha-Xana, el Divali, el Ras as-sana, el Seollal, el Nyepi, el Wayeb i el Enkutatashi— de totes les mestres i tots els mestres del sistema educatiu en un curs tan especial com el que ara encetem. Amb un protocol en quatre parts. I les litúrgiques paraules de sempre, que potser adquireixen enguany una particular significació: «Feliç any nou.»